Votaré el 3 d’abril. I malgrat la temptació –que hi és– del vot en blanc, sé que m’acabaré decantant per una opció o una altra (o l’altra o l’altra). Per tant, és lògic que a aquestes alçades m’agradin més uns arguments que altres, que m’inspirin més credibilitat unes persones que altres i que aposti per una o altra visió de país. Com la majoria dels que podrem exercir el nostre dret a decidir. M’agrada, però, abans de prendre una determinació en ferm analitzar, escoltar, estudiar i deixar-me portar per les sensacions que em transmeten uns i altres. Més enllà del què i el com, està la persona. La credibilitat i l’honorabilitat. Més enllà dels subterfugis dialèctics i la voluntat de confondre la gent. En moments de tensió, com en els moments previs als debats electorals, veus qui somriu i qui fa ganyotes, qui saluda i qui marxa sense dir res, qui s’exalta, qui pensa les respostes, i qui procura no ficar la pota, qui llegeix un programa i qui el transmet. Per bé o per mal molts els coneixem. Sabem qui són i què busquen. Si s’han fet rics, si volen continuar sent-ho, si estan en política per defensar els seus interessos o si són uns somiadors que volen millorar –o mantenir igual– el món que els ha vist créixer. I d’aquesta mena de gent n’hi ha en tots els partits. De bons i dolents, de trepes i pencaires, de preparats i de rèmores, de competents i prepotents. I de la sàvia combinació que en fem els electors el proper dia 3 d’abril –cadascú en la seva justa mesura– configurarem el Consell General. Per tant, ja val la pena que ens hi fixem. I que ho fem bé.
Estem en plena campanya. Des d’ahir els carrers estan plens de somriures, encara que estiguin enganxats a les parets. Malgrat tot, la vida continua, i els problemes de la gent continuen sent els mateixos, amb els mateixos neguits i preocupacions que fa tot just unes setmanes. Vivim rea- litats paral·leles. La nostra. El nostre dia a dia. Amb les nostres petites grans cabòries. Les que compartim, i les que guardem per a nosaltres, perquè formen part del nostre jo més íntim i personal. Fora: els veïns, la comunitat. Amb el seu tràfec habitual, el seu tarannà de sempre. Del qui dia passa, any empeny, establert en l’anar fent, instal·lat per a molts en la queixa i el conformisme del que sempre ha estat igual. Més enllà, la realitat virtual. Els amics de 140 caràcters. Aquells amb qui a vegades sembla que tinguis més coses en comú que amb la veïna, que encara no t’ha volgut agregar al Facebook. I per sobre d’això, i de tots nosaltres, el que passa al món, els enfrontaments que viu l’Àfrica, en com inevitablement, com una gran onada ens arribarà a casa, com, sense ni adonar-nos-en generarà canvis que avui ni tan sols intuïm però que d’altres ja s’han encarregat de quantificar, valorar i rendibilitzar en el seu profit personal. I per sobre? Què hi ha res més per sobre? Davant el no-sentit de molt del que fem, i davant la impotència de moltes de les coses que passen, tornem a l’origen. Al jo, a aquesta petita porció d’esperit que malda per sobreviure al no-res, a la rutina, a la foscor de l’hivern. Aquest matí m’han despertat els ocells. Aviat arribarà la primavera.
Tot i que la campanya no comença fins al 20 de març ja fa dies que anem de corcoll. Els primers logos i lemes de campanya es deixen veure a les xarxes socials i als faldons dels diaris. Uns i altres comencen a mostrar la seva millor cara, a polir les maneres, a mostrar-se propers i sol·lícits. Durant els propers dies sentirem les paraules futur, democràcia i estabilitat fins que perdin el seu sentit original. Però no és de la imatge que la majoria tenim de la classe política del que avui m’agradaria parlar. M’agradaria parar un moment l’atenció en la bona gent. En la bona gent que es dedica a la política, que n’hi ha. Persones que a vegades amb més bona fe que prudència es tiren a la piscina de la cosa pública i intenten ser part de la solució en comptes de formar part del problema. Quan mires de generar canvis en allò que t’envolta, t’adones que la major resistència no està mai en l’oposició sinó en la passivitat. Que el més destructiu no és qui fa coses en contra, sinó qui no fa res per evitar-les, i al final, quan arribes al final del camí, decideixes, que, posats a fer, és millor algú que lluita per idees diferents de les teves, a algú que no és capaç de bellugar-se per lluitar en favor de res. Per això m’agradaria donar-los les gràcies als candidats. A tots. Fins i tot a aquells que generen els meus dubtes més profunds. Perquè ells, com a mínim, avui estan disposats a ser part del futur del país i no del llast que ens arrossega.
Només cal que els votants decidim també en aquesta convocatòria deixar de ser part del problema, per ser part de la solució.
