Noemí Rodríguez

Encarem la darrera setmana d’assajos per als dinars i sopars de Nadal oficials. Davant nostre s’encavallen aquests dies a l’agenda cites per dinar i per sopar, i en alguns casos –novetat d’enguany– algun aperitiu a peu dret a casa dels més prudents. Una cursa de fons gastronòmica que ens empeny en el decurs del mes de de­-sembre a sobrevolar els límits raonables del colesterol, de la prudència, de la mesura i del sentit comú per omplir-nos de goig, alegria, regals –voluntariosos i absurds– d’amics invisibles i greixos saturats. Pica-pica per desvetllar la gana que vàrem perdre fa dues setmanes. Amb peix de primer, carn de segon, postres per rematar i assortiment de dolços per fer baixar el cafè, ben regat de vi, licors i algun digestiu efervescent pietós. En aquests dies previs al dejuni que ens imposarem nosaltres, el banc o el metge a partir del 7 de gener, hi afegirem els canelons, el rostit i les neules. Els torrons, pocs o molts, el cava, els aperitius, les trobades familiars, la pena pels que ja no hi són, l’alegria pels nous, el soroll dels més petits i les baralles anuals entre cosins més o menys ben avinguts que s’estimen però que no poden evitar buscar brega durant les festes. Compres, fent els encàrrecs d’un gasiu Pare Noel, caramels, mandarines per al tió, sopars d’empresa i visita a la perruqueria. Presses, despesa i una certa angúnia quan no trobes gaire sentit a complir un ritual que ha anat desvirtuant-se en l’essència i prenent noves formes amb el pas dels anys i els canvis de costums. Nadal en família i malgrat tot, que ho puguem repetir junts cada any.