‘Report Exprés’
No acabo de saber com connectem les coses però durant aquesta setmana he retingut dues històries relacionades amb l’habitatge. Per començar un document anomenat Report Exprés, que per algun estrany motiu vaig baixar-me de YouTube. Una de les emissions es titulava Busco piso i va deixar-me més garratibat del que ja estava. Gent que habita locals comercials al Turó de la Peira i paga entre 500 i 700 euros per veritables rateres. Estudiants mexicans que venen el cos per trobar un sostre i cínics venedors i ànimes desesperades que busquen maneres de llogar un piset, una habitació o un sofà, ara que les il·lusions de ser propietari s’han fos amb la nova gran depressió, els crèdits vells s’han de pagar a interès variable, la feina ha desaparegut i els crèdits simplement no arriben. Masses proletàries, o el 70% de la població espanyola, que veuen com els cercles de l’infern es tornen inabraçables i el futur es mou entre un inframón de pisos precàris, lloguers usurers i misèria enfront d’un fastuós cel de nous rics i vells oligarques que s’han lucrat i ho continuen fent amb les angoixes dels ciutadans comuns. Via tarifa, via peatge, la política feudal d’extracció de rendes públiques, com l’aigua o la llum, o particulars, via crèdit sobretot, amb altres tributs bancaris o impositius, fa que aquest sinistre conglomerat s’expandeixi a marxes forçades entre la resignació d’un poble que practica el lema de lemes: Fes-te fotre. I en aquest abisme de classes i castes, cada cop més evident, la notícia que una petita gran trama de corrupció urbanística a Santa Coloma de Gramenet i Llavaneres, l’operació Pretòria, porta a la garjola l’alcalde del primer municipi conurbat i dos consellers de Pujol. Notícia espectacular que ressalta la socioconvergència mafiosa o la virtut del consens partidocràtic aplicat als negocis especulatius d’alta volada. Però malgrat la felicitat momentània de veure aquesta banda de voltors sota custòdia i a la presó queda la impressió que en essència res no ha de passar. Alguns cauran, certament, però els bancs manaran, els grans consorcis defraudaran i el poble petit, cada cop més petit, devaluat i resignat, aprendrà, com aprèn cada dia, que res no es pot realment canviar.
