Ens queixem sovint –i amb raó– de com la xarxa ha obert les portes a covards, difamadors i bèsties de divers pelatge emparats en la impunitat de l’anonimat d’un teclat. Lamentem de forma recurrent que eines de difusió massiva, xarxes socials i altres aplicacions xifrades en uns zeros s’hagin convertit en paons cibernètics farcits de comentaris sense pare ni mare, mentides, rumors ben o mal intencionats i una quantitat ingent de faltes d’ortografia de difícil control i mal resoldre. Però no sempre és així. A vegades, el diàleg, les ganes de compartir punts de vista diferents, de discutir pel plaer de posar al límit les nostres opinions i sensacions s’obre camí. Dilluns passat, l’article que penja d’aquesta pàgina va servir per reconciliar-me amb la interacció i el lliure intercanvi d’idees. Un article sobre la situació de la dona a l’Iran que va provocar un intens debat on persones que van signar els seus escrits –amb pseudònim o sense– van fer d’un petit article, un pont cap al diàleg, a diferents maneres d’entendre la vida, la cultura i el món que ens envolta. Compartides o no –això és el menys important– un grapat d’opinions que em refermen en la convicció que les noves eines de què disposem fan dels mitjans de comunicació una porta oberta a poder millorar, intensificar, ampliar i compartir idees, pensaments, sensacions i per què no? Divergir, enfocar, contraposar, matisar, corregir i disculpar-nos quan cal. Amb contundència, amb passió, amb ganes, amb raons, amb arguments i sobretot amb respecte.
Moltes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris.
A mitjan setanta, el xa Mohammed Reza Pahlevi va treure el vel a les dones iranianes –per grat o per força– i va establir –amb el plàcet del govern nord-americà– les bases per a un estat occidentalitzat a l’antiga Pèrsia. L’any 1979, la gent, descontenta amb la imposició d’una cultura que no era la seva, va provocar la revolució islàmica que va desembocar en l’exili del xa i la instauració de la república islàmica amb Ruhollah Khomeyni com a màxim dirigent. Des d’aleshores, moltes coses han canviat per a la dona iraniana. Aquelles que volien tornar a portar vel, van estar de sort. Però no així tota la resta, que ha vist com en els darrers anys la llibertat femenina s’ha vist reduïda a cercles cada cop més claustrofòbics. Fa uns dies, el cap de la policia de Teheran va decretar la prohibició de l’entrada de les dones als cafès i als restaurants tradicionals de Teheran. És l’última mesura discriminatòria en un país que, paradoxalment, va ser pioner en el sufragi femení a tota la zona i que, amb els anys, sembla que recorre cap enrere el llarg camí cap a la igualtat. I és que a l’Iran el sistema judicial i policial s’ha convertit en el principal instrument per sotmetre una població femenina activa, culta i en creixement. Fixar l’edat penal als 9 anys, castigar públicament aquelles que violin el codi de vestimenta femenina als carrers, casar-les als 13 anys, segrestar-les, colpejar-les i violar-les si cal per aconseguir sotmetre-les a un sistema patriarcal i misògin. Tot s’hi val per preservar l’ordre. La dona a casa i l’home al carrer. A cops, si cal.
Una aixeta que degoteja pot deixar escapar fins a 30 litres d’aigua al dia. No sé quants n’ha perdut ja el PS. Molts, malgrat la fal·lera a negar l’evidència. No hi ha víctima sense botxí, ni botxí sense víctima. Em costa creure que persones formades i amb una ideologia sòlida hagin estat emmordassades durant tant de temps. Atrapades en una falsa lleialtat que lluny de permetre la regeneració interna, han deixat que la jerarquia garratibada i les eternes lluites intestines arribessin a carregar-se un partit amb més de deu anys d’història. El PS no és Rosa Ferrer, de la mateixa manera que no és, ni ha estat mai Jaume Bartumeu, o no ho hauria d’haver estat. El PS hauria de ser una manera d’entendre el món i un col·lectiu de persones disposades a treballar per fer-lo possible. Jaume Bartumeu hauria de fer un plantejament seriós de per què s’ha quedat –gairebé– sol, i acceptar la possibilitat que potser no sempre la culpa és dels altres. Rosa Ferrer, amb tot el dret del món de deixar el partit –i segurament carregada de motius– hauria de presentar al costat del carnet estripat, la carta de renúncia de cònsol si vol mantenir la credibilitat. Els que marxen –i els que aniran marxant del partit– que tinguin clar que part del fracàs també és seu, i als que es queden, que es calcin, perquè hi ha molta feina per fer si es pretén tornar a ser una alternativa de govern per a un país, que i –no s’ho prenguin malament– no els importa un rave totes les seves intrigues de palau. Que s’ho creguin o no, hi ha problemes més importants a Andorra que la crisi socialdemòcrata.
A punt de començar les vacances, molts ultimen els darrers preparatius abans no puguin deixar enrere el fred interior i la rutina de l’hivern. Dies de feina dispersa i somieig constant. Pessigolles a la panxa amb regust de sal i promeses de mandra. Tot plegat per poder escapar uns dies. Ni que sigui uns dies, d’aquesta tediosa feina que d’altra banda no podem menys que agrair la resta de l’any. Enrere queda la crisi i la desconfiança en el futur. Durant uns dies no pensarem ni en la hipoteca, ni en l’euríbor, ni en la cistella de la compra, ni tan sols en la pobresa o el canvi climàtic. Tot és possible a l’estiu, fins i tot la redempció de l’orxata. Ara, que sembla que el temps acompanya –i que com diu el Doctor Rabanal, els pobres a l’estiu només passen gana– ara, que tota cuca viu i que el clima ens dóna una treva, ara ens deixem anar sobre la gandula, amb un bon llibre entre mans, amb soneta dolça amb rerefons de sorra i de calma. Ara, que per un moment ens donem permís per deixar anar el llast, comprarem loteria per a un melanoma i no matinarem tant com sempre, ara arriba el moment perfecte de pensar també què volem de la vida, si és que en volem alguna cosa més que anar subsistint, com fins ara. Ara que no hi ha excuses per no pensar, entre la migdiada i el bany de la tarda potser val la pena buscar-li un motiu a tot el que ens envolta. Mirar de tornar al setembre amb la sensació que alguna cosa té sentit en tot plegat. Amb una mica de sort igual hi trobem respostes i tot, entre la paella i el gaspatxo, com qui busca les claus del destí en el pòsit del te.
