Què faries per protegir el teu lloc de treball? Fins a quin punt estaries disposat a acusar, malparlar o denigrar la resta de companys per tal que el teu nom no figurés en una llista negra que sembla que no té perspectives de diluir-se si no és que els mateixos treballadors decideixen autoimmolar-se –o ells o els seus sous– per tal de preservar un col·lectiu que aquests anys ha tingut de tot menys esperit d’equip? El cas d’RTVASA és un exemple de com no s’han de fer les coses, de com no s’havien d’haver fet les coses, i de com hi ha coses que no canvien. Successius governs sense més objectiu que la propaganda i l’autocomplaença han anat alimentant un monstre de molts caps i poques mans que avui és insostenible: econòmicament, personalment i estèticament. El mateix que la va veure néixer va somiar a crear una petita TV3 a casa nostra –lícit, però insostenible–. El mateix que es queixava que l’ens ni entretenia, ni informava va permetre la signatura de contractes blindats a càrrecs de confiança que avui encara es paguen a preu d’or. El mateix que acusava el mitjà de ser la veu del seu amo, va mantenir les anteriors estructures bicèfales i la sensació de deriva que encara avui es respira. I avui, després de successius governs inoperants ens trobem un executiu que en comptes de redefinir què és i què ha de ser –i quant ha de costar– la televisió pública, interpel·la directament els treballadors amb allò tan americà de què estàs disposat a fer per salvar el teu lloc de treball. Té molt de mèrit mantenir-se sec sota la pluja, però jo creia que governar era una altra cosa.
D’aquest any no passa.
He de posar-me les piles i recuperar les classes de francès, i de passada començaré les d’anglès –que cada dia que passa em costa més entendre els estrangers– i ja posats a fer, miraré de posar-me a dieta: menjaré només carn i peix durant una setmana i tornaré a cordar els texans. Espera, no. Millor encara: menjaré verdureta a la planxa, llegums i cereals i reduiré els dolços, sí. Millor. No es tracta de perdre pes sinó de gua-nyar salut. I deixaria de fumar si no fos perquè fa molts anys que no fumo voluntàriament, i sembla que deixar de respirar fum no és un dels bons propòsits per a aquest any del grup parlamentari de Demòcrates per Andorra. I ja, posats a fer, em trauré el carnet de conduir. Em penso que només quedem el Gabi Fernàndez i jo d’indocumentats del motor, i no pot ser: tota la vida esperant que el servei de transport públic funcioni i l’únic que sé és que hi ha un parell de conductors suïcides i alguns d’extremament amables i competents –com tot a la vinya del Senyor–. I… què més? Ah, sí, m’apuntaré al gimnàs. I no només m’hi apuntaré, sinó que a més hi aniré. A fer exercici, vull dir.
I tindré cura de les plantes, que al final sempre es moren perquè no recordo que les he de regar de tant en tant. I em mossegaré una mica la llengua i així no faré tants amics en el meu dia a dia, i dormiré les hores, i reciclaré bé els plàstics i els envasos i no estaré tot el dia connectada a les xarxes socials –fet, d’altra banda, ben obvi tenint en compte que si he de fer tot el que m’he proposat no tindré temps per a res més.
Aquesta mena d’híbrid aterridor que respon al nom de Mercozy ja es va encarregar, ara fa uns dies, de dinamitar-nos les festes. Embotida en un vestit envellutat de números vermells, ens deia –no sé fins a quin punt compungida– que la cosa va per a llarg, que aquest any els torrons tindran regust de serradures i que el cava serà de mentida, tot just aigua bruta amb bombolles. Deixem enrere un any dolent. Un altre any dolent. Què hi farem. Ens hi posarem bé, que el 2012 diuen que tampoc serà bo. I saps una cosa? Que ja no m’ho crec. No crec, ni estic disposada a assumir dòcilment que l’economia pugui determinar fins aquest punt el curs de la meva vida. Potser sí que tinc menys diners. I és cert que els estalvis han minvat. I que a la feina les coses tiren, però que podrien anar més bé, i tots ho sabem. Encara rai que la cosa aguanta. Però malgrat aquest neguit, que hi és, continuo estant envoltada de gent meravellosa a qui estimo i que m’estima. Tinc prou salut per mirar la vida a la cara, dues mans per treballar i un cap prou clar per parlar alt i fort i adonar-me que en aquests moments grisos també hi ha un munt de coses per les quals val la pena lluitar. Més enllà dels mercats, de l’euro, dels acomiadaments, de les retallades, de la mediocritat d’haver-nos cregut durant massa temps que la felicitat estava en un compte corrent i no dins el nostre cor, m’adono que al nou any només li demano una mica de coll per superar aquest mal pas i prou coratge per posar un granet de sorra per fer d’aquest bonic país un lloc on valgui la pena viure i pujar els nostres fills.
L’altre dia llegia en una contra d’aquesta casa que calia arribar al col·lapse per reaccionar. Ho deia en Sergi Valdés, dies abans de marxar –cansat de massa coses– a viure a l’Argentina.
Però la reflexió és vàlida per a tots. Molt més del que ens agrada veure als que ens quedem aquí. Ens trobem immersos en una triple crisi: estructural, econòmica i sistèmica. I qualsevol cosa que fem, en la línia del que hem estat fent fins ara, no farà sinó deixar-nos en aquest cul-de-sac del qual –sembla– no hi ha manera d’escapar. Trobo a faltar un objectiu concret, una idea clara del que volem, i el desplegament corresponent de les eines que caldran per assolir-lo. Allò tan suat de:“El model de país que volem”. Em sembla cada cop més urgent que les persones amb voluntat, talent i vocació de servei que avui s’escampen entre els erms de l’ostracisme i els partits contenidor facin un cop de cap –aprofitant que amb una mica de sort fins d’aquí a tres anys ningú no els reclamarà– i es posin a treballar. Que dibuixin amb nitidesa el país que volem i necessitem la majoria, que defineixin les estratègies per arribar-hi i que no es deixin acoquinar per aquelles ombres negres que s’han fet grans emparades en els egos dels poderosos. No hauria de ser tan difícil. Tenim tres anys per endavant. Malgrat ser covards i salvatges, sé que hi ha prou gent que estima amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Només cal que comencin a treballar plegats per un futur –com a mínim– més definit. A les males espero que ens deixin un raconet a l’Argentina.
