Noemí Rodríguez » Uncategorized

Homo Homini Lupus

blocs — Mon, 06 Feb 2012 06:43:04 +0000

I en el fons, amagat entre els plecs del que mai no ens hem gosat dir, l’únic que volem, l’únic que realment ens conforta, és sentir que estimem i som correspostos. Tota la resta no és més que una manera de dissimular els nostres forats, pedaços i inseguretats. El destí real –poc confessat– no és altre que el de tornar a deixar-se caure en un son dolç, sense retrets, sense neguits. Com quan de petits ens adormim als braços de la mare, sabent que no hi ha res més enllà, que no cal anar més enllà. Aquells petits moments d’absolut, on tot s’esvaeix. Però en comptes d’això, disfressem l’amor de convencions. De si tu m’estimes, jo també, de què vols a canvi de res, de què estàs disposat a fer per no perdre: per continuar endavant, per no quedar enrere. I ens organitzem la vida a l’entorn d’institucions que fan la vida més còmoda i no forçosament més plena. Més segurs, però menys lliures –ja ho deia Hobbes–. Mentre, la por ens assetja, fent-nos creure que els sentiments es poden classificar, endreçar, delimitar i posar en capsetes endreçades allà on convé i quan toca. Com si no hi hagués mil motius per estimar, per deixar-se anar, per voler apropar-nos a l’altre. Més enllà d’allò físic. Que també. Simplement per sentir que ens reconeixem com a espècie, dir-nos sense paraules que no ens farem mal, que ens retrobem en la mirada de l’altre, que tot està per fer i que podem fer-ho plegats. I en comptes d’això, deixem que el Leviathan condueixi la nostra vida, perquè fet i fet ni els llops es mengen els uns als altres com fem nosaltres a cada urpada.

Schettino

blocs — Mon, 30 Jan 2012 06:35:39 +0000

Ens aboquem a un canvi de paradigma sense ser del tot capaços de deixar enrere la decrepitud d’un sistema corrupte que privilegia els poderosos i els tirans per sobre la resta. Només en pot quedar un –sembla el seu lema-. De fet fa més de quatre mil anys que és el seu lema. Millets, Urdangarins, Camps i Costes –i els que no sabem– es donen la maneta fent-nos pam-i-pipa, mentre la majoria intenta trastejar amb la seva vida tan bé com pot, mentre l’estat del benestar es dilueix com un terròs de sucre en aigua calenta. Però no ens enganyem: no és que ells siguin els dolents i nosaltres els bons. Ells han tingut l’ocasió i l’han aprofitada. No sé pas què en faríem la resta en el seu lloc. En teoria, sí, és clar, tots som incorruptibles fins que es demostra el contrari. A priori ens omplim la boca de solidaritat, de justícia social i de fer pinya per sortir del mal pas. Els bons patriotes. A l’hora de la veritat, qui pot –lícitament– mira d’aprofitar les esquerdes legals –i no cal esforçar-se massa per trobar-les– per deixar de pagar impostos, mentre alguns funcionaris es plantegen rebutjar part de responsabilitat –tan ben assumida i cobrada fins ara– per no haver de patir retallades i continuar fent la mateixa –o menys– feina. Uns i altres mirem de preservar en la mesura que sigui possible un estatus, una comoditat, una falsa sensació de seguretat que ens faci creure que si s’enfonsa el vaixell, nosaltres ens ho mirarem des de fora. El problema és que a vegades tinc la sensació que mentre el capità ha caigut en una llanxa, a la resta se’ns acusa de motí.

Líquids

blocs — Mon, 23 Jan 2012 06:30:48 +0000

“Una bona societat seria la que fa que les decisions correctes siguin les més fàcils de prendre.” La frase no és meva. La llegia fa uns dies a ‘La Contra’ de La Vanguardia, en una entrevista al sociòleg i filòsof d’origen polonès Zygmunt Bauman, aquell que ens va passar de l’estat sòlid al líquid amb un parell de volums. I des d’aleshores no puc deixar de donar-hi tombs, mentre la vida em posa davant els ulls les injustícies del sistema. Em rebel·la, no puc fer-hi més. Vivim en un món on –com petits insectes caníbals– ens mengem els uns als altres, construïm formiguers inestables, caòtics i insolidaris, on només compta omplir la nostra petita parcel·la i oblidem que un formiguer, per definició, és el resultat d’un treball d’equip. Com hauria de ser una societat. Una societat humana, posats a ser redundants. Les nostres seguretats han passat a ser líquides, els nostres sentiments i sobretot –el més important– els nostres hàbits de consum han desdibuixat les formes per regalimar i adaptar-se a un nou entorn teixit d’incertesa. Consumim sentiments, ideologies i creences com qui col·lecciona cromos. I ja ens està bé; de fet, ens importa un rave. Fins que t’atures, o la vida t’atura. I prens consciència que –com diu en Bauman– l’única certesa és la incertesa i que davant el panorama desolador que ens envolta només ens queda l’opció de créixer endins i de mirar de fer el nostre entorn un món menys hostil, més hospitalari. Malauradament el nostre formiguer prioritza les solucions fàcils, i aquestes no són sempre les correctes. No per a tots. No per a tot el formiguer.

Respira

blocs — Mon, 16 Jan 2012 06:53:39 +0000

Respirar és un dels exercicis més saludables que existeixen. Sí, no em miris amb cara d’haver dit una nècia obvietat. Tots sabem que respirar és de les poques coses realment necessàries per a la nostra supervivència com a éssers aeròbics que som. Però tot i l’obvietat, molts respirem malament. No omplim prou els pulmons, o encara pitjor, no els buidem prou bé. Deixem que la nostra respiració marqui la pauta en comptes de dir-li nosaltres com ha de gestionar el nostre proper sospir. Entretallada, amb aire aviciat, superficial, ràpida i espasmòdica. Així és la nostra respiració habitual. La respiració és un dels principals indicadors de les emocions humanes i una bona manera de recuperar el control sobre tot allò que envolta les nostres sensacions quotidianes. Suspenem la respiració quan tenim por, quan mantenim l’alerta, ens hiperoxigenem quan la situació ens supera, en cas d’estrès o de xoc traumàtic. Respirem de pressa quan estem contents, rebaixem el ritme quan descansem, quan anem a dormir. Aprendre a reconèixer els diferents patrons de respiració i aprendre a manipular-los pot ser una gran victòria per millorar de retruc, no només la nostra capacitat pulmonar, sinó també la manera com les emocions ens afecten en situacions compromeses. La saviesa popular en sap un munt, i ja ens diu que respirem fons abans d’emprendre una gran gesta, o que comptem fins a deu –és a dir, regulem el ritme respiratori– quan estem enfadats. Recuperar el control. Si més no fins al darrer alè, que més enllà d’aquí la respiració diafragmàtica es veu que deixa de tenir sentit.

La tele

blocs — Mon, 09 Jan 2012 06:33:24 +0000

Què faries per protegir el teu lloc de treball? Fins a quin punt estaries disposat a acusar, malparlar o denigrar la resta de companys per tal que el teu nom no figurés en una llista negra que sembla que no té perspectives de diluir-se si no és que els mateixos treballadors decideixen autoimmolar-se –o ells o els seus sous– per tal de preservar un col·lectiu que aquests anys ha tingut de tot menys esperit d’equip? El cas d’RTVASA és un exemple de com no s’han de fer les coses, de com no s’havien d’haver fet les coses, i de com hi ha coses que no canvien. Successius governs sense més objectiu que la propaganda i l’autocomplaença han anat alimentant un monstre de molts caps i poques mans que avui és insostenible: econòmicament, personalment i estèticament. El mateix que la va veure néixer va somiar a crear una petita TV3 a casa nostra –lícit, però insostenible–. El mateix que es queixava que l’ens ni entretenia, ni informava va permetre la signatura de contractes blindats a càrrecs de confiança que avui encara es paguen a preu d’or. El mateix que acusava el mitjà de ser la veu del seu amo, va mantenir les anteriors estructures bicèfales i la sensació de deriva que encara avui es respira. I avui, després de successius governs inoperants ens trobem un executiu que en comptes de redefinir què és i què ha de ser –i quant ha de costar– la televisió pública, interpel·la directament els treballadors amb allò tan americà de què estàs disposat a fer per salvar el teu lloc de treball. Té molt de mèrit mantenir-se sec sota la pluja, però jo creia que governar era una altra cosa.

Any nou, vida nova

blocs — Mon, 02 Jan 2012 06:31:23 +0000

D’aquest any no passa.
He de posar-me les piles i recuperar les classes de francès, i de passada començaré les d’anglès –que cada dia que passa em costa més entendre els estrangers– i ja posats a fer, miraré de posar-me a dieta: menjaré només carn i peix durant una setmana i tornaré a cordar els texans. Espera, no. Millor encara: menjaré verdureta a la planxa, llegums i cereals i reduiré els dolços, sí. Millor. No es tracta de perdre pes sinó de gua-nyar salut. I deixaria de fumar si no fos perquè fa molts anys que no fumo voluntàriament, i sembla que deixar de respirar fum no és un dels bons propòsits per a aquest any del grup parlamentari de Demòcrates per Andorra. I ja, posats a fer, em trauré el carnet de conduir. Em penso que només quedem el Gabi Fernàndez i jo d’indocumentats del motor, i no pot ser: tota la vida esperant que el servei de transport públic funcioni i l’únic que sé és que hi ha un parell de conductors suïcides i alguns d’extremament amables i competents –com tot a la vinya del Senyor–. I… què més? Ah, sí, m’apuntaré al gimnàs. I no només m’hi apuntaré, sinó que a més hi aniré. A fer exercici, vull dir.
I tindré cura de les plantes, que al final sempre es moren perquè no recordo que les he de regar de tant en tant. I em mossegaré una mica la llengua i així no faré tants amics en el meu dia a dia, i dormiré les hores, i reciclaré bé els plàstics i els envasos i no estaré tot el dia connectada a les xarxes socials –fet, d’altra banda, ben obvi tenint en compte que si he de fer tot el que m’he proposat no tindré temps per a res més.

Ho, Ho Ho Mercozy

blocs — Mon, 26 Dec 2011 06:59:45 +0000

Aquesta mena d’híbrid aterridor que respon al nom de Mercozy ja es va encarregar, ara fa uns dies, de dinamitar-nos les festes. Embotida en un vestit envellutat de números vermells, ens deia –no sé fins a quin punt compungida– que la cosa va per a llarg, que aquest any els torrons tindran regust de serradures i que el cava serà de mentida, tot just aigua bruta amb bombolles. Deixem enrere un any dolent. Un altre any dolent. Què hi farem. Ens hi posarem bé, que el 2012 diuen que tampoc serà bo. I saps una cosa? Que ja no m’ho crec. No crec, ni estic disposada a assumir dòcilment que l’economia pugui determinar fins aquest punt el curs de la meva vida. Potser sí que tinc menys diners. I és cert que els estalvis han minvat. I que a la feina les coses tiren, però que podrien anar més bé, i tots ho sabem. Encara rai que la cosa aguanta. Però malgrat aquest neguit, que hi és, continuo estant envoltada de gent meravellosa a qui estimo i que m’estima. Tinc prou salut per mirar la vida a la cara, dues mans per treballar i un cap prou clar per parlar alt i fort i adonar-me que en aquests moments grisos també hi ha un munt de coses per les quals val la pena lluitar. Més enllà dels mercats, de l’euro, dels acomiadaments, de les retallades, de la mediocritat d’haver-nos cregut durant massa temps que la felicitat estava en un compte corrent i no dins el nostre cor, m’adono que al nou any només li demano una mica de coll per superar aquest mal pas i prou coratge per posar un granet de sorra per fer d’aquest bonic país un lloc on valgui la pena viure i pujar els nostres fills.

Argentina

blocs — Mon, 19 Dec 2011 06:26:59 +0000

L’altre dia llegia en una contra d’aquesta casa que calia arribar al col·lapse per reaccionar. Ho deia en Sergi Valdés, dies abans de marxar –cansat de massa coses– a viure a l’Argentina.
Però la reflexió és vàlida per a tots. Molt més del que ens agrada veure als que ens quedem aquí. Ens trobem immersos en una triple crisi: estructural, econòmica i sistèmica. I qualsevol cosa que fem, en la línia del que hem estat fent fins ara, no farà sinó deixar-nos en aquest cul-de-sac del qual –sembla– no hi ha manera d’escapar. Trobo a faltar un objectiu concret, una idea clara del que volem, i el desplegament corresponent de les eines que caldran per assolir-lo. Allò tan suat de:“El model de país que volem”. Em sembla cada cop més urgent que les persones amb voluntat, talent i vocació de servei que avui s’escampen entre els erms de l’ostracisme i els partits contenidor facin un cop de cap –aprofitant que amb una mica de sort fins d’aquí a tres anys ningú no els reclamarà– i es posin a treballar. Que dibuixin amb nitidesa el país que volem i necessitem la majoria, que defineixin les estratègies per arribar-hi i que no es deixin acoquinar per aquelles ombres negres que s’han fet grans emparades en els egos dels poderosos. No hauria de ser tan difícil. Tenim tres anys per endavant. Malgrat ser covards i salvatges, sé que hi ha prou gent que estima amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Només cal que comencin a treballar plegats per un futur –com a mínim– més definit. A les males espero que ens deixin un raconet a l’Argentina.

Regals per a tothom

blocs — Mon, 12 Dec 2011 06:56:30 +0000

Estem a 24 hores de la nit més llarga de l’any, però m’agrada pensar que aquest any, Santa Llúcia ens portarà una mica de llum. Somric per dins anticipant que aviat els dies seran una mica més llargs, al principi de forma imperceptible, i que lentament, a mesura que deixem enrere el mes de desembre, anirem descobrint que la nit s’escurça, que ens envolta la llum i que la foscor ha quedat enrere. Tant de bo, les crisis fossin com el santoral, que mai no falla. Però el que sabem del cert a hores d’ara, és que fa dies que ens envolta la fosca, i que ves a saber quan sortirà el sol. Això sí, el ritme del calendari s’imposa. I amb ell, els rituals de compres, regals, decoracions, garlandes i pares Noel de totes mides i dissenys. Tant per tant, si no podem deixar de gastar, o si ho volem continuar fent malgrat que els recursos ens escanyin, el que podem fer és optar per gastar millor. Comprar en el petit comerç, fer regals casolans, com ara pastissos, magdalenes, galetes o dibuixos… Oferir als altres, en definitiva, el més preuat dels regals: el nostre temps. Fer vals per a classes d’anglès o de física, massatges eròtics o cangurs –tot dependrà de quines siguin les nostres habilitats–. Bescanviar els nostres pastissos per hores de lampisteria, per manicures casolanes o per classes de dansa del ventre. Tots sabem fer coses. Coses que poden agradar als altres. Coses que ens demostren que ens importa l’altre, perquè és una part de nosaltres i no dels nostres diners la que emboliquem amb paper de cel·lofana. I si algú no ho valora, que Santa Llúcia li conservi la vista.

Al sac

blocs — Mon, 05 Dec 2011 06:54:36 +0000

En un any, deixarem de picar compulsivament les bosses a la sortida de les caixes. O si més no deixarem de fer-ho amb l’alegria que hem fet sempre. Bosses a cabassos i per a tots els productes, grans o petits. Com si fossin gratis. De fet, fa anys que ens comportem com si tot el que ens envolta fos gratis, fem com si res no tingués conseqüències, com si les bosses es volatilitzessin un cop les desem lliures amb el vent. I és cert. Lliures, marxen, volant pels aires, fins que s’entortolliguen a un arbre, rellisquen sota el llit del riu, omplen el fons del mar o l’estómac d’una tortuga. Passen centenars d’anys abans no es biodegrada una bossa de plàstic. No hem sabut fer mitges resistents i en canvi les bosses de plàstic semblen immortals. Que ningú posi el clam al cel. Tenim alternatives. No es tracta de perdre clientela, que en aquest país qualsevol mesura es qüestiona si ha de fer-nos perdre clientela… total? quanta n’hem perdut ja? Oi? Incentivar la bossa reutilitzable entre nosaltres. Qui més qui menys ja duem una bossa plegable dins la bossa de mà o a la butxaca. Cal fer un canvi de xip als magatzems, amb bosses més sostenibles, més respectuoses amb el medi, i si cal fer-les pagar –una miqueta– es paguen. I amb els diners que estalviaran els comerciants –que n’estalviaran– que ho inverteixen en obra social, o en la recuperació de la tortuga, o a millorar l’atenció al client, que fet i fet segur que dóna més rendiments que un grapat de bosses de plàstic gratis a la sortida de la caixa. I si més no, els fabricants de bosses d’escombraries ens ho agrairan.