Vivim temps d’ignomínia on un simple referèndum és considerat tabú i s’avorta al preu de destruir l’última resta de sobirania nacional. Temps d’ignomínia on cada govern està destinat a convertir-se en executor del seu poble en nom dels interessos superiors que tothom coneix com a “mercats”. I el problema d’aquests temps d’ignomínia és que són el resultat de dècades de col·lusió entre les màfies polítiques i econòmiques que en el cas espanyol es refonen, liquidat el centrefranquisme d’Adolfo Suárez, en la constel·lació social i liberal que va dur a la Moncloa el cínic més exemplar de la transició espanyola, Felipe González Márquez. Quasi trenta anys després de la famosa majoria absoluta socialista del 1982, fa alguns dies vaig tenir el plaer de presentar El cártel español, historia crítica de la reconquista de México y América Latina, en companyia d’amics que saben pensar, parlar i escoltar en la mateixa brillant proporció. Gent d’Esquerra Unida del País Valencià, vells militants del Partit Comunista, companys de viatge que diríem en el vell lèxic de la transició. Converses, doncs, que permeten entendre com un partit anomenat socialista que durant els anys vuitanta fou reina absoluta de València, amb un jove Joan Lerma presidint la Generalitat, va enfonsar-se en les tenebres en la dècada dels noranta convertint-se en marginal fins i tot abans que la socialdemocràcia espanyola es convertís en sicari directe i terminal del patriarca Botín. I com em deia la Carmen Álvarez Solves, aquell grupet d’exseminaristes, mediocres insubstancials, gent de la ploma i falleres majors, que venien d’enlloc i eren només companys de bar, taverna i facultat, van situar-se de cop al cim del poder polític i van decidir seguir fins a les últimes conseqüències la sagrada tríada de la politiqueria banal; estupidesa, traïció i covardia. Practicants de l’arrogància amb els vells amics, tractats d’empestats i comunistoides, llepaculs de la caverna ultradretana, que tractaven amb devoció de conversos, esdevinguts nous rics naturals a l’estil Borgia, la generació dels Huguet, els Ciscar, els Asunción o Cucó va acabar perdent la supremacia en mans d’un clan de fenicis cartaginesos comandat per un tal Eduardo Zaplana. El desastre actual el coneixem tots però les arrels són velles.
A les seves memòries –Sísif i el seu temps- l’escriptor Víctor Alba em va sorprendre fa poc amb una arrencada confessional. Aquest bon periodista i fanàtic anticomunista xerra de més i quasi ningú se n’adona. Resulta que com a privilegiat redactor del primer diari nacional, Excélsior, fou inclòs en el cercle vermell del president Miguel Alemán (1946-1952). I passa que a Mèxic certs professionals de la informació reben cada sexenni favors i honors des de la presidència i malgrat que Víctor Alba es vanta de no haver acceptat ni una sola mordida i de no ser propagandista i sicari de Moscou, sembla que en realitat tenia l’ànima venuda als amics. Així diu per exemple: “Que es considerava mexicà en certa mesura es va demostrar quan Alemán, poc abans d’acabar el seu mandat, va regalar a un grup de periodistes –entre ells, S– cent hectàrees de terreny a cada un, prop de Tampico. Però no es van ocupar de fer rendir la terra i la van perdre, d’acord amb la llei.”
S és Sísif, i Sísif és Víctor Alba. A confesión de parte, relevo de prueba, diu un refrany mexicà que de segur coneixia perfectament. Les seves públiques simpaties pel president Alemán eren tan reals com el regal material que va acceptar de les arques de l’Estat: “El país es recuperava de l’aplanadora de Cárdenas”, un president filocomunista segons en Víctor, justificant així que “els amics d’Alemán es van fer rics”, és clar, però “invertien i van crear indústries” entre les quals, algunes que realment no comptaven ni abans ni ara, per exemple en el misteriós ram dels “ vins i l’oli”. S’oblida que aquell president, conegut pel seu despotisme i desmesurada corrupció, va destrossar els sindicats independents, va obrir l’explotació del petroli a la iniciativa privada i va repartir el mercat interior entre amics influents que van fer negocis a l’ombra del poder. Així van néixer alguns monstres monopolístics, rescatats més d’un cop amb diners públics, des de la constructora ICA o Telesistema Mexicano, més coneguda arreu del món com Televisa, de la qual el fill del president, Miguel Alemán Velasco, en fou accionista-fundador i president. Un cas de col·lusió massa cínic i massa públic, fins i tot per la la laxa moral d’aquells temps. Coses del Víctor Alba que només entens quan vius a Mèxic.
ETA s’ha acabat. Deu anys després de la mort real, els organitzadors de la famosa banda armada en certifiquen la mort oficial, que si hagués seguit les regles de la negociació devia acabar més o menys a mitjan noranta seguint el tempo marcat pel final de l’IRA a Irlanda del Nord. Me n’alegro, certament, però em va sorprendre l’allau de minuts que els mitjans van dedicar a una caterva de personatges que sota el nom exclusiu de víctimes d’ETA parlaven i discutien arreu contra l’organització que els va arrabassar vides i família. Amb un llenguatge generalment rupestre, exagerant fins a l’absurd la maldat i el poder de la superpoderosa organització del mal i exigint coses impossibles un cop s’ha tancat ja la barraqueta de la violència, ressaltava paradoxalment amb el poc eco mediàtic de la brutal guerra de Líbia, que des de l’inici ha combinat les atrocitats dels bombardejos de l’OTAN amb l’espiral de linxaments, afusellaments, violacions i trets al cap que s’ha fet visible amb la mort de Gaddafi i amb les imatges dels camps d’internament on milers de subsaharians són brutalitzats davant la mirada cínica i còmplice dels patrons del nou protectorat imperial.
El recompte de les atrocitats no preocupava cap dels mitjans que concedien tan generosa ració de temps a les víctimes d’ETA, ni molts dels defensors de la pau i la negociació perquè els presos tornin a casa i es legalitzin els remanents de l’esquerra abertzale no estaven tampoc gaire preocupats per aquesta guerra d’agressió, que fins i tot certs mitjans presumptament esquerranosos com Gara han venut com un arab spring reloaded en lloc del que realment era: una guerra civil i una guerra d’intervenció on seguint la lògica imperial, la clàssica mescla d’exmonarquistes, al Quaeda, potències salafistes del golf Pèrsic i mercenaris de l’OTAN ha convertit el país amb el millor nivell de vida del nord d’Àfrica en un gran cementiri sota la Lluna. Ajudat per la trista abnegació del progressisme europeu que des de la guerra de l’Iraq ha girat cap a la insubstancialitat i l’acceptació de la propaganda made in Washington-Paris. Entre 800 o 80.000 víctimes, la hipocresia continua regnant en terres europees. Feliç i descontrolada.
Un fragment de Modernitat líquida, elits sòlides, un article del periodista Pepe Escobar, ha il·luminat aquests dies coses que jo mateix no entenia. Es tan bo i tan sintètic que millor que el comparteixi. Parlant amb Claudio Gallo, editor d’internacional del diari La Stampa, Escobar comença a xerrar sobre l’atmosfera d’impotència i passivitat que prolifera en aquesta entelèquia anomenada Occident. Deia Escobar que les grans identitats (política, religiosa, cultural) que foren glòria i marca d’Europa estaven desapareixent, substituïdes justament per allò que el sociòleg Zygmunt Bauman definia com la modernitat líquida.
I la resposta de Gallo a la difusa sensació d’aquest reconegut assagista brasiler fou una colossal forma d’obrir els ulls a allò que realment esta passant. Resumint la seva opinió, es tracta d’una “faula” venuda a la gent “per convèncer-la que tota resistència és fútil”. En realitat, doncs, “els centres del poder econòmic, la superclasse que representa més o menys l’1% de la humanitat, encara raonen segons les categories del vell món sòlid i estructurat, en el qual la causa i l’efecte se succeeixen segons la seva mecànica inexorable. Per les masses la modernitat líquida és una realitat, però la seva fatalitat no és altra cosa que la ideologia del poder global.”
Concloïa Gallo: “Estem en un món que ‘pensa’ en fogonades d’imatges, no en processos del pensament, un món permeat per la propaganda, que pot ser fàcilment plegable i controlable. I mentre les elits segueixen aplicant la mateixa vella (sòlida) lògica maquiavèl·lica, aquest món es converteix ràpidament en el paisatge ideal per a una dictadura global.” La conclusió no podia ser més encertada. I terrible: “La nostra societat sembla estar forjant l’esclau ideal.” Després l’article d’Escobar perd interès. Es torna un artefacte insípid que acaba esvaint-se en el no-res de pura inconsistència. Però al Cèsar el que és del Cèsar. Gallo sap explicar les arrels d’una metàstasi que a tots afecta. Encara que les elits simulin angoixes, la llarga línia del poder que funciona des del Renaixement segueix implacable. I avui en dia se senten realment segures del seu estatus. Com deia Warren Buffet: “I és clar que hi ha una guerra de classes, i la meva classe l’esta gua-nyant.”
