Oriol Malló

Llegir textos allunyats del propi cercle de reflexions, idees i amistats et permet entendre coses que no acabes d’assimiliar. Per exemple, Noam Chomsky. Un personatge que és la referència més esmolada de la crítica al capitalisme en la seva fase neoliberal. Després del col­lapse del marxisme com a edifici (quasi) religiós de la inteligentzia occidental, l’orfandat teòrica i pràctica ha deixat passar un aiguabar­reig que sota el nom de post­modernitat destrueix les respostes globals que van dibuixar-se durant la llarga història de la revolució soviètica i de la guerra freda. Així que la lectura de l’acurada anàlisi de l’escriptor rus Ilia Ioffe (http://blasapisguncuevas.blogcindario.com) sobre el credo ideològic de Noam Chomsky m’ha permès entendre la figura d’aquest liberal que sorgeix de la tradició nord-americana per qüestionar l’avenç del complex militar-industrial, les grans corporacions i la suïcida via de l’imperialisme. Visió demolidora que contrasta amb algunes de les seves paradoxals opinions. De l’estil que l’Iraq està millor sense Saddam i que gràcies a l’opinió pública aquesta croada iraquiana ha estat menys dura que la vietnamita. Oblidar-se que l’ajuda sinosoviètica va forçar els EUA a mostrar un nivell de brutalitat aclaparadora per destruir el Vietcong, a la inversa del desemparat Iraq, és tan absurd com ignorar “les circumstàncies històriques concretes que van acompanyar la creació, existència i enfonsament de l’Iraq de Hussein”. Un estat-nació que ja no cabia en el nou ordre imperial. Fou justament la voladura conscient i salvatge del complex ordre social iraquià la clau d’una operació que ha costat literalment l’exili de milions de persones i el final de tota il-­lusió de protecció estatal per da­munt de les comunitats en­frontades. La coneguda recepta iugoslava dels protectorats imperials. Si hi afegim les ambigüitats de Chomsky davant un Israel a qui no jutja mai com un apartheid colonial capaç de marcar la política exterior nord-americana, el profesor del MIT mostra els seus límits. El clàssic liberal radicalitzat que no pot concebre alternatives reals ni entendre les il·lusions sionistes de la seva joventut com la llavor del totalitarisme del segle XXI. Massa lluny d’un tal Marx, de nom Karl.

Tot va començar aquest dijous, cap al vespre. Fent zàping vaig fixar l’atenció en una entrevista de Canal 22, una mena de Canal 33 a la mexicana. Entrevistaven Luce López Balart, una acadèmica de la Universitat de Puerto Rico que per motius que desconec és una de les poques expertes en el món cultural dels moriscos espanyols. En primer terme, em va sorprendre la passió d’aquesta investigadora boricua que davant la colossal evidència –no es pot imaginar, construir o relatar una història d’Espanya sense topar-se arreu i sempre amb la presència àrab– va decidir fer un pas endavant i enfocar-se a estudiar la imbricació del llegat oriental espa­nyol en la pròpia història cultural ibèrica. I encara que és normal fer gala d’orgullós analfabetisme a l’hora de tractar amb els temes veritablement importants, penso que l’esforç d’aquesta rigorosa professora caribenya obre portes que molts ni tan sols imaginaven.
López Baralt ha estudiat la peculiar, extraordinària i exemplar relació d’alguns escriptors mossàrabs amb el sexe que permetia resar, cardar i recitar Lope de Vega simultàniament com una forma sublim d’apropar-se al paradís que posa en evidència la salvatge herència visigoda del nord peninsular. Però aquesta dona d’empenta també ha seguit el rastre de la secta sufí i les seves elaborades metàfores exàtiques com el precedent més versemblant d’alguns heterodoxos del segle d’or espanyol, com Santa Teresa de Jesús. O les pistes que ens porten a un Cervantes que no és precisament l’enemic del gran turc que ens presentaven els seus apologetes. Pistes tremendes, pistes vertaderes que desxifrant els complicats codis moriscos de l’exili, dialecte castellà amb grafia àrab, ens permeten entendre millor la frase que el poeta de poetes, Federico García Lorca, va deixar escrita com a clau del tresor que ens pot dur a entendre Al-Andalus: “Els sepulcres del reis catòlics no han evitat que la mitja lluna sorgeixi en els pits dels fills més fins de Granada. La lluita segueix viva (…) Sobre el roig turó de la ciutat, hi ha dos palaus ambdós morts: l’Alhambra i el palau de Carles V que sostenen un duel a mort que travessa la consciència de tot granadí actual.” La clau és ben a la vora…

Estem a punt d’arribar al tercer aniversari del començament de l’esfondrament econòmic mundial. Mentre els grans mitjans prefereixen l’oblit com a forma d’esquivar una mínima explicació del que ha passat i sobretot del fracàs de tots els recursos per conjurar la crisi o almenys contenir-la, la veritat del moment no l’amaga ningú: cap signe de reversió a la vista. Cap brot verd excepte de marihuana. Amb vistes al que resta del 2010, els pronòstics més autoritzats assenyalen una recaiguda de la producció industrial i noves fallides de bancs. Els detonants del que s’ha anomenat la doble immersió són prou coneguts: les crisis fiscals dels estats de la Unió Europea; deute federal, Estatal i municipal dels Estats Units, junt a l’ensorrament del consum com a conseqüència d’una desocupació accentuada i quasi estructural, més el deute creixent del Japó (200% del PIB), però, per damunt de tot, el factor clau és el persistent enfonsament del mercat hipotecari nord-americà. Dades clares de l’infern que no acabarà aviat. Aquest mercat és el principal focus mundial de deute, amb obligacions que voregen els 9 bilions de dòlars, és a dir, el 65% del PIB dels Estats Units. Una columnista del Financial Times comentava el 12 de juliol que “la capacitat de la construcció d’habitatges per forçar el creixement econòmic dels Estats Units s’ha dissipat, almenys de moment”. Però això no és tot: continua la desvalorització de l’estoc d’habitatges existents, és a dir, la fallida dels seus propietaris i la incapacitat per fer front a les quotes de les hipoteques. L’economista Nouriel Roubini, un dels pocs que va preveure el desastre mundial, ha assenyalat recentment que una caiguda industrial és inevitable després del final de les mesures d’estímul: “Els excessos fonamentals que van crear la crisi no han estat encarats”. O sigui, “l’excessiu endeutament de llars, bancs i altres institucions financeres, així com la major part del sector de les corporacions”. Estaríem, doncs, al cap del carrer. Amb l’agreujant que els estats i bancs centrals van injectar bilions de dòlars en operacions de rescat, que no van ser usats per a reduir l’excessiu endeutament de l’economia real sinó per fer-lo encara més gran.
En l’espiral del desastre, s’ha escamotejat un altre fet: el col·lapse de la zona euro el maig del 2010, similar al que va produir la fallida del banc d’inversió Lehman Brothers i la consegüent bancarrota de l’asseguradora AIG el setembre-octubre del 2008. La recent crisi europea va posar de manifest, per segona vegada, que l’ensorrament mundial no es compon només de recessions, acomiadaments i fallides, sinó també de col·lapses sobtats quan el mecanisme interior del sistema capitalista es paralitza. I no a partir d’un banc d’inversió i una companyia d’assegurances sinó dels estats i unions polítiques i monetàries estatals. I tot i que vam sortir del caos, els efectes es notaran. Igual que la fallida de Lehman Brothers i el rescat d’AIG foren el desencadenant de la fase següent de la crisi mundial, que incorpora justament crisis fiscals gegantines i encara crisis monetàries més grans. Els deutes públics principals superen el 100% del PIB, i les emissions de moneda, recolzades en actius sense valor, han crescut al voltant del 150%, igual que la base monetària als Estats Units va incrementar-se d’1,3 bilions de dòlars a 3,5 bilions entre l’abril del 2007 i març del 2010, mentre el PIB queia en preus constants. Ara, els especuladors internacionals aposten per un enfonsament del dòlar que pot deixar l’euro un punt més tranquil.
De tota manera, l’afirmació que el pla de rescat va salvar Europa és finalment una mitja veritat. Europa només va sortir de teràpia intensiva gràcies a l’oxigen del gegant xinès. També cal dir que en aturar la devaluació de l’euro, la Xina va actuar en defensa dels seus propis interessos comercials, com és frenar l’encariment de les seves exportacions i l’abaratiment de les mercaderies de la competència occidental. El rescat de l’euro a la xinesa forma part d’una disputa que supera el marc del comerç entre nacions i que de mica en mica definirà camps irreconciliables davant l’agudització de la competència desesperada entre nacions. De moment, la Xina ha aconseguit, a canvi del seu auxili a l’euro, que se li permeti comprar empreses a Grècia i en altres països de la perifèria d’Europa. Però el salvament per part de la Xina no impedeix la crisi de l’euro amb vistes al futur. És cert que va obligar a desfer posicions als fons que havien especulat a la baixa de la moneda europea i que això va provocar un gir favorable en la seva cotització. Però aquest viratge s’ha degut també a una depreciació del dòlar, determinada per l’evidència que els Estats Units torna a la recessió i que no té el mateix marge que en anys recents per a executar rescats o estímuls econòmics a gran escala. La situació fiscal i bancària d’Europa segueix més greu que mai. La zona euro té un deute públic combinat de gairebé 8 bilions d’euros, que s’eleva a 12 bilions per a tota la UE. I les retallades als sous, les pensions i l’abaratiment del mercat laboral, efecte de pànic forçat per la doctrina neoliberal, ajudaran a fer d’aquesta llarga crisi un factor de depressió estructural. S’acosten, doncs, temps de garrotades, empobriment generalitzat i exhauriment de receptes màgiques. Benvinguts a la recessió permanent.

Aquest 2010 totes les nacions d’Amèrica Llatina celebren l’inici dels respectius processos d’independència que van començar gràcies a la invasió napoleònica i el posterior desgavell. El 9 de desembre del 1824, a la batalla d’Ayacucho, Espanya perdia les últimes possessions americanes i posava fi al domini continental que iniciava l’agost del 1521 amb la conquesta de la gran Tenotxit­lan, l’actual ciutat de Mèxic, obra d’un aventurer extremeny anomenat Hernán Cortés. Fa pocs dies al seu poble natal, Medellín, un grup anomenat Ciutadanos Anónimos va empastifar amb pintura vermella la seva estàtua, “glorificació cruel i arrogant del genocidi i un insult al poble de Mèxic”. En plena canícula, el tema haurà passat desapercebut, però reflecteix dues visions sobre la història de la conquesta que a Espanya continuen en litigi. Mentre una minoria il·lustrada i compromesa sosté que la història d’aquesta aventura imperial fou un crim en tota regla que va instaurar un règim de tirania i expropiació, causa primigènia dels mals actuals d’Amèrica Llatina, hi ha també un corrent historiogràfic i polític, que contra qualsevol llegenda negra segueix exaltant les virtuts de la hispanitat o la religió i els valors que va exportar la mare pàtria en aquell encuentro de dos mundos. Un sector influent gràcies al qual molts creuen que l’imperi es va perdre el 1898, amb el desastre de Cuba, quan fou Ayacucho la derrota essencial. Fora d’aquest tenaç enfrontament simbòlic, la majoria de la gent s’ha desentès sempre de l’expedient americà. Amèrica era i continua sent la terra ignota del poder, l’abús i la depredació. Qui feia les Amèriques podia tornar com a indiano o convertir-se mar enllà en senyor de grans hisendes, però ningú volia saber les raons de tan sospitoses riqueses. D’aquell colossal imperi el país només en va treure ruïna i misèria. I tan mal record acaba per generar indiferència. A ningú li importa, doncs, que avui en dia pintin de vermell la fatxa de Don Hernán, però tampoc preocupa gaire que els seus descendents continuïn el saqueig de les Amèriques. I el nostre autisme ens condemna a no saber tampoc les arrels del propi, permanent i no tan insondable desastre espanyol.