Jeff Goldblum, a més de tenir una boca petonera, ha desenvolupat al llarg de la seva vida professional una desigual carrera cinematogràfica, en la qual destaquen títols com aquella angoixant La mosca, de David Cronenberg. Tot i això, jo el recordo sobretot per Jurassic Park, on interpretava un matemàtic excèntric que no entenia com un grapat de dinosaures femella havia aconseguit reproduir-se per obra i gràcia de la màgia d’Spielberg. La frase que em va quedar impresa d’aquella prescindible pel·lícula va ser: “La vida, al final, sempre troba la manera d’obrir-se camí.” La mateixa frase que em va venir al cap al vestíbul del comú d’Escaldes-Engordany, envoltada de gent de tota mena amb la cultura com a nexe comú i una revista com a excusa. La presentació del segon número de la revista Portella, va aplegar dijous passat un bon grapat de persones que confirmen la teoria del personatge que interpretava Goldblum: i és que malgrat que la cultura –avui per avui– sigui un reducte, malgrat el buit de responsabilitat d’un ministeri que guarda una patata calenta que ningú no vol assumir, malgrat la crisi i els imponderables de la manca de rendibilitat aparent, malgrat tot això, hi ha gent que ha estat capaç de fer d’un somni de sobretaula una realitat tangible. Conforta percebre, com en un món dominat pel que costen les coses i no pel que valen, encara hi ha idees, creativitat, esforç i capacitat d’il·lusionar i il·lusionar-se. Persones que aposten per la cultura i se’n surten. Ni que sigui amb l’excusa de poder compartir saviesa i un gotet de ratafia literària amb Sergi Mas.
Fa dos anys vivíem les escorrialles de l’hegemonia liberal. Un govern que va preferir invertir el seu temps a triar l’estampat de les cortines que a posar vidres a les finestres. Cada dia se sentia a parlar més d’atur, de bosses de pobresa i de dèficit de les arques. Però ningú no feia res per aturar-ho. Molts vàrem confiar en un canvi de govern. En una altra manera de fer les coses. En la necessitat de crear una imposició justa i equilibrada per garantir l’estat del benestar. En promoure un sistema on es donés prioritat a la competència per sobre del pedigrí o de l’afiliació i on s’apostés de forma decidida per Europa. Els socialdemòcrates van pujar al poder. Amb prou suports però sense una majoria que els permetés fer front a les traves d’un sistema de lobbies acostumat a fer sempre la seva. Una minoria majoritària encapçalada per un govern que no va saber estar a l’altura. Per manca de cintura política, per oblidar massa sovint que el millor líder és qui té millor equip. Es reproduïen els mateixos tics, malgrat una clara vocació de canvi que no es va saber transmetre i l’absència total d’autocrítica i esmena en la majoria d’entrebancs, alguns dels quals van ser surrealistes de pur esperpèntics. Molts interessos que el PS no acabés el mandat i poques proves tangibles de la seva vàlua han servit en safata una majoria aclaparadora als hereus liberals i a un conglomerat de desencantats. Afortunadament –com a tot arreu– també hi ha un grapat de persones que creuen –i sembla que hi estan disposades– a fer-ho millor. Esperem que siguin majoria dins el seu propi partit.
Andorra encara una nova legislatura després que la setmana passada el cap de Govern, Antoni Martí, prometés el càrrec i avancés les línies mestres dels propers quatre anys davant els consellers generals, la Constitució i les càmeres de la televisió. En les properes hores ho faran també els ministres que l’acompanyaran en un viatge que s’anuncia tranquil perquè el vaixell és gran i no sembla que cap altra embarcació els hagi de fer nosa durant la travessa legislativa. Un viatge, que tanmateix no es presenta serè en tant que estem immersos enmig de la boira i s’anuncien tempestes sense caducitat definida. Avui per avui, el perill està en el mateix vaixell, un de construït entre tots, diuen, però de qualsevol manera i a corre-cuita, expliquen, amb tota mena de materials, no sempre compatibles, amb innegable vocació de navegar, però sense la flotació garantida. M’amoïna que hi pugui haver un motí a bord. Em preocupa que en un moment en el qual cal mantenir ferm el rumb i definir una trajectòria clara, hi hagi massa mans que intentin virar el sentit de la marxa. Ni que sigui perquè algú creu que ens ve de pas passar a recollir uns cocos a Papua. Sobretot quan enmig del tifó cal que tots els braços estiguin sumant esforços perquè el passatge arribi a port i puguem deixar de teixir i desteixir el nostre futur en funció de com bufa el vent. Diuen que el que compta no és arribar a Ítaca, sinó les meravelles i ensenyances que esperen en el camí als argonautes. Jo no sé si Ítaca val la pena, però seria convenient pel bé de tots que hi arribéssim sencers per comprovar-ho.
Em tranquil·litza veure com malgrat la crisi i la incertesa actual hi ha negocis que han sabut fer-se forts davant l’adversitat i continuar sent generadors de riquesa al país. Sort en tenim. Solvència i liquiditat són dos dels conceptes que avalen aquestes empreses. Entitats que saben aprofitar l’oportunitat i regalar paraigües quan fa sol per treure-te’ls quan comença a ploure. Fer negocis, en diuen. Preocupats per donar més rendiment, millorar els comptes de resultats i treure suc d’allà on només queda pellofa. El neguit se’m presenta quan m’adono que aquests negocis pròspers són l’únic glop d’aire que li queda a l’estat. Que d’ells en depèn el funcionament del nostre dia a dia. Quan m’adono que estem en mans de la seva bona voluntat per pagar nòmines, enquitranar carreteres i obrir les escoles. Quan m’expliquen que d’ells en depèn la pròrroga d’una pòlissa de crèdit de la qual en pengen un grapat de famílies. Una situació provocada per l’incaut empresari que va creure que la bonança duraria per sempre i va estirar més el braç que la màniga. Evidentment. La manca de previsió, de voluntat o de capacitat –vés a saber qui reparteix millor les responsabilitats– han fet que els darrers anys no s’hagi dotat a l’estat d’una manera de finançament viable al marge de la caritat bancària –a un mòdic interès i una alta rendibilitat en contrapartides legislatives que s’han vist alentides, accelerades, aturades o desestimades segons els interessos del sector i no del país–. Res a dir. Decideix qui té la paella pel mànec. Llàstima que el cuiner no sigui qui tria el poble.
