Hi ha malalts de llibres que no podem evitar fer llistes de volums per comprar en dies assenyalats com el d’avui. Llistes que s’amplien i transformen al llegir els diaris, a l’escoltar la ràdio, en veure ressenyes en revistes literàries (es veu que sí, que encara n’hi ha d’aquestes coses). Som els que, generalment, també comprem llibres la resta de l’any. Ens agrada passejar per les llibreries –això no és com anar de botigues–. Perdre’ns entre els prestatges, esperant el cant d’alguna sirena que t’inciti –vulguis o no– a deixar-te atrapar pel nom d’un autor, per la màgia d’un joc de paraules, per una coberta ben dissenyada, per un gruix inquietant. Vés a saber què fa que acabis amb un volum o altre sota el braç. Més enllà dels motius obvis: m’agrada aquest autor o m’interessa aquest tema, o encara més obvi: tothom en parla. Cadascú fa la seva llista particular per Sant Jordi: des del mediàtic de torn que es regala a tots aquells a qui no agrada llegir, a l’assaig més profund, o la raresa bibliogràfica més desitjada. Mai havíem llegit tant com ara. Les tauleta tàctil, els llibres electrònics, les xarxes socials… Noves eines que han establert pautes innovadores de comunicació interpersonal i que aposten per fer-nos escriure més i millor. Sinó, que li diguin a Proust d’explicar allò de la magdalena en només 140 caràcters. Ara, només ens cal retrobar el temps perdut. Seure en una butaca i deixar-nos abduir per la màgia d’un argument, per la sensualitat de les paraules, per la intensitat d’una realitat llunyana i propera al mateix temps. Temps de lectura.
Què passaria si un dia t’adonessis que no ets la persona que sempre havies cregut ser, i que tampoc no ets allò que sempre han cregut els altres que eres? Si això mai t’arriba a passar, pressuposa que: t’has aturat a pensar qui ets i què vols –fet, d’altra banda, gens evident– i que a més, tens la ment prou oberta com per permetre que entri aire nou. Bé, això, o que la vida t’ha clavat un ventallot que t’ha deixat sense aire als pulmons, ni recursos de subsistència a les butxaques. El que compta és que t’has adonat que potser no tot el que creies que t’agradava encara t’agrada, que la teva forma de pensar ha evolucionat i que potser ja no dónes per fet que la imatge que et torna el mirall ha de reflectir els teus pensaments per sistema. I més enllà, t’adones, que tampoc tens gaire a veure amb les imatges parcials i incompletes que et reboten els altres. Imatges distorsionades i sobretot, superficials. Hi ha persones que s’entesten a construir-se personatges. Es dibuixen un vestit fet a mida que tapa les vergonyes però que no deixa respirar l’ànima. És una opció. Trista i esquifida, però pràctica, si no fos perquè més enllà d’enganyar els altres arriba un moment que no pots continuar enganyant-te tu mateix.
O potser sí. Només cal no tornar a rellegir el primer paràgraf d’aquesta columna. No fer-se preguntes. No anar més enllà. Conformar-se amb un petit espai on si no respires gaire no hi ha res que faci mal.
Diu la dita budista, que només quan ens donem permís per qüestionar el que som i el que volem és quan ens donem l’opció de transformar-nos. Però qui vol canviar?
Què és ser normal? Avui, ser normal no és més que entrar en la forquilla dels paràmetres que conformen la mitjana de moltes anormalitats compartides. Quan has de començar a fer les primeres passes per ser normal? Quant has de mesurar per entrar en la mitjana de la classe? Quantes paraules has de saber dir quan comences la primària? Quants amics has de tenir si no vols que et mirin malament? Les preguntes que ens permeten encaixar els altres en la tan sobrevalorada i falsament tranquil·litzadora normalitat es multipliquen des del moment de la concepció fins a l’hora de la nostra mort. Tenir amics és normal, estimar els fills és normal, estar cansat després de la feina és normal, voler buscar altres fronteres sense deixar la comoditat aparent, també és normal. Massa normal. Quantes relacions sexuals has de tenir per ser normal? Quants cors has de trencar? Quants dies han de passar per deixar enrere un malson? Quants cotxes has de tenir? Quantes feines has de fer per donar-te per satisfet? Quins són els criteris que determinen el que és normal i el que no? Tant és. La normalitat no és més que un concepte abstracte. Com les estadístiques. I tan mentidera com elles. Simplement ens reconforten. Ens fan creure que tot segueix el seu curs, que hi ha certa previsibilitat en allò que ens envolta. Fins que t’adones que no tot és normal. Que no tot és previsible. Que hi ha paràmetres que s’escapen de la forquilla i que una mala persona i una bona persona no són necessàriament dues persones normals. O potser sí. Hi ha qui diu que hi ha d’haver de tot en aquest món.
El departament d’Estadística ens diu que les dones andorranes ens decidim a tenir canalla més tard que la resta d’europees. Imagino –disculpa la ironia– que no ha de tenir res a veure amb la precarietat laboral, ni amb la discriminació negativa, ni tan sols amb el fet que el verb conciliar, generalment només es conjuga en femení. Dades estadístiques de banda, les dones, cada vegada endarrerim més el moment de ser mares. Sobretot, perquè la contracepció i l’educació sexual han aconseguit que assumim el control sobre la nostra capacitat reproductora: sense cap mena de dubte els anticonceptius femenins han trencat cadenes i avui ens permeten tenir els nens quan volem i no quan arriben. Malgrat tot, ja no es tracta d’evitar l’arribada del fill, sinó de trobar el moment per tenir-lo. Les dificultats econòmiques i personals per decidir-nos a fer el pas, fan que cada cop estirem més la corda del rellotge biològic. A vegades fins trencar-la. No és obligatori ser mare. Ni ets més dona, ni necessàriament més feliç. Malgrat la pressió de les àvies i de tot allò que t’envolta, fins i tot de l’instint. Pressió demogràfica, en diuen. Hi ha moments meravellosos de connexió amb la mirada d’una nena, d’altres que somies de retrobar-te al mirall sense haver de pensar en la pisicó, la bata o el berenar. Cadascú –en la mesura del que pot– fa la seva tria. Mentrestant, algú li hauria de dir al Gallardón que millorar els índexs de natalitat passen per millorar les condicions laborals i socials de la dona, i no per tornar-la a lligar a l’estaca d’un embaràs no desitjat.
