Diuen que en les properes hores farà tant de fred que ens plantejarem seriosament endur-nos l’edredó a la feina. L’arribada de la primavera ja les té, aquestes coses. En comptes d’omplir-nos de flors i al·lèrgies, ens deixa la pluja i el fred que s’havia amagat reticent –a l’empara dels canons de neu–durant tots els mesos d’hivern. Diuen que baixaran tant les temperatures que només voldrem seure arrapats a la vora del foc xarrupant xocolata desfeta envoltats d’espurnes d’escalfor. Diuen que, amb una mica de sort, fins i tot nevarà. Encara que a aquestes alçades, a pocs els importi què facin les estacions, quan només queden que engrunes per acabar la temporada de cultiu. Diuen que, malgrat tot, un mantell suau i blanc ens protegirà de la grisor de l’asfalt. Que la neu, durant unes hores –les justes fins a convertir-se en fanguet lliscós–, ens farà oblidar les angúnies d’aquests anys de crisi. Diuen, però, que el pitjor ha de venir. Que encara ens queden al davant un grapat d’hores d’incertesa, de neguits, d’impagats. Prefereixo creure que no és cert. Que la vida continua endavant, que tard o d’hora tot tornarà a la normalitat. Una normalitat possiblement més a la nostra mida, però normalitat al cap i a la fi. Una normalitat feta de tardes de pluja, de petons a cau d’orella, de recuperar el pols del temps, de deixar lliscar les hores, de tornar a mantenir converses de veritat, de tornar a somriure, de tornar a creure en el futur, en els altres. Diuen que el que no et mata et fa més fort. Jo, per si de cas, procuraré sortir ben abrigada de casa aquests dies.
Cadascú ben calentó dins la seva bombolla. Mirant de pair les dificultats com podem. Les que ens són pròpies, i les compartides. Perquè tots tenim els nostres morts i les nostres ferides obertes per llepar. Mirem de sobreviure, dia a dia, sense pensar-hi gaire, que és com és més fàcil anestesiar els sentits. Encara que això no et deixi viure. Però qui vol viure quan fa mal, eh? I així, deixes passar els dies fent que les emocions et travessin la pell sense gaire desfeta, empenyent amb més o menys encert el carro de la quotidianitat. Mentrestant, les altres xifres s’entesten a fer-te veure que la teva no és més que una bombolla poruga de nena protegida que plora, sense més motius que el de no saber afrontar la vida amb coratge. I poca cosa més. Avui a l’Índia, 1.500 nenes i nens han desaparegut de casa seva en només quatre mesos. La majoria fills de famílies pobres, òbviament. La major part estan treballant per guanyar-se la vida. En règim de semiesclavatge en fàbriques que manufacturen les nostres efímeres joguines tecnològiques i la prescindible roba de temporada, com a treballadors domèstics, i en bordells –que es veu que continuen sent un negoci molt rendible–. Hi ha sectors on la crisi els rellisca. Sense escola, sense aigua potable, repudiades pels pares que no poden fer front a una dot, casades de forma forçosa… La majoria sobreviuran, perquè els humans som així: programats per sobreviure a gairebé qualsevol cosa. Sobreviure, sí, però a quin preu. Hi ha entorns on ets afortunat si pots continuar fent d’equilibrista al caire de la catàstrofe.
John Lennon era un descregut a destemps. Amb prou feines deixava enrere el somni dels seixanta i ja es lamentava que només podia creure en ell i en Yoko. I mira, poc després se’l carregaven d’un tret a la porta de casa seva. S’havia oblidat de dir que encara quedava el poder de les armes, encara que no hi cregués. Avui, enfilant la segona dècada del segle XXI, Déu continua sent un concepte pel qual es mesura el nostre dolor, ho deia el noi de les ulleres rodones. I com més ens enfanguem en la crisi, més recupero aquelles paraules de Lennon, i m’adono que ja no crec en la màgia, que ja no crec en la Bíblia, que ja no crec en el tarot. Que ja no crec ni en els Beatles, ni en Zimmermann, ni tan sols en Kennedy. Qui creu avui en els gurus? Qui creu avui en la política? Qui creu avui en res que no faci soroll de diners? En què hem de creure quan ja no et pots creure ni l’IRPF, ni l’obertura al capital estranger, ni la igualtat d’oportunitats, ni l’Estat del benestar, ni un sistema impositiu just. Amb el temps, tot va caient, els vells esquemes, les fermes conviccions, aquelles veritats absolutes que et feien creure que el teu no era un univers d’incertesa. Ja ho deia Lennon. Només crec en mi. En Yoko i en mi, aquesta és la realitat. La il·lusió d’un altre món possible s’esvaïa als seus ulls quan tot just es marcien les flors del happy power. Avui, immersos en una crisi ferotge que –una vegada més– s’acarnissa en el més dèbil, et remou la consciència i et transporta a aquella cançó on Lennon deia profèticament, el que avui tots ja sabem: el somni, s’ha acabat.
Ens passem la setmana desitjant que sigui divendres, buscant una pausa, com qui agafa aire abans de llançar-se en una piscina de la qual sap que no en traurà el cap fins tocar la paret. Així passem les setmanes. Agafant impuls els dilluns, per fer d’una tirada tota la setmana laboral. Mirant que els dies passin de pressa: va! Ànims! que ja és dilluns i només ens queden quatre dies per arribar al cap de setmana. Un cap de setmana on aboquem a raig tot allò que no ens permetem fer mentre la respiració ens ofega sota l’aigua de la rutina laboral: i així, mentre passen els dies, posem la mirada en dissabte i diumenge i somiem vetllades entre amics, sortides al cine, passejades a la neu, jocs amb els més petits de la casa i migdiades a traïció. Bé. Organitzar ho organitzem, de la mateixa manera que decidim fer les coses millor, anar a fer la compra amb cura i planificar els menús de la setmana… però després, la rutina ja ens consolarà amb restes de pizza congelada i un precuinat a peu dret a la cuina. Amb el cap de setmana passa una mica el mateix: o l’atapeïm de massa coses o acabem fent el de sempre. El problema, el veritable problema, és que mentre esperes que arribi divendres, van passant els dies, que també són teus, que de fet són l’únic que tens. Els passis on els passis, facis el que facis. Tant per tant, celebra un nou dilluns. Els diaris són plens d’esqueles de gent que va deixar passar els dilluns de llarg perquè somiava només de viure en cap de setmana. No t’amoïnis per això: mai no seràs a temps de veure què diuen de tu un cop seràs mort.
