Ens aboquem a un canvi de paradigma sense ser del tot capaços de deixar enrere la decrepitud d’un sistema corrupte que privilegia els poderosos i els tirans per sobre la resta. Només en pot quedar un –sembla el seu lema-. De fet fa més de quatre mil anys que és el seu lema. Millets, Urdangarins, Camps i Costes –i els que no sabem– es donen la maneta fent-nos pam-i-pipa, mentre la majoria intenta trastejar amb la seva vida tan bé com pot, mentre l’estat del benestar es dilueix com un terròs de sucre en aigua calenta. Però no ens enganyem: no és que ells siguin els dolents i nosaltres els bons. Ells han tingut l’ocasió i l’han aprofitada. No sé pas què en faríem la resta en el seu lloc. En teoria, sí, és clar, tots som incorruptibles fins que es demostra el contrari. A priori ens omplim la boca de solidaritat, de justícia social i de fer pinya per sortir del mal pas. Els bons patriotes. A l’hora de la veritat, qui pot –lícitament– mira d’aprofitar les esquerdes legals –i no cal esforçar-se massa per trobar-les– per deixar de pagar impostos, mentre alguns funcionaris es plantegen rebutjar part de responsabilitat –tan ben assumida i cobrada fins ara– per no haver de patir retallades i continuar fent la mateixa –o menys– feina. Uns i altres mirem de preservar en la mesura que sigui possible un estatus, una comoditat, una falsa sensació de seguretat que ens faci creure que si s’enfonsa el vaixell, nosaltres ens ho mirarem des de fora. El problema és que a vegades tinc la sensació que mentre el capità ha caigut en una llanxa, a la resta se’ns acusa de motí.
“Una bona societat seria la que fa que les decisions correctes siguin les més fàcils de prendre.” La frase no és meva. La llegia fa uns dies a ‘La Contra’ de La Vanguardia, en una entrevista al sociòleg i filòsof d’origen polonès Zygmunt Bauman, aquell que ens va passar de l’estat sòlid al líquid amb un parell de volums. I des d’aleshores no puc deixar de donar-hi tombs, mentre la vida em posa davant els ulls les injustícies del sistema. Em rebel·la, no puc fer-hi més. Vivim en un món on –com petits insectes caníbals– ens mengem els uns als altres, construïm formiguers inestables, caòtics i insolidaris, on només compta omplir la nostra petita parcel·la i oblidem que un formiguer, per definició, és el resultat d’un treball d’equip. Com hauria de ser una societat. Una societat humana, posats a ser redundants. Les nostres seguretats han passat a ser líquides, els nostres sentiments i sobretot –el més important– els nostres hàbits de consum han desdibuixat les formes per regalimar i adaptar-se a un nou entorn teixit d’incertesa. Consumim sentiments, ideologies i creences com qui col·lecciona cromos. I ja ens està bé; de fet, ens importa un rave. Fins que t’atures, o la vida t’atura. I prens consciència que –com diu en Bauman– l’única certesa és la incertesa i que davant el panorama desolador que ens envolta només ens queda l’opció de créixer endins i de mirar de fer el nostre entorn un món menys hostil, més hospitalari. Malauradament el nostre formiguer prioritza les solucions fàcils, i aquestes no són sempre les correctes. No per a tots. No per a tot el formiguer.
Respirar és un dels exercicis més saludables que existeixen. Sí, no em miris amb cara d’haver dit una nècia obvietat. Tots sabem que respirar és de les poques coses realment necessàries per a la nostra supervivència com a éssers aeròbics que som. Però tot i l’obvietat, molts respirem malament. No omplim prou els pulmons, o encara pitjor, no els buidem prou bé. Deixem que la nostra respiració marqui la pauta en comptes de dir-li nosaltres com ha de gestionar el nostre proper sospir. Entretallada, amb aire aviciat, superficial, ràpida i espasmòdica. Així és la nostra respiració habitual. La respiració és un dels principals indicadors de les emocions humanes i una bona manera de recuperar el control sobre tot allò que envolta les nostres sensacions quotidianes. Suspenem la respiració quan tenim por, quan mantenim l’alerta, ens hiperoxigenem quan la situació ens supera, en cas d’estrès o de xoc traumàtic. Respirem de pressa quan estem contents, rebaixem el ritme quan descansem, quan anem a dormir. Aprendre a reconèixer els diferents patrons de respiració i aprendre a manipular-los pot ser una gran victòria per millorar de retruc, no només la nostra capacitat pulmonar, sinó també la manera com les emocions ens afecten en situacions compromeses. La saviesa popular en sap un munt, i ja ens diu que respirem fons abans d’emprendre una gran gesta, o que comptem fins a deu –és a dir, regulem el ritme respiratori– quan estem enfadats. Recuperar el control. Si més no fins al darrer alè, que més enllà d’aquí la respiració diafragmàtica es veu que deixa de tenir sentit.
Què faries per protegir el teu lloc de treball? Fins a quin punt estaries disposat a acusar, malparlar o denigrar la resta de companys per tal que el teu nom no figurés en una llista negra que sembla que no té perspectives de diluir-se si no és que els mateixos treballadors decideixen autoimmolar-se –o ells o els seus sous– per tal de preservar un col·lectiu que aquests anys ha tingut de tot menys esperit d’equip? El cas d’RTVASA és un exemple de com no s’han de fer les coses, de com no s’havien d’haver fet les coses, i de com hi ha coses que no canvien. Successius governs sense més objectiu que la propaganda i l’autocomplaença han anat alimentant un monstre de molts caps i poques mans que avui és insostenible: econòmicament, personalment i estèticament. El mateix que la va veure néixer va somiar a crear una petita TV3 a casa nostra –lícit, però insostenible–. El mateix que es queixava que l’ens ni entretenia, ni informava va permetre la signatura de contractes blindats a càrrecs de confiança que avui encara es paguen a preu d’or. El mateix que acusava el mitjà de ser la veu del seu amo, va mantenir les anteriors estructures bicèfales i la sensació de deriva que encara avui es respira. I avui, després de successius governs inoperants ens trobem un executiu que en comptes de redefinir què és i què ha de ser –i quant ha de costar– la televisió pública, interpel·la directament els treballadors amb allò tan americà de què estàs disposat a fer per salvar el teu lloc de treball. Té molt de mèrit mantenir-se sec sota la pluja, però jo creia que governar era una altra cosa.
