Després de la victòria aclaparadora dels populars a l’Estat espanyol, caldrà veure si es revalida l’onada taronja a les parroquials. De moment tothom ha posat i està posant el seu gra de sorra per tal de fer decantar la balança cap al seu costat. Uns i altres, mentre els de més enllà, miren d’esmolar dialèctica, proposar alternatives o justificar continuïtats en unes eleccions ben obertes en determinats espais. Deixant de marge els vells debats de sempre, sobre la crisi econòmica, retallades versus inversió i qüestions parroquials enquistades com els camps de neu, les males relacions amb el sector privat, la construcció de parcs d’animals o les ànsies de poder mai reconegudes, el cert és que a hores d’ara, de propostes, propostes, ben poques. Suposo que no ha de ser fàcil, sobretot tenint en compte que la crisi continua escanyant i que encara no s’han regenerat les neurones creatives de les generals. Però trobo a faltar alguna cosa més que paraules. Equip, jove, proactiu, consolidat, proper, plural, preparat, experimentat… són alguns dels qualificatius –sovint contradictoris– que els caps de campanya desgranen al seu pas. Però al cap i a la fi, els candidats són això: personetes que per un motiu o un altre estan disposats a exposar-se. Amb millors o pitjors intencions, amb més o menys capacitat, experiència i sort. Que la sort també hi té alguna cosa a dir durant els mandats. I nosaltres els votarem, i mira, d’aquí a quatre anys ja tornarem a passar comptes. Què voleu que us digui, la democràcia és el menys dolent dels sistemes, però tampoc no és que s’hi escarrassi.
Més de dos mil andorrans amb dret de vot hem demanat al Consell General que es respecti el dret de la salut de tots amb l’entrada a Sindicatura d’una llei que ha de regular el consum de tabac en els espais públics tancats. Avui, ni tan sols els estudis pagats per les grans tabaqueres poden esquivar la certesa que el tabac mata: a qui en consumeix i a qui està prop de qui en consumeix. El fumador té tot el dret del món de fumar, si vol. Els altres tenim tot el dret del món de viure sense fum. I no es tracta –que ningú s’enganyi– de drets contraposats. No és el dret d’un contra el dret de l’altre. Aquí ha de prevaler la salut de tots i la salvaguarda dels menors i d’aquells que no poden decidir si volen estar o no en un espai amb fum. Tan fàcil com seria simplement posar-hi una data –propera– i un cartell a la porta de tots els establiments que indiquin la prohibició de consumir tabac allà on treballen diverses persones. Ni despeses afegides, ni falsos debats. Fora d’Andorra s’ha fet i no ha passat res. Ni han tancat restaurants, ni ha caigut el cel sobre els seus caps. No hauria de ser difícil. Però sembla que costa.
Després d’acceptar la proposició de llei a tràmit, sembla que les declaracions d’uns i d’altres defensen les pors de determinats sectors –pors que s’han demostrat falses– i els interessos econòmics d’uns altres. Interessos lícits a nivell privat –sens dubte– però que no haurien d’interferir amb l’obligació estatal de protegir la ciutadania –per no parlar del cost sanitari–. Comença a ser hora de deixar de tenir por i fer les coses com cal.
Les petites coses. Les que compten. Les que ens fan feliços. Les que donen sentit a la vida. Les que estaborneixen un dia que havia nascut gris. Les que ens consolen dels somnis desfets, les que creixen en els somnis secrets, les que viuen en els somnis. Petites coses dolces: un petó a la galta, una abraçada, una xocolata desfeta arrecerada de la pluja, unes pessigolles de nena. Petites coses que ens permeten aturar-nos un segon abans de perdre l’alè. Una meditació de matinada, un te amb canyella, compartir bombons de xocolata, una paraula amable, una carícia, un sobreentès, una conversa sense pressa. Cal trobar aquests petits espais de verd. Els petits oasis que et fan creure en la bondat dels altres, en la tendresa, en la possibilitat. Petits parèntesis que s’escapen del fred interior, racons de llum on poder brindar amb copes plenes de pètals de rosa, on compartir mirades que no descansen fins trobar una espurna que sabem que hi és, ben endins, esperant que arribi el moment de sortir. La vida està feta d’aquestes petites coses. Les que ens fan somriure, com trobar un bitllet de cinc euros en un moneder vell, com acabar un llibre bonic, com encetar una agenda nova. Només ens cal ser valents per deixar enrere les crosses i començar a caminar sense pors. Deixar caure cuirasses, entregar-nos amb alegria, prescindir del que no cal, respirar i cada principi de mes, quan arribi la hipoteca, mirar alleujats el rebut del banc i dir, mira, un quart de punt menys també és una bona petita cosa. I és que –mal li pesi– hores d’ara ningú no enyora Monsieur Trichet.
Rosa, Mariola, Anna, la Madre María José, Mariona, Margarita, Carmen, Paquita, l’altra Paquita, Maria, Conxita, Remei, Mercè, Fernanda, Iolanda, Vivianna, Nuri… i unes quantes més. Són les primeres mestres, les primeres senyoretes que en dèiem abans. Les primeres que amb impecable cal·ligrafia els deien cada trimestre als meus pares que treia la feina endavant sense problemes, però que no callava ni sota l’aigua. He tingut la sort de tenir grans mestres, a l’escola, a la Universitat i a la vida. Elles, les senyoretes, però, van ser les que em van ense-nyar a llegir i a escriure sense gaire faltes d’ortografia, a memoritzar poemes d’Espronceda, a fer una filera ben recta, a nedar, a posar-li flors a Maria, a sumar i a restar i a fer divisions de dues xifres, a distingir una arrel fasciculada d’una tuberosa i a folrar llibres amb Aironfix.
Amb elles vaig descobrir que anar a l’escola era una bona cosa, que les caixes de Kiri tenen múltiples vides, que més valia callar quan la de mates estava girada, que en el fons érem bones nenes i que fer de mestra és una tasca complicadíssima. Perquè tens davant teu una vintena de caps –més o menys despentinats– amb el seu parell corresponent de genolls esgarrinxats esperant que els omplis el cap i el cor. De records, de coneixements, de carinyo. Perquè al final les que més recordes són les que sents que més et van estimar. Ara, quan traspasses la barrera i et toca fer de mare, t’adones –agraïda– que la teva filla també té bones senyoretes, encara que avui en diem educadores i ja no posen flors a Maria.
