La política té cara de dona. Si més no, això ens agradaria a moltes de nosaltres i no m’entengueu malament. No es tracta que porti faldilles necessàriament –que també–, sinó que reivindico una mirada diferent sobre les coses. Una mirada femenina i feminista. La tingui un home o una dona. No vull omplir-me la boca de paraules gastades com patriarcat i domini de gènere. Ni parlar de nou del mal que ens ha fet a tots plegats això de voler controlar com sigui la certesa d’una paternitat que sempre és suposada. Encara que molts i moltes no siguin conscients de l’engany fins que els toca el rebre les conseqüències d’aquesta mania de voler controlar la meitat de la humanitat. Però aquests dies mentre escolto els arguments i intueixo les estratègies de Rosa Ferrer, em desconcerta l’aplom i la perseverança de Ségolène Royal i em sorprenc davant la fredor i determinació de Carme Chacon, veig tres dones –socialistes, sense que això vulgui dir res– que lluiten amb tot el que tenen a l’abast per arribar dalt d’un cim que no les hi vol. Diuen que la Royal va entrar en aquesta cursa ferotge despietada amb François Hollande. Sempre hi ha algú que troba un greuge latent que justifica l’ambició femenina. A vegades no s’equivoquen. Però tant és. M’agrada veure dones valentes i decidides, però m’amoïna que per poder sobresortir en un món d’homes hagin de fer prevaldre les mateixes armes i estratègies que ens han relegat a casa durant milers d’anys. Cal una mirada de dona en la política. No ens serveix de res si han de fer de Thatchers. No era això companyes, no era això.
Els bancs publiquen sense rubor els seus beneficis. I no n’estan contents perquè aquest any no han guanyat tants diners com l’any passat. Hi ha crisi, es veu. Potser sí que ens haurem de començar a preocupar si la banca deixa de guanyar prou diners. Perquè si la banca s’enfonsa, ens n’anem tots al carall. Avui, la banca paga nòmines, dóna aire a les institucions, gestiona molts dels nostres deutes, dels nostres somnis i dels nostres projectes. Si més no, dels que necessiten finançament. La majoria, sense targetes de crèdit, viuríem només la meitat del mes, mentre les empreses petites fan cua per renovar amb un somriure incert les pòlisses de crèdit, sense saber quan milloraran les coses, mirant de mantenir la situació amb més o menys comoditat però en qualsevol cas precària, pendents del que pugui passar i del temps que aquesta situació es perpetuï. Una estratègia –la dels grans interessos econòmics– tant deshonesta i legal com qualsevol altra, que està aconseguint que cada cop la majoria siguem més pobres i que una minoria de rics sigui cada cop més rica. Mentre mirem el cel pendents si ha de caure sobre els nostres caps, ens vaticinen dos anys terribles sense cap solució aparent, més enllà del ja sabut que ens hem d’estrènyer els pantalons. Quins pantalons? Si els duem ja a mitja cuixa? Mentrestant, com un Ebenezer qualsevol, la banca recapta la nostra misèria a bocinets. En forma de comissió, per tinença de targetes, per descobert, per obrir un compte, per tancar-lo, per respirar. Culpa nostra que vam vendre l’ànima i ni tan sols vam demanar el preu.
Les persones vivim amb la mirada posada en la immortalitat però sense mencionar la mort. L’evitem com si la cosa no anés amb nosaltres. La mort no li interessa a ningú. És el nostre darrer gran tabú. Hi és, invisible i present en qualsevol racó. Però en lloc de viure, conscients que la vida passa i passa de pressa, massa sovint ens conformem en l’ambició de deixar empremta en els dies que passen, en la gent que ens envolta, projectant-nos en el futur, sense viure el present. A través dels fills, d’un llibre, de la feina, d’una gesta. Fins i tot d’un magnicidi o un atemptat. Qualsevol petjada que deixi escrit que hem estat aquí un temps. No ens hem d’enganyar. Suposo que només és a l’abast de molt pocs transcendir la història, als nostres contemporanis. Quin sentit té que et recordin els rebesnéts dels rebesnéts de la veïna? Tot i això, hi ha persones que fan de la seva vida un referent, per un o altre motiu. Per la seva empenta, per la seva visió de negoci, per la seva humanitat o fins i tot per la seva vàlua en el camp que sigui. L’altre dia en parlava amb una bona amiga, de la brúixola interior, de la importància de fer allò que ens diu el cor, de no mirar d’acontentar ningú, ni tan sols el nostre ego, ni les expectatives dels altres. Podem ser els millors i els més feliços sent coherents amb allò que pensem i en allò que sentim. Si més no intentar-ho. Llàstima que ens escoltem tan poc sovint que a vegades crec que hem oblidat com fer-ho. Ningú va dir que seria fàcil. Ni que estaríem sols. Però això, com morir, és una cosa que no podem obviar per sempre.
Ens costa conèixer gent. Perquè aquesta és una societat petita, de muntanya i desconfiada per naturalesa. Per timidesa, per precaució. El cor del pirinenc és orc a les familiaritats amb desconeguts. I aquí tothom és un desconegut fins que no saps de quina casa és. Establir lligams d’amistat, de complicitat, de cooperació. Podem passar tota la vida relacionant-nos amb els mateixos amics i la mateixa colla de sempre. Colles que només es fan i es desfan a ritme de separacions i nous matrimonis que creen complexes teranyines relacionals, especialment enrevessades en societats petites com la nostra on s’ha d’anar amb cura perquè quan es parla d’algú, sempre hi ha algun parent entre els presents. Les xarxes socials afavoreixen una altra mena de relació que transcendeix els bits. Les desvirtualitzacions -cada cop més habituals- i el clima distès d’una comunicació sense protocols ajuda a conèixer persones d’àmbits diferents al nostre, d’altres orígens i cultures, d’altres sectors laborals, amb altres valors i inquietuds vitals. A Andorra en els darrers temps s’estan teixint petites comunitats a la xarxa que a mesura que passen els mesos es consoliden com a grups, més o menys homogenis i oberts que es reuneixen per tuitejar des d’un espai comú wifi mentre prenen un gintònic, degusten un te o fan una tast de vins. Per a aquells optimistes cansats de les societats més endogàmiques, les xarxes faran d’Andorra un país on tant de bo d’aquí a un temps costarà dir que hi fa més de vuit anys que hi vius i encara no has fet cap amic. Si la cobertura wifi ho permet, és clar.
