Les novetats editorials d’aquest Nadal són ben curioses. De cop i volta una allau de llibres sobre el narcotràfic omple les prestatgeries del Districte Federal. Hi ha de tot i força. La biografia d’un capo que es va fer a si mateix i va acabar traït per l’únic home en qui confiava, parlem d’Osiel Cárdenas, successor del primer i gran capo del nord de Mèxic, Juan García Abrego. Salvatge història d’un salvatge que sens dubte seria del gust del consumidor occidental que com sap aquest bàrbar complet, símbol del nou falangisme cínic que és Arturo Pérez Reverte, gaudeix amb aquestes històries certes i reals d’una mena de personatges formats en un món certament estrany, modern i antic, on els Hummer i les botes de pell de cocodril conviuen en ciutats que imiten els mall de Califòrnia, dones que es deixen comprar i que si cal també maten, i un folklore de vegades amè i simpàtic, fet de la banda i l’ona grupera, plena d’instruments de vent que semblen mig moriscos mig ska. I altres corrents ja menys simpàtics on grups com Los Tigres del Norte, tan idolatrats a les Espanyes, contribueixen a exaltar la narcocultura. Els capos que triomfen i imposen la llei en la versió més perversa de la famosa cancó de José Alfredo Jiménez.
La veritat és que tants llibres –quatre novetats almenys– són la demostració que els editors veuen mercat en aquesta catàstrofe que ja és primera plana mundial des que el president Calderón va decidir ara fa tres anys iniciar una suposada guerra contra els càrtels del narcotràfic. I certament la guerra s’ha perdut estrepitosament. 17.000 morts és una xifra esfereïdora i el pitjor és que els narcotraficants practiquen la integració horitzontal dels negocis, ergo DVD pirates, òrgans i el que faci falta. Sobretot, l’extorsió als comerciants i el segrest de qualsevol que sigui succeptible de tenir calés. Per això tants llibres i tanta gent trista. Una depressió col·lectiva que s’estén entre la impotència i la impunitat i que alguns no volem compartir del tot perquè encara pensem que la Ciutat de Mèxic és la més bonica d’Amèrica. I aquesta perfecta vall entre el cel i els volcans és encara un miracle que per més que ningú se’n recordi sobreviurà a tots els bàrbars. Espero…
El sociòleg Gabriel Careaga, mort el 2004, va deixar en herència pública un curiós assaig sobre la petita burgesia mexicana, Mitos y fantasías de la clase media en México, publicat el 1977. És tot un plaer llegir aquest viatge als inferns mentals d’una casta que en aquells temps de desenvolupament estabilitzador vivia el màxim apogeu i construïa encara barris sencers de modernes cases-jardí gràcies al boom petrolier. Hagués fet falta un treball similar per al cas espanyol, i per això us l’explico: aquella classe mitjana burocràtica està pràcticament extingida després de les brutals retallades de l’agenda neoliberal, i avui la majoria dels seus membres viu de l’ambulantaje camuflat i de la caritat intrafamiliar mentre les xarxes socials de l’estat mexicà s’han fos quasi completament. La lumpenització general del país ha eliminat de soca-rel les velles seguretats de què els mitjaners van gaudir durant la dècada de 1970 però en aquest descens a la misèria permanent els mites i les fantasies que descrivia Careaga no només no han desaparegut sinó que han augmentat. Per entendre els terratrèmols d’odi i furor que jo mateix vaig observar en la campanya electoral del 2006, Careaga s’ha convertit en un guia imprescindible.
Diu, per exemple que “aquesta classe mitjana viu bona part del temps esquinçada, lamentant la seva mala sort, donant la culpa als altres de les seves desgràcies personals. Somiant ser una altra cosa, sempre envejant l’altre que no és com ell, sempre actuant en el rumor, la sospita, la calúmnia, amb mala fe, sempre desitjant i sempre frustrant-se. Això els fa tenir un profund caràcter autoritari. És a dir, les seves relacions seran de pors i inseguretat, de submissió i d’abús de poder, en una paraula, d’autoritarisme.” Un sistema que barreja la humiliació i la supèrbia i que paguen els fills. “Ensenyant la violència i la simulació, el fill ha de ser desconfiat i no confiar ni en la seva pròpia ombra.” “El fill, diuen els bons pares, ha de decidir entre ser un cabró o un covard. Hi ha homes que se sotmeten i altres que manen”. Coses que fan pensar per què Mèxic, el país que estimo i on habito, està perdut en un laberint d’horror i de desesperança. Potser perquè els dimonis habiten a casa i no els volem veure.
Mals senyals que avancen arreu. La mania obsessiva de repetir a l’Afganistan l’error fatal de tots els imperis es combina amb les ganes de fer saltar el Pakistan, una societat desmembrada i triturada pels temibles jocs de la geopolítica. Des que fa alguns anys el lobby israelià va inventar-se aquest monstre polièdric anomenat terrorisme islàmic que tan aviat serveix per matar xiïtes com per provocar els americans, les coses van començar a perdre sentit, raó i mesura. Amb pujades i baixades, les agendes mediàtiques van recollint els nous objectius del maligne enemic que té molts noms, com la bèstia, però que seguint la ploma deshidratada de Pilar Rahola i qualsevol dels seus clons podríem definir com el complex populista islamista que tampoc vol dir res, però espanta que déu n’hi do. Per exemple, la qüestió de les bases militars a Colòmbia i l’escalada d’estranys incidents a la frontera amb Veneçuela. Si no coneguéssim per gats vells el manual de contraintel·ligència que es posa en marxa quan es vol provocar algun daltabaix, la cosa no passaria d’un intercanvi retòric entre Hugo Chávez i Álvaro Uribe. Però les escalades, segons el manual, sempre són intencionals. I així com fa temps l’aviació colombiana es va atrevir a bombardejar territori equatorià, la cessió de bases per a usdefruit de l’exèrcit nord-americà es combina amb una espiral de provocacions contra el govern chavista.
No siguem ingenus. La matraca contra el president veneçolà es vella i va incloure un cop d’estat fallit l’abril del 2002 sota cobertura de Wa-shington i de Madrid i les temptacions de controlar el con sud no són cap bajanada sobretot quan les estratègiques reserves de minerals i hidrocarburs augmenten cada dia i tenen nous clients, com la Xina, que a més de comprar a preus raonables paga infaestructures i desenvolupament. Dos segles d’intervencions estrangeres contra els Estats sobirans d’Amèrica Llatina no són minúcies. Així que en lloc de fotre’s, com deu fer algú, de les suposades paranoies de Chávez mirem què està passant a Hondures, on finalment, i és la pitjor notícia, la Casa Blanca convalida el cop d’estat per la via de respectar les properes i il·legals eleccions. Seguim, doncs, fent broma?
Dotze hores, uns quants mesos i gairebé tres anys enderiat en l’estudi de la reconquesta econòmica de l’Amèrica Llatina per part de les corporacions espanyoles donen, certament, per tornar-se boig, especialment si hom pretén –i aquest és el meu cas– escriure una visió completa dels variats i variables intents de tornar a dominar l’espai colonial que el 1898 va perdre Espanya per sempre més. I la veritat, m’estic fent adepte a la nietzcheana teoria de l’etern retorn, la història circular o el passat que sempre torna. La cosa bonica és descobrir, mentre m’embusso en els meandres de la història, la grandesa de l’estratègia i la subtilesa de la conspiració. Per exemple, Cambó, el pelat empordanès que arribat a Barcelona capta l’aire del segle i té la sort de col·locar-se, ell i la seva colla, en el corrent històric dels primers plutòcrates, la camada colonial del segon Marquès de Comillas que s’ha enriquit a base d’esclavisme i plantacions de sucre, cert, però sobretot de l’ingent privatització de les duanes cubanes gràcies a les quals neix el Banc Hispà Colonial. Però, meravelles de la progressió històrica, l’ascens de la Lliga Regionalista al poder barceloní i la seva dispersa però sostinguda hegemonia sobre la hisenda municipal el posen prop del nou poder internacional que subtilment manega tramvies i energia elèctrica i té grans plans per a la reconversió completa de la ciutat en el nou, immens, futurista negoci de l’electricitat i l’urbanisme que un genial canadenc té preparat per a Catalunya. L’amic Pearson ens llega les majors proses hidroelèctriques i el pitjor monopoli elèctric, la Barcelona Traction, després Fecsa i avui Endesa. I així de mica en mica, i amb la sort dels iniciats, aconsegueix el magic Cambó aprofitar les peremptòries necessitats de testaferros, i no tan sols amics agraïts, i muntar una societat-pantalla, la CHADE; part essencial del trust mundial SOFINA, que controla el subministrament de mig Buenos Aires i és l’origen, la font primigènia, la primera multinacional catalana de serveis públics, bandera futurista d’allò que un dia serà la reconquesta ibèrica. De veritat, que si la història no es circular no és història i després de descobrir com les maniobres especulatives valen tant l’any 1929 com el 1992, siguin avis o siguin néts, exposició universal o Jocs Olímpics, CHADE-SOFINA o La Caixa-Suez, només puc dir: hòstia nano! I poca cosa més…
