Aquests dies els treballadors de la construcció han tornat a la feina. A la poca feina que hi ha. Es calcula des de l’Associació de Contractistes d’Obra que des del gener s’han perdut 400 llocs de treball. 400 persones que han hagut de buscar-se la vida. 400 històries de neguit. Algunes resoltes, altres en vies de solució. Altres no. Un munt de gent que ha vist com l’ambient s’anava enrarint, com les hores extra disminuïen, com les propostes cada cop eren més escasses, com alguns tornaven de vacances amb l’ai al cor per si els esperava la carta d’acomiadament, com d’altres ja no han tornat de les vacances i com molts marxaran a final d’any. Les previsions no són bones. La lògica ens diu que aquesta crisi no pot durar per sempre, però fa tants dies que dura, que alguns comencen a pensar en la possibilitat de treure un sant en processó. Per provar que no quedi. I mentre això passa, la resta d’empreses i sectors de negoci que depenen directament o indirectament de la construcció veuen com la por s’encomana i els redueix el marge fins mullar-se els peus. Com una marea negra, tot s’empudega de recel i neguit. Pateix qui en té motius i qui en principi no en té. I no per empatia sinó per por, que és el pitjor dels sentiments encomanadissos. Tot està canviant i ho fa amb sotracs d’estructures, de maneres de fer. Ens toca a nosaltres mirar de no reproduir els esquemes que ens han dut fins a aquest cul-de-sac i provar, aquest cop, de fer les coses d’una altra manera si volem resultats diferents. Temo que la temptació de perpetuar-nos en la foscor no sigui gaire forta.
La recent visita del Papa m’ha deixat el regust de sentiments contradictoris. He estat llegint aquests dies comentaris adversos a la visita del Pontífex pel dispendi que genera aquell que predica pobresa en un món que pateix fam. No puc evitar pensar que tenen raó, tot i que també crec que el viatge de Benet XVI ha bellugat un munt de diners que s’han quedat a Espanya aquests dies. Turisme de missa, en diuen. Llegeixo que milers i milers de joves d’arreu del món veuen en el successor de sant Pere aquell punt de suport que reclamava Arquimedes. Això és bo. Encara que sospito que avui costa més creure en alguna cosa que bellugar el món. Miro les ordenades desfilades de centenars de capellans que concelebren eucaristies multitudinàries com si fossin els avançats d’un exèrcit que ens ha de salvar d’un infern que no és com ens pensàvem, i com confessionaris portàtils s’escampen com urinaris, disposats en cas d’emergència per descarregar de neguits espirituals. Mentrestant, la vida continua per a una majoria de ciutadans que fa dies que no resen. Amb nenes que aprofiten la comunió per entrar vestides de blanc en una església. Per si de cas ja no ho tornen a fer mai més. I mentrestant l’Església continua enrocada que la culpa de gairebé tot és d’una societat laïcista i d’un govern a qui acusa de no ser prou respectuós amb les creences religioses – és a dir, que no es resigna a perdre el paper de regne en la terra de què va disposar en èpoques passades–. Ja tenen raó, ja. Sempre ha estat més fàcil veure la palla en l’ull aliè que la biga en el propi.
La setmana passada un marroquí es cremava a l’estil bonze per protestar contra la corrupció policial davant la comissaria del seu poble, a Berkane. Es deia Hamid i tenia 27 anys. Dies enrere, a Londres, un jove de 29 anys moria abatut a trets per la policia anglesa sense que encara avui se’n sàpiga ben bé què va passar. Es deia Mark i la seva mort ha servit de detonant, o d’excusa –segons com es miri– per remoure la flegmàtica societat britànica. Aldarulls, vandalisme, pancartes, ocupacions d’espais públics. No estem –gaire– pitjor que temps enrere. Sempre hem viscut en societats desiguals on uns quants s’aprofiten de la resta. Però alguna cosa està canviant. Molta gent sent que ja no té res a perdre, no creu que aquesta societat, ni la seva manera de fer hagi de ser la seva. Cada cop ens reconeixem més com a individus i menys com a col·lectiu assumint, però, que només junts es canvien les coses. Una realitat complexa, multiplicada i desenfocada per la globalització que ha trencat esquemes, i el més important –i segurament el més positiu– està traient mordasses. La gent cada cop té menys por a parlar, a increpar, a demanar explicacions a una classe dirigent que fins ara havia fet i desfet a voluntat tapant boques amb la il·lusòria promesa que el futur seria diferent i que si et portaves bé en formaries part. La gent avui és una bomba latent a qui s’haurà de deixar d’explicar contes de fades per oferir-los-hi propostes reals. Unes propostes que la gent haurem d’aprendre a treballar i fer nostres. Tots plegats ens haurem de fer grans si volem créixer.
Vaig començar a treballar en televisió en aquelles famoses, entranyables i –no ens enganyem– esperpèntiques telefires dels vuitanta. Ja aleshores es parlava que calia una televisió per a Andorra. A mitjan anys noranta es va fer un cop de cap i es va encarregar a una empresa privada (Antena 7TV) que posés el personal tècnic necessari i els mitjans per començar a fer informatius després de les comunals del 1995 amb la veu –i a partir d’aleshores, la cara– dels locutors de la ràdio pública. Els anys següents la televisió va anar creixent amb l’únic objectiu de donar resposta puntual als egos d’aquells que es pensaven que ATV era la seva joguina, el seu mirall, una porta a la popularitat. I així, va anar escumant-se, desmanegada, sense projecte, sense direcció definida i sense professionals al capdavant –llevat de comptades excepcions–. Durant aquests anys molts periodistes hem passat i après de la tele pública –tot i que pocs s’hi han quedat, una pregunta a la qual valdria la pena buscar resposta–. N’han passat molts que després han aprofitat el trampolí per créixer –o no– fora d’aquí. D’altres –de bons i de dolents– encara hi són, davant la incertesa d’un debat que es replanteja periòdicament però al qual ningú no sembla disposat a donar resposta. Ara, es parla de tornar als orígens. D’encarregar a una empresa privada que assumeixi la gestió d’un ens que fa anys que és un vaixell sense rumb. No puc evitar pensar que aquest és el mateix plantejament que ens fem periòdicament com a país. Qui som? Què volem? I en aquest cas, a més –sobretot–, què podem i volem pagar?
