Els veritables finlandesos. Els veritables catalans, els veritables andorrans. Encara que sembli mentida, encara hi ha gent que pensa i classifica la gent en aquests termes, i tot i que sembli més estrany encara, hi ha moltes persones que estan disposades a defensar que un món sense barreja no només no és utòpic, sinó que és millor. Primer descartem el que ve de fora, després els massa alts, els massa baixos, els massa rossos, els massa calbs… i així anem reduint, uniformant i classificant la gent fins trobar l’essència del que és pur, de la raça, dels orígens de la nostra enyorada i nostrada especificitat. No és nou. Uns quants eixelebrats –molt elegants i amb estudis– van determinar a mitjan segle passat que només hi havia una raça bona i que era la seva. El problema és que els seus mètodes eren una mica sanguinaris, però sovint ens perden les formes, ningú no és perfecte, pensaran alguns. Aldous Huxley a Un món feliç ens proposa una societat on tothom ocupa el lloc que li pertoca, la classe dirigent mana, els treballadors abasten la classe dirigent, respectant l’ordre immutable de les coses, de la vida, del que s’espera que fem. Encara hi ha qui pensa que així es progressa, com si no haguéssim vist prou aberracions genètiques en poblacions petites i consanguínies. Mal els pesi, la barreja és imparable. La dissolució de les races és un fet. En pocs anys tots serem barregeta d’una o diverses sangs, i això ens farà –si ho sabem aprofitar– més savis, més grans, més un. Encara que alguns continuïn resant perquè el seu fill mai es casi amb un negre.
Sempre hi ha una altra manera de fer les coses. Però no sempre som capaços de sortir dels nostres rígids esquemes mentals per adonar-nos-en i ens entestem a repetir els mateixos esquemes caducs, només per la mandra de no pensar que n’hi pot haver d’altres. Sempre hi ha esperança, fins i tot en la foscor més absoluta. Sempre hi ha l’opció. Potser no de canviar les coses, però sempre de canviar la nostra forma de viure les coses que ens passen. Vivim immersos en la pressa i la rutina. Ens omplim de feina per no pensar, per no decidir, per no sentir cap a on van les nostres accions i intencions. Cada dia massa coses a l’agenda, massa responsabilitats, massa servituds per fer front a obligacions que hem adquirit per comoditat, per estatus, per encaixar en una idea del que volem projectar. Però un dia t’atures, o t’atura la vida. Et posa al davant del nas la teva realitat i t’adones que alguna cosa es trenca en el teu segur i estable món dissenyat sense fissures. I t’adones que molt sovint res del que fas no té gaire sentit, realment. I aleshores, o et tornes boig, o tanques els ulls i fas veure que no passa res, o fas un salt endavant i decideixes agafar les regnes. No calen grans escarafalls, ni marxar a viure al Tibet per viure una vida amb més sentit. Simplement n’hi ha prou de prendre consciència que som vius en aquest precís instant, que el que fem té conseqüències, que hi ha valors que ens superen, que tots formem part d’un tot i que la vida és massa curta per deixar-la escapar sense assaborir-la. Per a tota la resta, ja hi ha les targetes de crèdit.
Diuen que un canvi de pis i tot el que això comporta de bellugar i replantejar-se la utilitat de les coses, és gairebé tan traumàtic com un divorci o un canvi de feina. Fet i fet, com un canvi de govern, imagino. Deixar-ho tot recollit. Preparar-ho tot per entrar. Ja des del mateix diumenge electoral Jaume Bartumeu felicitava Toni Martí per la victòria i proposava un relleu ràpid al capdavant de l’executiu. Un relleu que els demòcrates també volen accelerar per anar per feina –diuen– i posar en marxa les seves propostes de govern. Propostes que Bartumeu ja ha dit que no tindran cent dies de gràcia per part d’Europa. El temps passa i la feina pendent s’ha d’enllestir, o sí o sí. En un moment complicat –serem positius– en què hi ha un problema real de fons de desencís, de manca de liquiditat, d’atur i de falta de perspectives, caldrà molt d’encert per posar en marxa les mesures més escaients per oferir el marc adequat perquè tots puguem agafar impuls i treure el cap de sota l’aigua. Per això cal responsabilitat política i capacitat, però també, implicació ciutadana. Comença a ser hora que tots plegats prenguem la part de responsabilitat que ens pertoca. Sortir del forat no és una cosa que depengui només del govern, sigui quin sigui. Sinó de l’esforç col·lectiu de la ciutadania, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, però en qualsevol cas un treball d’equip que cal fer entre tots. Tothom, gran i petit, fort o escanyolit, té el seu lloc al castell. I només tots junts amb la suma d’equilibris i intencions farem la manera d’aixecar-lo sense fer llenya.
Escric aquestes ratlles a poques hores de la celebració dels comicis. Quan es publiquin, ja sabrem la composició del Consell General que ha d’escollir el cap de Govern per a la propera legislatura. Jaume Bartumeu o Antoni Martí. Un dels dos. La meva capacitat de sorpresa avui no va més enllà d’aquests dos noms. Sigui qui sigui qui hagi obtingut més vots, la meva enhorabona i tot el meu encoratjament per la feina que l’espera. A l’un i a l’altre. Dins i fora del Consell. Al capdavant de l’executiu, o de l’oposició. Tots dos hauran d’aprendre i perfeccionar l’art del diàleg. Deixar de banda el partit, el passat, els a prioris i els ressentiments i posar-se a treballar de valent. Si no plegats, sí en una mateixa direcció i amb un objectiu comú. Com l’endemà del casori, avui és dia de ressaca. Els darrers mesos han estat plens de preparatius, de feina i estratègia, d’il·lusions més o menys confirmades, d’expectatives més o menys acomplertes, però la feina, com la vida real, comença avui. En un país on la crisi encara ha de deixar molta gent a la carretera, on no és clar quin futur ens espera ni si sabrem reconduir-lo al nostre favor, cal unir tots els esforços possibles. Cal aportar tota la qualitat humana i professional possible dels equips per tirar endavant una situació, que pels motius que sigui –ja prou de buscar culpables sempre fora de nosaltres mateixos– és la que és. Ells, els polítics, hauran de treballar. I la resta també. De la crisi no ens trauran ni 30 ni 39 idees, ni tan sols 10. Avui comença una nova oportunitat de fer les coses bé, entre tots.
