Ja sabem quins seran els 28 noms dels propers consellers generals. El que passa és que, com en una sopa de lletres, hem d’aprendre a llegir entre línies per descartar els que comptaran amb el favor dels electors dels que no. Que ningú s’amoïni, que és qüestió de dies. Encara que ara sembli mentida, en un no res haurem deixat la campanya enrere i un nou equip haurà de mirar de redreçar la imatge d’inoperància que ens ha quedat de la darrera legislatura. Diuen que el poble no s’equivoca. Potser és cert, potser no ens vàrem equivocar fa dos anys, però ha quedat clar que vam sobreestimar els nostres representants. Fa tota la sensació que la campanya electoral passada el poble va posar el llistó massa alt a la classe política, perquè d’un i altre costat no van saber estar a l’alçada de les circumstàncies. Avui, amb les llistes a les mans no tinc clar si s’ha escollit el millor de cada casa o el que convé més a cada partit. Malgrat tot, la bona voluntat se li suposa a la majoria, les ganes de treballar també, i la voluntat de no posar-se en ridícul de nou es dóna per suposada. Un període escapçat –el de la legislatura passada– en el qual es va posar sobre la taula que la distància que separa la classe política de la ciutadania sembla insalvable. Espero no tornar a veure un corral ple de galls emmurriats, a la defensiva i donant espectacle per començar a percebre que comença una nova etapa, que tots ens hi haurem de posar, i que per una vegada hem de mirar pel que convé a la majoria i no tan sols a la clientela. Veurem si electors i elegibles hem après la lliçó.
Comença el compte enrere. Dies emocionants i plens de reptes per a la classe política del país i de distracció més o menys saludable per a qui la patim/seguim de prop. Dies de confecció de candidatures, de construir els pactes que semblaven impossibles durant la legislatura, d’aliances contra l’enemic. Els aspirants a candidat hauran de ser prou hàbils per quedar situats en la millor posició possible de la travessa, a ser prou enginyosos si les coses van mal dades per dir a temps que no s’hi vol ser abans que els altres no els deixin de costat, i si convé, fins i tot existeix la possibilitat d’erigir-se en número u d’una llista en què només vols anar tu. Comença la cursa. La ideologia i el programa són part d’un discurs, que tothom assumeix que no és important. No ara. Ara només sumen els noms, la càrrega implícita de vots que acompanya cada persona, la parcel·la de poder que representa, el contingent de vots que arrossega o descarta. Afinitats personals, favors deguts i favors a tenir en compte en el futur. Tothom vol estar disponible, fins i tot aquells que ja han dit que no comptin amb ell. I en un no-res, tot serà a punt per al gran dia. Amb la mirada posada en les urnes, somrient a tort i a dret –només als que els poden votar, que no és qüestió de malbaratar esforços inútilment–. I l’endemà –sigui quin sigui el resultat– es trobaran com els nuvis després de mesos de frenètica preparació del casament. I s’adonaran –com un clatellot ben posat– que després de la festa, arriba l’hora de la veritat i que aquesta ja comença a ser la darrera oportunitat.
Estirar una mica més les hores del dia. Aquesta és una de les premisses, de gairebé impossible acompliment, que em proposo ingènuament cada matí. Un repte que es trunca en sonar el despertador, quan un dia més li suplico cinc minuts de clemència, que després sempre són deu. Penso en el temps que passo cada matí llegint la premsa i els tweets, els feeds, els blocs, els correus i tot allò que em connecta amb la meva altra realitat paral·lela, la virtual, i que tanta gent fantàstica m’ha permès conèixer. Penso en com puc optimitzar el temps a les reunions, quan sempre acabem parlant d’alguna cosa més que de feina stricto senso. Però alguna cosa més hi ha d’haver, oi? Miro d’evitar els àpats fora de casa per poder esgarrapar unes hores al migdia, però sempre hi ha una cosa o una altra. Una trobada, una reunió, un amic que té ganes d’explicar i d’escoltar. Irresistible temptació. Penso a estirar les hores de la tarda, duplicant-me. Jugant amb la nena, i al mateix temps gestionant la llista de la compra, la planxa de la setmana i alguna cosa per sopar, saludable, si més no per a la petita. Hi ha dies que ho aconsegueixo però l’endemà no aconsegueixo recordar com ho he fet. I arriba l’hora de posar-la al llit, després de veure el mateix capítol del Pocoyó per enèsima vegada. Dues hores de marge abans no et venci la son per KO. I què faig? Lluny d’aprofitar el dia, com m’havia proposat de bon matí, obro el Facebook i acabo fent una partideta de Biotrònic, de la qual els Veïns del Pas i l’Alfons m’han tornat a superar el rècord. Demà aprofitaré més el dia, segur… espero.
Tots som iguals i diferents al mateix temps. I malgrat que tots busquem el mateix a la vida, no ho volem ni al mateix moment ni de la mateixa manera. I és que el que és bo per a un no té necessàriament per què ser el que més convé a l’altre. Ens queixem –els uns i els altres– del ritme de vida trepidant que portem, de la manca de temps, parlem amb enyor de quan es podia passar una tarda tranquil·la al cafè, simplement deixant passar l’estona, parlant amb els amics i coneguts, deixant escolar les hores sense més sentit que viure-les i veure-les passar. Altres veuen en la frenètica cursa dels dies que passen de revolada, una oportunitat de progressar, de guanyar diners, de millorar la qualitat de vida basada en les expectatives que nosaltres i els altres ens marquen i ens marquem. Els de més enllà, ni una cosa ni l’altra, que ja fan prou a anar tirant, i prou que fan. Andorra sempre ha estat un país d’oportunitats. Un lloc on no ha faltat la feina per a qui volgués treballar, on tot era possible, on es podia fer realitat el somni americà sense haver de creuar l’oceà. Un país fet per a progressar econòmicament, on tot estava dissenyat per al rendiment econòmic, per millorar a la feina, guiada pels ingressos, pels guanys i els beneficis. I així hem repetit el mantra: de casa a la feina i de la feina a casa. Avui, quan el somni s’ha diluït com un terrós de sucre en un cafè ben amarg, ens adonem que Andorra ja no és el millor país on treballar i ens hem trobat a les mans amb una joguina trencada que ja fa temps que va oblidar com era això de tenir un país on viure.
