Noemí Rodríguez

Gin&Tonic

blocs — Mon, 26 Jul 2010 05:33:44 +0000

Defuig el got llarg i busca una copa de baló. Refreda-la. Pren una escorça de llimona o llima –només l’escorça, sense la pell blanca– i prem-la dins la copa perquè els olis essencials impregnin el vidre. Després llisca-la suaument pel cairell fins a deixar-la caure al fons. Uns dies abans hauràs recollit ginebrons i un grapadet de cardamom verd que hauràs deixat macerar –per separat– una setmana a sol i serena dins un litre d’aigua de la bona. Amb aquest preparat farem els glaçons que necessitarem per omplir la copa. Tres de ginebrons i dos de cardamom. Amb els glaçons perfumats dins la copa, acaba-la de vestir amb una part de la millor ginebra –és a dir, la que més t’agradi o la que et triï el Magdaleno– i tres parts de tònica. I ja ho tens, la beguda de moda que encara avui alguns s’entesten a servir-te en got de boca estreta, amb suc de llimona, amb la tònica calenta o amb cogombre… Bé, això del cogombre ho podem discutir, però la resta no. Tot plegat, gràcies a Johann Jacob Schweppes, un joier d’origen alemany que el 1783 va inventar un sistema eficaç per omplir l’aigua de bombolles. La companyia fundada per Schweppes es va establir a Londres, on el 1870 i a partir de l’extraordinari creixement que havia tingut la producció de xarops medicinals a la farmàcia anglosaxona, va decidir incloure quinina a la soda carbonatada per produir aigua tònica; una beguda que a més de refrescant era un medicament per combatre el paludisme. Que cada estiu hi ha una passa que cal prevenir, ho sabem tant jo com la difunta reina mare, que no va caure mai malalta.

Lectura on the rock’s

blocs — Mon, 19 Jul 2010 05:33:37 +0000

A punt de retrobar-me amb les vacances, repasso la llista de llibres pendents que s’han anat quedant pel camí perquè, per un o motiu o un altre, mereixien alguna cosa més que una lectura condescendent abans de dormir. A Contrallum, de Thomas Pynchon, li dedicaré la resta del mes de juliol. 1.200 pàgines plenes de dobles sentits, referències a la cultura nord-americana i un vocabulari complex i provocador necessiten dedicació absoluta. La primera quinzena d’agost es trobaran a la tauleta de nit dos escriptors esquerps i hereus del millor Salinger esquiu –i que a més, escriuen millor–: Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas, i El fin del mundo y un despiadado país de la maravillas, del japonès Haruki Murakami. Per completar l’estiu, redescobriré les mil i una nits turques amb El costat fosc de l’amor, de Rafik Schami, faré cas de les recomanacions d’altres lletraferits amb Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès, acabaré la darrera novel·la autobiogràfica –quina no ho és?– de John Irving i que porta per títol L’última nit a Twisted River, per cert Murakami s’encarrega de traduir-la al japonès. Redescobriré un clàssic, que podria ser l’amarg Peter Pan, de James Matthew Barrie, i gaudiré d’un jove talent de la poesia, Toni Quero amb Los adolescentes furtivos/les adolescents furtifs, poesia de la bona. Ara, només cal trobar la butaca, gandula, hamaca, terrassa o chaise longue més adient per a cadascun d’ells i em deixaré atrapar ben acompanyada de la brisa, el te amb glaçons i el somiqueig de l’aigua. La realitat ja s’encarregarà de rescatar-nos quan arribi el moment.

Cruïlla de camins

blocs — Mon, 12 Jul 2010 05:25:08 +0000

Estem en un moment d’incertesa, vivint un canvi de paradigma, mantenint l’equilibri en un punt d’inflexió. La filosofia del Duralex ha deixat de bategar amb la darrera escomesa de la crisi econòmica que afecta veïns i nacionals. Cal buscar noves opcions i alternatives, obrir nous camins. Quants dies fa que ho sentim dir això? Però s’ha fet res de concret? Em temo que no. Andorra va ser un petit miracle econòmic, fruit de la casualitat i la conjuntura. Avui, els vasos comunicants entre França i Espanya han ofegat la nostra economia de batalla, basada únicament en els diferencials vertiginosos i els productes que la dictadura no podia –o no volia– oferir als espanyols. Però malgrat que ho vèiem venir des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea –ja fa gairebé 30 anys!– hem esperat fins ara i una mica més enllà abans de posar-nos les mans al cap i queixar-nos amargament que mai res serà el mateix i que la culpa és de les tardes de diumenge que santifiquem. Ja ho diuen els profetes que quan una porta es tanca s’obre una finestra. I darrerament l’impuls d’iniciatives lloables –i molt ben portades– com l’ultra-trail o la pujada dels quatre ports que va organitzar ara fa uns dies l’ACA, estan començant a donar els seus fruits i a marcar el camí a seguir. Un turisme responsable, que busca un entorn únic –que tenim– i un servei acurat, que també som capaços –si volem– d’oferir. Un camí no exempt de dificultats, però amb una bona perspectiva de mercat, que a més ens garantiria la conservació del nostre patrimoni natural. I és que els negocis només són bons, quan tothom guanya.

Sota la xarxa

blocs — Mon, 05 Jul 2010 05:29:21 +0000

L’últim estudi fet al Principat sobre la pobresa data del 2003, quan Càritas va concloure que les famílies monomarentals i els jubilats eren els dos col·lectius amb més risc d’exclusió. Avui, set anys després, les enquestes realitzades pel Centre de Recerca Estadística identifiquen dos col·lectius més: els aturats i els empleats dels sectors de la construcció i la indústria. Ara fa un temps, el Govern va fer un estudi que determinava que més de tres mil persones vivien per sota del llindar de la pobresa. Un llindar establert sobre la base d’uns paràmetres econòmics que estipulen que si ingresses menys de 695 euros al mes tens dret a rebre ajuts. Un nombre que caldria revisar després dels darrers mesos, per descobrir sense gaire marge d’error que la tendència va a l’alça.
Segons les dades del darrer Observatori, un 16% de la població diu que arriba a final de mes amb dificultats. Persones anònimes però amb noms i cognoms. Nens i nenes, avis, dones que s’han separat, persones que han perdut la feina o a qui la salut els ha fet una mala passada. Sovint des de determinats sectors es vol fer creure que aquells que necessiten d’ajuts de l’administració són poc menys que paràsits del sistema. I oblidem que vivim en una xarxa molt fina, plena de forats per on és massa fàcil deixar-se caure sense voler.
Forats, dels quals, després és molt difícil sortir-ne. Andorra sempre ha estat un gran país on viure, sempre que estiguis dins el sistema, l’entramat. Un sistema rígid i fràgil al mateix temps, que oblida massa sovint que ser pobre no vol dir que no tinguis dret a viure.

Lema de campanya

blocs — Mon, 28 Jun 2010 05:23:13 +0000

Si avui es convoquessin eleccions, els assessors de campanya i els venedors de fum tindrien molta feina a definir i embolicar un paquet amb un mínim de coherència per als seus respectius candidats. Ni els socialistes ens poden tornar a vendre canvi quan han fet tantes coses que no han tingut temps d’explicar, ni els reformistes poden sumar res, quan durant aquest any han estat un zero a l’esquerra esperant veure de braços plegats com els altres s’estimbaven contra la penya, i la gent d’ApC no podrà utilitzar mai més la paraula consens després de prostituir-la fins al paroxisme. És el problema de la memòria. Que recordes les coses. Que compares uns i altres i et deixen, tots plegats, el mateix regust d’estafa més o menys justificada. No qüestiono les persones. Com a tot arreu hi ha persones bones i dolentes, treballadores i aprofitades, abnegades i interessades, i si fa no fa les proporcions deuen ser similars en tots els partits. Però em dol veure com aquella manera de fer en política tan nostrada, de tirar la pedra i amagar la mà, de guardar rancúnies familiars més enllà de la remor del temps, de fer sopars per no parlar de res, de voler sobresortir tallant caps, de trepitjar, manipular, enganyar, distorsionar i fer-ho tot amb un somrís a la cara, es continua practicant sense rubor i sense parar esment que, com diu en Serrat, més enllà –més enllà de tot això– hi ha la gent. Les persones que vivim en aquest país, que ens ha tocat viure una crisi com poques i patir uns polítics que fins ara no han demostrat gaires ganes de treballar –de veritat– per Andorra.

Aire de vacances

blocs — Mon, 21 Jun 2010 06:05:08 +0000

Alguns ja han deixat anar llast. Altres, comptem les setmanes que falten fins al cercle assenyalat en vermell del calendari. A poc a poc, es posa en marxa una mena de remor somorta que amaga un formigueig que no té cap altre color que el de les vacances d’estiu. Malgrat que el clima no acaba d’acompanyar –o potser precisament per això– uns i altres ja tenim el cap en climes més benignes, tardes de migdiada, passeig a l’ombra dels arbres i gelat de capvespre. Deixant volar coloms entre la brisa amarada de salnitre, peus en remull, sangria, paella i havaneres amb cremat. L’estiu comença a treure el cap en l’imaginari col·lectiu. De sobte tots estem impacients, com si el pes d’onze mesos d’espera ens hagués d’esclafar de pura rutina.
Tot plegat per viure uns dies –només uns quants dies– de trencament, que massa sovint tampoc no aprofitem, perquè això del dolce far niente, com tot a la vida, necessita de pràctica i de vocació abnegada i atenta que molts no tenim temps de dedicar-hi. I així, entre la descompressió de l’anada i la depressió de la tornada, la majoria de nosaltres deixem passar l’oportunitat de descansar com cal de les cues, les bosses, el cotxe a vessar, els crits dels nens que inquiets es remouen enyorats de la play. I entre el neguit i el cansament t’encares a la parella, després de dies i dies de convivència segmentada de vespre i festes de guardar i et demanes si tot plegat no és un miratge que no et porta enlloc i una miserable estafa a canvi de la teva vida. Però tant és, les vacances són les vacances. Per a qui les pugui fer, evidentment.

El dia de demà

blocs — Mon, 14 Jun 2010 05:18:48 +0000

Diuen que els nostres fills seran la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Nascuts després del desgavell econòmic dels darrers anys, del malbaratament de recursos i del consum desmesurat que ens envolta, s’hauran de confrontar tirant la seva vida endavant més enllà de la compulsió i sense el coixí del somni americà. La majoria hem crescut sota els paràmetres que cal consumir cada vegada més per mantenir l’economia, que els diners fàcils són els que cal anar a buscar, i que no cal fer gaires mèrits per ser famós, que no és el mateix que tenir èxit. A poc a poc, el paradigma s’esquerda i la imatge bucòlica de l’Estat del benestar s’escola per les clavegueres de la mala gestió, la corrupció i un mal equilibri entre la igualtat d’oportunitats i l’oportunisme. Els nostres fills hauran d’aprendre per grat o per força que no podran tenir tot el que anuncien per la tele, que hauran de treballar si volen aconseguir alguna cosa a canvi, que potser no és tan important tenir, sinó que també compta què hi ha darrere les etiquetes de la roba, que estalviar és la manera més segura d’assolir un somni, que els bancs no són altruistes, que la feina és seriosa i que no pots faltar dilluns amb l’excusa que diumenge vas anar a dormir tard. Els empresaris hauran d’aprendre que els treballadors no es bescanvien tant fàcilment com les peces de recanvi i que és millor garantir els guanys des de la humanitat que escanyar els pobres. Potser sí que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, tot i que començo a dubtar que això sigui realment una cosa dolenta.

Demà serà un altre dia

blocs — Mon, 07 Jun 2010 05:32:58 +0000

Els funcionaris no són els responsables de la crisi, però tant hi fa. Cal assumir que l’Estat no els podrà mantenir gaire més temps a tots. Com en tots els àmbits de la vida, en un departament de qualsevol empresa pública o privada coexisteixen els que fan la feina, els que fan veure que la fan i els que fan nosa. Les tres tipologies cohabiten fins que el medi que els sustenta es fa insuficient per donar-los cabuda a tots. A l’empresa privada –com a la selva– impera la llei del més fort. Qui no rendeix, qui suposa més llast als altres, surt del joc. En l’empresa pública, el càncer consumeix tothom davant la impossibilitat de fer una tria natural i mantenir els llocs de treball necessaris amb les persones adequades. Massa sovint tinc la sensació que es retalla per sota, quan seria més productiu, exemplificant i rendible, escapçar. Sobre els alts càrrecs, sobre les persones de confiança, sobre els grans sous, sobre els menors rendiments. Potser seria interessant mirar d’aplicar un GAdA a l’inrevés, que restés punts a qui no fa la seva feina, és clar que aleshores també s’hauria de controlar qui la valora. Però en aquest país ens agrada massa fer d’Scarlett O’Hara i deixar per demà els problemes que avui semblen irresolubles. Com si el fet que Rhett Butler –digues-li context internacional– es desentengués del que ens pugui passar fos un fet negociable. Que no hi hagi por, però. Falta poc per a les eleccions i ningú s’arriscarà a fer fora aquell que el pot perpetuar en el càrrec. Encara que això signifiqui a mitjà termini un suïcidi col·lectiu.

Fum de dona

blocs — Mon, 31 May 2010 05:20:25 +0000

Els joves, els països en vies de desenvolupament i les dones. Som la baula dèbil del sistema. Aquella presa fàcil de subjugar, de trencar, de convèncer. I això ho té molt estudiat la indústria del tabac, que en els darrers anys ha multiplicat els seus esforços –i incrementat les inversions publicitàries– per convertir en fidels addictes els clients més manipulables, els més pobres i… les dones. S’ha volgut amb premeditació i traïdoria associar la imatge de dona fumadora al trencament del rol tradicional amb referents com Marlene Dietrich, Sharon Stone o Uma Thurman que destil·len fum i glamur com si totes dues coses fossin, no només compatibles, sinó conseqüència l’una de l’altra. Com si les dones en tinguéssim prou d’encendre un cigarret per deixar enrere el pes del patriarcat. Fent-nos creure que una dona transgressora i alliberada ha de fumar, encara que això la faci una addicta. Ves quina paradoxa! Amb el temps actuem convençudes que el risc de patir un càncer és millor que engreixar-se, enganyant-nos, pensant que és més fàcil fumar per gestionar l’angoixa que mirar de posar una mica de justícia i paritat en la nostra vida. Al final, quan et mires de veritat al mirall, no és l’Audrey Hepburn qui et somriu innocent des d’un impecable vestit de Givenchy mentre aixeca una sofisticada broqueta entre els dits de setí. És una dona, cansada de córrer, amb un grapat de números per una angina de pit o un càncer de pulmó, arrugues prematures i mal alè que es gasta 900 euros cada any en fum. I encara hi ha ànimes de càntir que diuen que ho fan perquè volen.

Jo sóc tu

blocs — Mon, 24 May 2010 05:58:33 +0000

Sempre ha estat reconfortant això de creure’ns únics i irrepetibles. La reina de la casa, el nen de la mare… però mal li pesi a l’ego, ens assemblem més del que ens agrada reconèixer. Dones i homes d’arreu del món no som tan diferents com ens agrada fer creure. Tots busquem les mateixes coses, per camins sovint equivocats, i potser és aquí on rau la diferència. Però els objectius són sempre ben semblants. Abraham Maslow ho tenia clar i va fer un dibuix perquè ho entenguessin fins i tot aquells que es resisteixen a barrejar-se amb la resta de mortals. Volem tenir les necessitats bàsiques cobertes, necessitem afecte i seguretat, i un cop tot això està satisfet, i només aleshores, comencem a pensar en allò que ens envolta. Tots necessitem respirar, dormir i pixar. Tenir un lloc calentó on estar, on sentir-nos segurs i protegits i prou recursos per menjar de forma periòdica –un mal hàbit com un altre qualsevol–. Tots necessitem que ens estimin, i estimar. Encara que no tots trobin la persona adequada ni la manera correcta. Tots volem que es reconegui la nostra vàlua, la nostra feina, els nostres actes, i alguns, fins i tot busquen créixer a través de l’autorealització. Maslow també va trobar qui li va dir que es fiqués la piràmide per la part que punxa, dient que no tothom és igual, que grans artistes van passar gana i que això va esperonar la seva creativitat. I també tenien raó. En el fons, segurament el que passa és que hi ha qui se sent massa petit si li diuen que només és una onada en un gran oceà. Una efímera i irrepetible part d’un mar com-partit.