I en el fons, amagat entre els plecs del que mai no ens hem gosat dir, l’únic que volem, l’únic que realment ens conforta, és sentir que estimem i som correspostos. Tota la resta no és més que una manera de dissimular els nostres forats, pedaços i inseguretats. El destí real –poc confessat– no és altre que el de tornar a deixar-se caure en un son dolç, sense retrets, sense neguits. Com quan de petits ens adormim als braços de la mare, sabent que no hi ha res més enllà, que no cal anar més enllà. Aquells petits moments d’absolut, on tot s’esvaeix. Però en comptes d’això, disfressem l’amor de convencions. De si tu m’estimes, jo també, de què vols a canvi de res, de què estàs disposat a fer per no perdre: per continuar endavant, per no quedar enrere. I ens organitzem la vida a l’entorn d’institucions que fan la vida més còmoda i no forçosament més plena. Més segurs, però menys lliures –ja ho deia Hobbes–. Mentre, la por ens assetja, fent-nos creure que els sentiments es poden classificar, endreçar, delimitar i posar en capsetes endreçades allà on convé i quan toca. Com si no hi hagués mil motius per estimar, per deixar-se anar, per voler apropar-nos a l’altre. Més enllà d’allò físic. Que també. Simplement per sentir que ens reconeixem com a espècie, dir-nos sense paraules que no ens farem mal, que ens retrobem en la mirada de l’altre, que tot està per fer i que podem fer-ho plegats. I en comptes d’això, deixem que el Leviathan condueixi la nostra vida, perquè fet i fet ni els llops es mengen els uns als altres com fem nosaltres a cada urpada.
Ens aboquem a un canvi de paradigma sense ser del tot capaços de deixar enrere la decrepitud d’un sistema corrupte que privilegia els poderosos i els tirans per sobre la resta. Només en pot quedar un –sembla el seu lema-. De fet fa més de quatre mil anys que és el seu lema. Millets, Urdangarins, Camps i Costes –i els que no sabem– es donen la maneta fent-nos pam-i-pipa, mentre la majoria intenta trastejar amb la seva vida tan bé com pot, mentre l’estat del benestar es dilueix com un terròs de sucre en aigua calenta. Però no ens enganyem: no és que ells siguin els dolents i nosaltres els bons. Ells han tingut l’ocasió i l’han aprofitada. No sé pas què en faríem la resta en el seu lloc. En teoria, sí, és clar, tots som incorruptibles fins que es demostra el contrari. A priori ens omplim la boca de solidaritat, de justícia social i de fer pinya per sortir del mal pas. Els bons patriotes. A l’hora de la veritat, qui pot –lícitament– mira d’aprofitar les esquerdes legals –i no cal esforçar-se massa per trobar-les– per deixar de pagar impostos, mentre alguns funcionaris es plantegen rebutjar part de responsabilitat –tan ben assumida i cobrada fins ara– per no haver de patir retallades i continuar fent la mateixa –o menys– feina. Uns i altres mirem de preservar en la mesura que sigui possible un estatus, una comoditat, una falsa sensació de seguretat que ens faci creure que si s’enfonsa el vaixell, nosaltres ens ho mirarem des de fora. El problema és que a vegades tinc la sensació que mentre el capità ha caigut en una llanxa, a la resta se’ns acusa de motí.
“Una bona societat seria la que fa que les decisions correctes siguin les més fàcils de prendre.” La frase no és meva. La llegia fa uns dies a ‘La Contra’ de La Vanguardia, en una entrevista al sociòleg i filòsof d’origen polonès Zygmunt Bauman, aquell que ens va passar de l’estat sòlid al líquid amb un parell de volums. I des d’aleshores no puc deixar de donar-hi tombs, mentre la vida em posa davant els ulls les injustícies del sistema. Em rebel·la, no puc fer-hi més. Vivim en un món on –com petits insectes caníbals– ens mengem els uns als altres, construïm formiguers inestables, caòtics i insolidaris, on només compta omplir la nostra petita parcel·la i oblidem que un formiguer, per definició, és el resultat d’un treball d’equip. Com hauria de ser una societat. Una societat humana, posats a ser redundants. Les nostres seguretats han passat a ser líquides, els nostres sentiments i sobretot –el més important– els nostres hàbits de consum han desdibuixat les formes per regalimar i adaptar-se a un nou entorn teixit d’incertesa. Consumim sentiments, ideologies i creences com qui col·lecciona cromos. I ja ens està bé; de fet, ens importa un rave. Fins que t’atures, o la vida t’atura. I prens consciència que –com diu en Bauman– l’única certesa és la incertesa i que davant el panorama desolador que ens envolta només ens queda l’opció de créixer endins i de mirar de fer el nostre entorn un món menys hostil, més hospitalari. Malauradament el nostre formiguer prioritza les solucions fàcils, i aquestes no són sempre les correctes. No per a tots. No per a tot el formiguer.
Respirar és un dels exercicis més saludables que existeixen. Sí, no em miris amb cara d’haver dit una nècia obvietat. Tots sabem que respirar és de les poques coses realment necessàries per a la nostra supervivència com a éssers aeròbics que som. Però tot i l’obvietat, molts respirem malament. No omplim prou els pulmons, o encara pitjor, no els buidem prou bé. Deixem que la nostra respiració marqui la pauta en comptes de dir-li nosaltres com ha de gestionar el nostre proper sospir. Entretallada, amb aire aviciat, superficial, ràpida i espasmòdica. Així és la nostra respiració habitual. La respiració és un dels principals indicadors de les emocions humanes i una bona manera de recuperar el control sobre tot allò que envolta les nostres sensacions quotidianes. Suspenem la respiració quan tenim por, quan mantenim l’alerta, ens hiperoxigenem quan la situació ens supera, en cas d’estrès o de xoc traumàtic. Respirem de pressa quan estem contents, rebaixem el ritme quan descansem, quan anem a dormir. Aprendre a reconèixer els diferents patrons de respiració i aprendre a manipular-los pot ser una gran victòria per millorar de retruc, no només la nostra capacitat pulmonar, sinó també la manera com les emocions ens afecten en situacions compromeses. La saviesa popular en sap un munt, i ja ens diu que respirem fons abans d’emprendre una gran gesta, o que comptem fins a deu –és a dir, regulem el ritme respiratori– quan estem enfadats. Recuperar el control. Si més no fins al darrer alè, que més enllà d’aquí la respiració diafragmàtica es veu que deixa de tenir sentit.
