La civilització és això: poder compartir taula amb aquella dona que saps que es fica al llit amb el marit de la teva millor amiga, conversar com si res amb aquella mala peça que et va robar el noviet quan tenies deu anys. Civilització, és dir que sí quan saps que et menteixen, i que l’altre sap que saps que menteix, però tots dos feu com si res, perquè és més fàcil, perquè és més còmode, perquè la civilització és això. Poder passar de puntetes per sobre la veritat sense haver-s’hi d’enfrontar gaire si un no vol, i no passa res. Civilització és dir a tercers el que no ets capaç de dir a l’interessat, sense por que es perdi el missatge, ni la resposta, que tornarà a l’emissor, puntual i a través també d’intermediaris encarregats de fer la feina bruta. I així anem fent. Amagant el cap sota l’ala, fent veure que no passa res, disfressant les emocions sota una pàtina d’hipocresia. Ara bé, quan entrem en el terreny de la política, el tripijoc de la civilització que ens permet sobreviure al parany de les nostres pulsions primitives es converteix en una comèdia que malauradament –vista l’escassa qualitat dels actors que la interpreten– es torna més burda i immenjable en cada nou acte de despropòsit. Amenaces més o menys velades, pactes pendents del pagament d’una factura antiga, apostes xulesques sense cap base sostenible, sopars de germanor fratricides i petites mise en scène carents d’estètica i contingut són el plat de cada dia d’una població fastiguejada, un 20 per cent de la qual està en el llindar de pobresa. Sort en tenen que siguem tan civilitzats.
El cabdill liberàlix va pensar un dia: “Farem sestercis amb la imatge d’un menhir i ens farem d’or venent monedes als turistes de la Britànnia.” El cabdill liberàlix no va tenir en compte, però, que per poder utilitzar la moneda romana calia el permís del Cèsar. I que el petit poblat gal que ell regentava no era res més que una raresa en la gran pax romana. Tot i així, va enviar una delegació a Roma per mirar de posar en marxa la negociació. Contra pronòstic, els romans van veure amb bons ulls aquest acostament i els van proposar integrar-se a l’imperi. Esverats, van tornar a casa i van decidir fer com si res no hagués passat. Van passar els anys. Astèrix s’havia convertit en el nou cabdill del poblat i en cuinar el que havia comprat a la plaça, va veure que havien embolicat el peix en un pergamí oficial signat pel mateix emperador romà, en què es reclamava que, o pujaven al cavall, o la quadriga marxaria sense ells. Davant la urgència es va posar a estudiar el cas amb deteniment per veure com podien evitar una guerra oberta amb Roma. Al cap i a la fi, una cosa són quatre escaramusses amb una patrulla fronterera i una altra, ben diferent, és trobar el gros de Roma a les portes de casa. En vista de la dificultat de preveure tot allò que podria passar als pobres gals per haver encès la fura dels déus, van decidir mirar d’allargar el procés tant com fos possible. Ara fa unes setmanes, ha arribat l’ultimàtum de Roma. I en això estan: mirant que el cel no els caigui sobre els seus caps. Ens caldrà una bona cassola de poció màgica per sortir ben parats d’aquesta aventura.
Hi ha un moment per córrer i un moment per caminar. Un moment per créixer i un altre per descansar i pair els canvis. Tots els cicles vitals passen per diferents estats. De la mateixa manera que la natura ens marca el camí només aturant-nos a mirar el pas de la primavera a l’estiu i de la tardor a l’hivern. Més enllà dels tòpics que atorguem a les estacions de la vida, hi ha el procés vital de cadascú de nosaltres. Aquell que ens fa viure èpoques intenses, amb casaments, canvis de pis, separacions, naixements, promocions laborals i nous reptes, combinats amb d’altres de més reflexió i menys moviment, però no per això menys intensos. Són etapes. No cal donar-li gaire més voltes. Només quan anem contracorrent, quan ens resistim al canvi, quan ens revoltem davant la possibilitat de la quietud i de la pausa no de-sitjades és quan s’altera el nostre cicle vital i de retruc tot el que ens envolta. Persones que necessiten volar però que la por lliga curt a un horitzó massa petit que els va entristint fins a convertir-los en un reflex gris d’allò que haguessin pogut ser. D’altres, potser massa responsables a qui sovint només una cama trencada els convenç a agafar el descans que necessiten però que no es concedeixen. Hem de desaprendre tot el que altres esperen de nosaltres per aprendre de nou a escoltar-nos. A fer el que el cor ens diu, més enllà del que toca, més enllà del que se suposa que hem de fer. Volant lliures fins que algú ens pica la cresta i ens diu que ja no tenim edat per a aquestes coses. Algú els hauria de dir a aquesta gent que s’equivoquen.
Enrere queden les piles de caixes esbudellades i els papers de regal rebregat, les llistes pantagruèliques de la compra, els empipadors tiquets dels canvis i devolucions, les tirallongues de retrets, les eternes sobretaules familiars i un grapat de promeses de bona voluntat que encara estem disposats a fer realitat. Almenys fins a la setmana vinent. I malgrat tot, un any més, comencem amb bon peu l’any 2011, encara que sigui per un pur formalisme de bona voluntat. Encara som a temps de seure a terra i jugar amb els nens, de cremar els torrons en comptes de castigar-nos per haver-ne menjat més del compte. A tot arreu passen coses bones i dolentes i no necessàriament hem de veure i viure només les dolentes. No recordo qui deia que el dolor és inevitable però que el patiment és optatiu. Em penso que era Buda. No n’estic segura. Però sí que tinc cada cop més clar, que no podem evitar –no a hores d’ara si més no– que la Visa estigui a l’UCI, ni que es vegin a venir dues cites electorals el mateix any, ni tan sols que haguem de sentir segons quines bajanades als informatius. La realitat és tossuda i ens encalça. Però –afortunadament sempre hi ha un però– sí que podem triar de quina manera estem disposats que totes les coses dolentes que ens envolten ens afectin en la nostra vida diària. Gairebé qualsevol imprevist ens pot destarotar el dia, però de nosaltres depèn que el sapiguem remuntar. A bastonades si convé. Que l’optimisme pot arribar a ser molt bel·ligerant. Gairebé tant com la guerra. Això sí, amb més alegries, que és del que es tracta. Feliç i proactiu 2011.
