Oriol Malló

Els contradictoris resultats de la socialdemocràcia europea en els diferents comicis i l’auge de l’esquerra plantegen una disjuntiva difícil de resoldre sobre el futur d’aquestes formacions
Tres eleccions amb resultats diferents i signes contradictoris. A Alemanya s’ha produït una forta caiguda dels socialdemòcrates de l’SPD, a Portugal el descens ha estat més suau, pero a Grècia, en canvi, el Pasok ha obtingut una indiscutible victòria, tot recuperant el govern després de cinc anys de domini de la dreta. En altres països importants d’Europa la situació és igualment complexa, el laborisme anglès purgarà a l’oposició els seus pecats neoliberals i el PS francès no troba una sortida a la seva greu crisi interna. Mentre, el govern socialista espanyol sembla no desgastar-se excessivament, de moment, davant les dificultats provocades per la crisi i gràcies també als problemes judicials del PP.
Però cal considerar un segon aspecte en el quadre. El creixement electoral d’algunes de les forces a l’esquerra de la socialdemocràcia. En el cas de Portugal aquest auge l’experimenta el Bloc d’Esquerra, format fa una dècada per trotskistes i grups a l’esquerra del PC. Des de llavors el seu creixement ha estat continu, del 2,44% i dos representants el 1999 va passar a un 6, 35% i 8 representants el 2005 i ara a 10,1% i 16 representants. Enfront d’aquesta trajectòria ascendent, el PCP es manté estancat, 8,1% actual enfront de 7,54% el 2005 i uns 15 representants. A Alemanya, l’esquerra ha millorat sensiblement els seus resultats electorals, tot assolint l’11,9% de vots i 76 representants, quan el 2005 va obtenir un 8,7% i 54 representants, i el 2002 el seu antecessor, el PDS, es va situar en el 4% i es va quedar sense dret a tenir representants. Els Verds alemanys també han crescut del 8,6% el 2002, i el 8,1% el 2005, al 10,7% actual, però costa situar aquest partit a l’esquerra de la socialdemocràcia o veure’l actualment com a portador d’ un projecte alternatiu al capitalisme. L’exemple d’aquests dos països, al costat de França, on també les dues formacions a l’esquerra del PS, el Front d’Esquerres, establert al voltant del PCF, i el Nou Partit Anticapitalista, van obtenir un important resultat a les europees de juny, conformen un model de comportament de l’esquerra diferenciable d’altres parts d’Europa, com Espanya o Itàlia, on les alternatives a l’esquerra de la socialdemocràcia es troben en franc declivi.
També cal dir que hi ha una estreta correlació inversa entre els resultats d’aquestes coalicions d’esquerra i la dels partits socialdemòcrates. Quan els resultats d’aquests últims baixen a conseqüència de crisis internes o per comportaments molt escorats a la dreta –com és el cas de França, Portugal i Alemanya actualment, o d’Espanya en la dècada de 1986-1996– les formacions a la seva esquerra experimenten una millora dels seus resultats electorals. El cas de les eleccions de Grècia mostra també la vigència d’aquesta regla. No es tracta, per descomptat, d’una conseqüència automàtica. Cal que hi hagi organitzacions implantades, capacitat de construir aliances i d’arribar amb el programa i el discurs a l’electorat.
El problema és que totes aquestes organitzacions s’enfronten tard o d’hora al mateix dilema, que sorgeix quan arriben a un cert pes en la vida política del país. El dilema clàssic entre l’opció per una funció que podríem anomenar tribunícia, que suposa mantenir-se al marge de coalicions que permetin accedir al govern a diferents nivells, (municipal, regional o nacional), i jugar un paper de denúncia (dins i fora de les institucions) i mobilització, o, per contra, establir aliances que els permetin accedir a aquestes responsabilitats executives. Dilema diàbolic, evidentment: si aquestes formacions volen assolir responsabilitats a escala municipal, regional o nacional la seva única possibilitat d’aliança pràctica són els partits socialdemòcrates o progressistes, però en general aquesta aliança quan s’ha assolit funciona com l’abraçada de l’ós i en la pràctica acaba afeblint les formacions esquerranes. La història dels Verds alemanys i la seva normalització explica la deriva a la dreta d’aquest partit. Però jugar el paper de tribu de la plebs, denunciant o forçant la mobilització extraparlamentària tampoc no assegura cap futur, perquè no aconsegueix mantenir el suport de minories àmplies quan aquestes comproven que el seu és un vot perdut.
En aquesta situació inevitablement perversa, l’estratègia adequada sol ser una difícil combinació de papers per aquestes formacions d’esquerra: entre agències mobilitzadores, suports puntuals a governs socialdemòcrates en mesures que s’acostin a les seves pròpies posicions, o accés a responsabilitats de poder quan les condicions siguin realment favorables. Estratègia que sol requerir una anàlisi clara de la situació històrica, un cos de doctrina establert que eviti les batzegades possibilistes i la pèrdua d’horitzó i d’una acció pedagògica entre els seus militants i votants per fer-los comprendre el perquè de cada opció i cap on cal anar, mantenint encesa l’esperança que encara que el camí sigui molt llarg no s’han extraviat. Es pot dir en veu baixa, però no es pot dir més clar: sembla que ha arribat el moment de repescar el socialisme sense additius liberals. El camí de retorn als conceptes i les oposicions que tothom accepta i entén. I més en temps de crisi, quan les coses s’aclareixen.

Ha estat la setmana de les presumpcions, els trencaclosques de teranyines i entorns. I dels autos de fe. El jutge Eloy Velasco, antic funcionari del Tribunal d’Ordre Públic espanyol, la reial audiència nacional segons l’anomenaven alguns mitjans, va descobrir que un militant d’ETA deportat a Veneçuela el 1989 per acord secret entre Felipe González i Carlos Andres Pérez era el cervell d’una conspiració high class per assassinar Álvaro Uribe en primer lloc i després l’expresident colombià Andrés Pastrana en estupenda, terrible i sagnant aliança de dos asos majors del terror mundial: les FARC i ETA. Els motius i les justificacions d’aquesta inquisició judicial hispànica fan realment riure. O fàstic. Les reunions entre els directius d’aquestes bandes armandes, suposadament en territori francès, no van tenir mai lloc per problemes de logística i caigudes. L’escassa informació sorgeix de l’ordinador personal de Raúl Reyes, mort en agressió militar colombiana en territori equatorià el març del 2008. Sembla que el seu disc dur contenia més informació vital que l’arca de l’aliança ja que ha servit per acusar qualsevol adversari de Washington de complicitats sinistres i sempre falses. I la clé de voute de la conspiració és aquest basc deportat a Veneçuela que era tan terrible i perillós que el primer que va fer és obrir un bar de copes, l’Oker’s, i mantenir un perfil tan públic que va acabar treballant per al govern del president Chávez.
A veure, repassem millor la història! Des de 1976, començant per Mèxic, desenes de bascos han estat deportats per possibles intercanvis i negociacions i han refet la vida en països d’Amèrica Llatina. Noms prominents de l’alta burgesia mexicana, anticomunistes naturals, han donat feina a aquesta gent però encara no he vist que l’orat Velasco acusi Televisa de conspiració terrorista tot i que el seu estil d’extorsió i engany massiu mereixi el qualificatiu. De periodistes a funcionaris, executius o cooperativistes tothom coneix algun basc plenamente integrat al país que un dia va acceptar el convidat del govern espanyol. Inventar-se la gran conspiració amb aquests tristos elements només demostra el que ja sabem: que la ultradreta cuina el que sigui per fotre els règims que qüestionen els principis feixistes que vam heretar del nostre Caudillo.

Foren 400.000 espanyols, conversos al cristianisme i vells practicants de la religió islàmica, que fou per segles l’hegemònica a la Península. El 22 de setembre del 1609 fou pregonada l’ordre d’expulsió dels moriscos, “heretges, apòstates i traïdors”. Començant per ter­res valencianes, els donaren tres dies per marxar de les seves cases i els fills menors de set anys van quedar com a ostatges de l’Estat per forçar la seva conversió. Milers d’infortunats foren assassinats pels camins o a les galeres que els transportaven al nord d’Àfrica en una espiral de rapinya sense límits. La major expropiació de l’edat moderna. Molts dels descendents d’aquest genocidi esgarrifós encara viuen a països del Magrib, però a diferència dels sefardites, que des de la dècada dels vuitanta només necessiten dos anys de residència a Espanya per aconseguir el reconeixement de la nacionalitat espanyola, els hereus d’al-Andalus no han aconseguit en el quatre-cents aniversari d’aquell crim fastigós cap modificació legal, ni una sola reparació moral. En altres termes, i malgrat els esforços d’Izquierda Unida i algun diputat socialista, només els jueus tenen l’estatus d’igualtat i reconeixement que mereixeria tot expulsat de l’absolutisme hispànic. Queden il·lustres personatges, Niam Moumen per exemple, descendent d’aquells andalusins expulsats d’Espanya, que ha convertit el reconeixement dels drets dels marroquins d’origen andalusí en una missió de vida. I el que demana, val la pena que ho transcrigui, és allò que tots hauríem d’escoltar i assumir però que per raons un punt sinistres ni tan sols ha merescut l’atenció dels grans mitjans: “En primer lloc disculpes oficials d’Espanya per l’expulsió dels nostres avantpassats, a continuació el passaport espanyol que ens torna el dret pel perjudici sofert, i, finalment, la instauració d’una instància d’equitat i reconciliació que decideixi sobre la reparació.” Res d’això es va aconseguir el 2009 i mentre de forma hipòcrita i interessada, seguint de forma mesella les directrius del lobby sionista, tot el dia lamentem, reparem i arreglem la condició de la comunitat sefardita, callem davant aquells altres fills de Sephard que no tenen ni dret a recordar el genocidi que fa segles van viure. Deixarem que la ignomínia continuï? De tots nosaltres depèn que no guanyi el silenci.

Diuen que aquest hivern han passat coses ben estranyes. Que aquelles masses fredes que normalment es quedaven per les inclements terres de Groenlàndia van decidir saltar-se les seves fronteres naturals i d’aquesta manera la invasió d’aires gèlids ha fet que Barcelona hagi estat sota congelació forçosa des de desembre i que la sempre temperada Ciutat de Mèxic hagi sofert temperatures properes als 3 o 4 graus que pels barems usuals vol dir fred pelat i desgraciat. En terra de volcans, hem viscut pluges intenses i extenses que han provocat que alguns rius-clavegueres de la perifèria metropolitana es desbordessin i provoquessin un autèntic desastre humà amb milers de damnificats que per més inri han descobert que la seva ruina era deguda que les turbines del gran emissor subter­rani que vehicula les aigües negres no funcionava per manca d’energia des que el govern mexicà va decidir tancar la companyia pública d’electricitat de la ciutat i rodàlies, deixar sense feina 40.000 treballadors i convertir una àrea urbana de 22 milions d’habitants en un festival d’emocionants apagades.
Però des de fa cert temps als governs incompetents no se’ls ocorre altra cosa que acusar dels desastres el consabut canvi climàtic. I resulta que fa riure perquè això és aprofitar-se de l’inconscient col·lectiu que funciona a base d’impactes immediats i desmemòria permanent. Els problemes d’inundacions a l’antany paradisíaca vall de Mèxic són cosa sabuda des que els homes d’Hernán Cortés van trencar l’impressionant sistema de llacs i canals que regulaven els asteques amb saviesa hidràulica. Igual que la pertinaç sequera que va assolar Barcelona fins fa dos anys havia tingut cicles igualment terribles com la que va quasi col·lapsar les indústries de la dura postguerra fins ben entrats els anys cinquanta. Per desgràcia el temps té tendència sistemàtica a la irregularitat i el caos, especialment en aquests climes imprevisibles que es gasten a la vella i la nova Espanya. Però les decisions polítiques amplifiquen, a base de bé, els desastres naturals. Només que ara la patuleia política assegura, cínica i prepotent, que tot plegat és culpa del canvi climàtic… I nosaltres, feliços, perquè en aquest cas ja no pot ser culpa de ningú sinó dels pecats de la humanitat!

Una curiosa pàgina al Facebook s’anomena, en traducció més o menys literal, Quan veig ‘Españoles por el mundo’ què coi hi faig jo aquí?, i resumeix mig en broma mig seriosament les opinions hispàniques davant els connacionals que surten retratats al programa. A penes fa uns dies el meu bon amic Chui, castellà de Guadalajara, Jalisco, va tenir la seva estona de glòria en el programa i tot Aranda del Duero va felicitar el trasterrat que ja té nacionalitat mexicana. La majoria de comentaris fan burla de l’exhibició de bones cases i bona vida que mostren cada setmana els personatges seleccionats però també cor­ren, més enllà del sarcasme, unes ganes col·lectives d’emprendre el vol. Si no fos per la hipoteca que s’ha de pagar, els fills i altres galindaines molta gent pensaria a repescar l’adagi de fer les amèriques. No és que m’alegri que en ple enfonsament de totes les il·lusions, la mentalitat ibè­rica torni a plantejar-se l’e­migració, però el cert és que excepte entre el 1978 i el 2008, la tònica natural de moltíssima gent era fotre el camp a buscar allò que se’n diu una vida millor. Potser sí que toca marxar de nou. En Jesús López no fa vida d’indiano i cobra un escàs sou d’una ONG suïssa que a Espa­nya el situaria en el llindar de la pobresa evangèlica però que a escala mexicana li permet una vida justa però un punt més digna que comparteix amb la seva dona, que ven bijuteria i altres productes en un local propi que van arrendar fa temps. Altres, com jo mateix, vivim de les col­·laboracions periodístiques amb mitjans d’aquí i ens apanyem gràcies al diferencial entre l’euro i el peso i també gràcies a la meva dona, que té una feina ben pagada i un pis preciós que realment ajuda a respirar. Su­poso que no sóc, com l’amic Jesús, prototipus de tri­omfador social, però tinc la petita impressió que marxar de la meva terra, ara ja fa quasi cinc anys, em va permetre repensar-ho tot de nou. El que he après de mi, del meu país, del món en general m’ha permès recuperar en majúscules totes les coses que d’adolescent creia impor­tants. És a dir, lluny de les velles rutines i dels laberints del passat, la vida m’ha donat una segona oportunitat. Potser és això el que molts en­vegen d’Españoles por el mundo, oi?