Ja estem ficats de ple en la Quaresma. Enrere queden el carnestoltes, la coca de llardons i la botifarra a totes hores. Ha arribat el moment més temut de l’any. Època de resignació, contenció i penitència. I no per les animalades que es van arribar a dir durant el carnestoltes encampadà –que també– sinó per tots els excessos que hem anat acumulant des de Nadal i que s’han convertit en una confortable i socialment antiestètica capa de greix subcutània que haurem de fer desaparèixer abans de l’estiu, o no. Avui reneix l’època daurada de gimnasos, centres especialitzats en estètica i dietistes, després d’un primer intent –generalment fallit– endegat a principi de gener. Enrere queda la bona voluntat de menjar de manera equilibrada i saludable i de fer exercici regularment. Ara volem perdre pes, i el volem perdre ja. I si pot ser sense patir gaire, millor. Ara ja comencem a ensumar la platja i l’amenaça d’haver-nos de desprendre de l’abric ha disparat totes les alarmes. Ara tornarem a sentir a parlar, com cada any per aquestes dates, de dietes miraculoses farcides de rodanxes de pinya, amb palets de cranc, amb iogurts descremats, amb sobrets de menjar en pols, amb herbetes diürètiques i tot allò que calgui per fer-nos desmenjar el que hem sobremenjat els darrers mesos. Només que fóssim una mica més coherents, quina feinada ens estalviaríem, però és clar, ja està tot prou malament per tallar dues branques de negoci tan potents com l’esport i l’estètica. Així doncs, a menjar verdura toca, que el bacallà, al preu que està, no es pot tocar.
Dies de luxúria, de disfresses, sardines i balls de l’óssa. Dies de deixar enrere la cara amable i convencional de la quotidianitat per recuperar aquell esperit anàrquic que ens connecta amb el nostre jo més primari. El que queda d’ell, vaja. Perquè amb el pas del temps, ens hem civilitzat tant i domesticat amb tanta precisió i contundència, que el nostre jo més salvatge i intuïtiu, reposa tan amagat que amb una setmana de descontrol no n’hi ha prou per fer-lo aflorar a la superfície. Intentem superar el vernís de l’educació amb dies de disbauxa, però com estem tan ensinistrats en el que toca fer, ens costa anar més enllà del que és correcte, fins i tot a l’hora de desbarrar. En la majoria de casos ens conformem a deixar-nos embotar els sentits amb l’alcohol, que mira, potser no treu la part més primària de la nostra personalitat, però sí la més primitiva. I aleshores després d’un cap de setmana de poca son i molta set, ens despertem a la vetlla de la quaresma amb ressaca i un munt de plats trencats que no sabries dir ben bé d’on han sortit. Com si ens calguessin excuses per sortir a fer l’animal i intentar fer veure que no som nosaltres. Sortir de la norma dins uns límits. Ens entestem a mantenir les estructures, però pel camí anem perdent el sentit originari dels nostres actes. Potser el problema és que ens costa més treure’ns la màscara que posar-nos-la quan convé, fins fondre’ns dins. Avui, després de matar el porc, el repte està més a trobar-nos que no pas a deixar-nos enrere, és clar que per a això no ens serveix ni l’alcohol, ni el senyor Carnestoltes.
Apujar-se el sou en un moment en què la resta assumeix –per grat o per força– que cal treballar més per menys, és poc menys que kamikaze. No sé quant val el treball d’un cònsol. Crec que ha de tenir un sou digne, que pagui la feina i la responsabilitat que suposa. Una remuneració que faciliti que tothom amb vocació de servei hi pugui accedir i no només qui no necessita d’un sou per viure. Però crec que grinyola que siguin els mateixos cònsols qui es fixin el sou. És legal, però poc ètic i poc estètic. Cal una regulació, i estaria bé que no sortís de les reunions de cònsols. Com caldria veure –de passada– qui i com estableix el sou als càrrecs de confiança, de si el síndic ha de cobrar més que el cap de Govern, de si un cònsol ha de cobrar més que un ministre. Un debat obert més enllà de la guerra de comentaris irats, enverinats, indignats dels darrers dies a les xarxes socials. I és que, encara que sembli estrany, gairebé hagués preferit que a risc de cremar-se a l’estil bonzo, Montserrat Gil hagués continuat decidida a mantenir la seva decisió, a fer-se enrere només perquè veus que has ficat la pota fins al fons. I no perquè estigui mal fet rectificar, que ja ho diuen, és de savis. Em fa més por, ser malpensada i especular amb la possibilitat que quan algú fa un pas enrere per la pressió puntual i no per decisió personal és per acabar arreglant la situació de sotamà. Perquè aleshores, no només seria poc ètic i poc estètic, sinó que a més, seria il·legal. Sort que aquestes coses no passen a Andorra. Només per Pasqua, quan et diuen, els ous? Els ous són meus.
I en el fons, amagat entre els plecs del que mai no ens hem gosat dir, l’únic que volem, l’únic que realment ens conforta, és sentir que estimem i som correspostos. Tota la resta no és més que una manera de dissimular els nostres forats, pedaços i inseguretats. El destí real –poc confessat– no és altre que el de tornar a deixar-se caure en un son dolç, sense retrets, sense neguits. Com quan de petits ens adormim als braços de la mare, sabent que no hi ha res més enllà, que no cal anar més enllà. Aquells petits moments d’absolut, on tot s’esvaeix. Però en comptes d’això, disfressem l’amor de convencions. De si tu m’estimes, jo també, de què vols a canvi de res, de què estàs disposat a fer per no perdre: per continuar endavant, per no quedar enrere. I ens organitzem la vida a l’entorn d’institucions que fan la vida més còmoda i no forçosament més plena. Més segurs, però menys lliures –ja ho deia Hobbes–. Mentre, la por ens assetja, fent-nos creure que els sentiments es poden classificar, endreçar, delimitar i posar en capsetes endreçades allà on convé i quan toca. Com si no hi hagués mil motius per estimar, per deixar-se anar, per voler apropar-nos a l’altre. Més enllà d’allò físic. Que també. Simplement per sentir que ens reconeixem com a espècie, dir-nos sense paraules que no ens farem mal, que ens retrobem en la mirada de l’altre, que tot està per fer i que podem fer-ho plegats. I en comptes d’això, deixem que el Leviathan condueixi la nostra vida, perquè fet i fet ni els llops es mengen els uns als altres com fem nosaltres a cada urpada.
