Sembla que ja podem posar un punt final a la llista macabra de víctimes d’ETA. Però de morts en continuem i en continuarem tenint al voltant. Morts imprevistes, sagnants i en alguns casos qüestionables. Com la de Moammar al-Gaddafi, les fotos del qual encara em tremolen a la retina. Fotogrames de por, de brutalitat, de misèria humana abocada amb cruesa sobre la cara d’un sàtrapa, que malgrat tot mereixia una mort més digna? Quina mena de bèstia amaguem encara emparats en l’anonimat del grup per convertir una detenció en un exorcisme brutal? Mentrestant, Marco Simoncelli mor en un circuit de carreres. 24 anys i la passió per les motos el deixen a mig camí del no-res. Quin sentit té? A Turquia, un terratrèmol sacseja i sega la vida de centenars de persones, i deixa les seves famílies sumides en el caos. Viure per què? Viure el major temps possible? De la millor manera possible? Amb quin sentit? Mentrestant la vida anònima de les persones que estimem s’escola entre els dits. No podem predir el futur, amb prou feines intuïm el present entre els plans per al cap de setmana i els records difusos d’unes vacances que fa segles van quedar enrere. Tots som rellotges de sorra que deixen caure els seu contingut –major o menor– de forma sostinguda i continuada. Potser per això cal replantejar-se –de tant en tant– quin valor tenen les coses, quin sentit té el que fem aquí i ara. Quin llegat deixem als nostres, què estem fent amb la nostra vida. Tenint clar que la vida ja hi era abans que hi arribéssim, i que continuarà endavant un cop ja haguem marxat. Mal ens pesi.
Un bon dia algú va creure que qualsevol preu era raonable si era prou rendible. Un bon dia algú va creure que es podia fer ús del comunal sense passar comptes amb les generacions presents i futures. Fet i fet, hi ha qui creu que una majoria comunal és una carta blanca. No els culpo. Nosaltres així els ho hem fet creure i els hem revalidat cada vegada que ens han convocat a les urnes. Un bon dia, algú va creure que es podia convertir la Rabassa en un parc d’atraccions. De res va servir la pressió de part de la ciutadania aplegada sota el nom d’Amics de la Rabassa. Se’ls va acusar de tenir interessos particulars i de no voler el desenvolupament de la parròquia. Avui –un grapat de runa després– estem començant a veure els resultats d’aquell desenvolupament. Primer va ser el Tobotronc, una atraccció divertida per a alguns i un esperpent enmig de la natura per a d’altres. El cert és que avui ens debatem entre l’interès turístic i la mala publicitat que ens reporten els accidents recurrents en el giny. Però tobogans al marge, l’alarma es dispara en pujar a la muntanya i veure com el paisatge es va transformant, deformant, emmalaltint. Les fotos circulen per Internet i aquest cap de setmana hem pogut veure a la Fira de quina manera estem construint el país. O desconstruint. No calia fer tant de mal per tornar a deixar-ho igual, tal com ens prometien. És una vergonya el que estem deixant que passi a la Rabassa. Quan els nostres fills siguin grans haurem de buscar una bona excusa que justifiqui què fèiem mirant cap a una altra banda mentre ens deixàvem trepitjar la terra.
El Carles em demanava l’altre dia que escrivís sobre les custòdies compartides. Em deia que hi havia molts pares –com ell– que patien les conseqüències de les resolucions judicials que atorguen per defecte la custòdia a la mare en cas de separació, i com d’aquestes decisions automàtiques massa nens, i molts pares, en sortien perjudicats. No és el primer cop que escric de com les rèmores del sistema patriarcal han marcat les dones, però també de retruc els homes, i encara més enllà, els fills i les filles de les parelles que un dia van decidir que no volien continuar vivint plegades. La nostra és una societat que per bé o per mal ha decidit prioritzar la felicitat individual al manteniment de les estructures familiars. I això ha generat més persones que han pres les regnes de la seva vida, però també moltes famílies reconstituïdes, monomarentals, de caps de setmana alterns i desestructurades. I maldecaps que fan de mal resoldre, com ara fer seure a la taula nupcial els pares, mares i parelles dels progenitors dels nuvis sense desafinar. Les coses, generalment, no són bones o dolentes, tot depèn de com les vius i de com te les fa viure la gent que tens al voltant. Tant de bo s’atorgués la custòdia compartida per defecte, tant de bo no es fessin servir els nens com a eines de xoc entre dues faccions enfrontades més enllà de les trinxeres, tant de bo no haguéssim de parlar mai de danys col·laterals, però en qualsevol cas, sempre que sigui possible –que no sempre ho és–, que qui en té menys culpa no n’acabi pagant els plats trencats. Tan obvi, tan lluny encara.
Sempre he sentit debilitat per Jaume Bartumeu. Estic convençuda que avui, tant ell com Toni Martí, són els dos grans referents de la política nacional; per trajectòria, per estratègia i per ambició.
Diòptria amunt o avall. Ningú no és perfecte. Prefereixo el primer –ni que sigui perquè ja va dir Marc Forné, que al segon li havien detectat un ramalasso de centreesquerra, i no seria qüestió que se m’encomanés– i sobretot perquè Bartumeu és un senyor intel·ligent que sempre m’ha fet riure. Ara bé, no entenc aquesta dèria de comunicar-se només amb la societat a través de tribunes a El Periòdic d’Andorra. No hi veig cap signe d’intel·ligència a rebutjar sistemàticament entrevistes ni negar declaracions a qualsevol altre mitjà, emparat en la frase que si Martí parla per la tele, ell ho fa per El Periòdic. Senyors, comença a ser hora que algú els digui a aquesta gent que la seva feina es deu al poble, a tot el poble i no a qui compra o llegeix determinada premsa. Que els articles d’opinió estan molt bé, però que ell en tant que president de grup parlamentari i excap de Govern hauria de donar la cara –ni que sigui de tant en tant– i explicar a la ciutadania què en pensa de coses tan òbvies com les mesures impulsades per l’executiu de Martí, sobre el nou partit de Ferrer o l’estratègia socialista amb vista als propers comicis. A vegades els polítics obliden que estan al servei de la gent i no del partit, que no tothom els vol mal i que al cap i a la fi, tenen una obligació de cara al mitjans, els agradi o no. A mi tampoc no sempre em ve de gust parlar amb ells.
