No sé si el fet que en temporada nadalenca augmentin de forma tan brutal els episodis de depressió té a veure amb el fet que són els dies en què les grans paraules i la trista realitat topen de forma més descarnada. És a dir, retrobar-te amb la família, compartir taula amb tots aquells que no sols veure durant l’any i passar unes hores en un entorn d’intimitat oberta on sembla que és possible viure un temps d’harmonia i felicitat lluny dels neguits de l’any que acaba. Si no fos perquè les campanyes publicitàries per incentivar el consum nadalenc han usat i abusat de tota la terminologia de l’amor familiar, la idea d’aquestes festes podria encara ser vàlida. Però el resultat és que qualsevol enquesta massiva en qualsevol país de l’òrbita cristiana ens descobreix que la gent se sent una mica malament pel fet que aquestes dates són una orgia consumista (en decadència per la crisi) i cada cop menys un factor de retrobament. En aquesta agònica i esquizofrènica lluita entre l’esperit i la matèria, guanyen els regals i l’escudella perquè en realitat cada cop es gaudeix menys de l’espectacle de la familia.
I aquest deu ser el punt crucial de la depressió nadalenca. Pensar que aquest sopar o aquest dinar de Nadal poden ser alguna cosa més que un ritual forçós.
Imaginar, tot i els escassos resultats d’una vida de dinars en família, que aquest cop la cosa serà diferent. I… aquest cop tampoc. La majoria de famílies del món, i puc dir que he vist la versió catalana i la mexicana d’aquest espectacle, pateixen serioses divisions i conflictes, passats que remouen coses o que ningú no vol recordar; greuges que es callen o s’evidencien, i un fotimer de qüestions que sense aparèixer de forma directa entre els comensals acaben definint gairebé sempre un expedient desangelat, burocràtic i rutinari en què l’àpat no passa de paraules tòpiques, discussions decebedores i un aire de menfotisme i avorriment generalitzat que excepte certes ocasions impedeix que la reunió de molts en una taula no sigui res més que un forçós acte de cares llargues i paraules curtes. Finalment, un cop vist que així són les coses i així es el Nadal, tothom descobreix que fora d’aquestes cerimònies la vida no està tan malament. I acabem oblidant les maleïdes dates…
Ara que els profetes tenen audiència, i en poc temps sortirà el meu llibre sobre el càrtel espanyol a les Amèriques, les últimes i sonades fusions televisives proporcionen als comentaristes malpensats un escenari entre falla valenciana i tango refotudament cínic. Realment no hi ha d’on agafar-se. Cuatro, la nena bonica de Prisa regalada a l’ogre dels ogres, Don Silvio, a canvi que els eixugui els deutes del fallit negoci satel·lital i els doni cash per poder pagar nòmines i telèfons a El País, la SER i si passen la maroma potser no hauran de vendre el cor de la bèstia, o sigui Editorial Santillana. I així veurem com de mica en mica el diari de la dreta liberal-neoliberal començarà a veure el capo di capi d’una forma diguem més civilitzada. I pel camí la conxorxa Estat-burgesia que a Itàlia funciona prou bé s’està quedant amb parts gens menyspreables del pastís ibèric, aquesta Florida en runes on els se-nyors de sempre compren a preu de saldo. França, Alemanya, i també Itàlia, s’estan quedant les restes d’aquest suposat imperi espanyol que tenia en una empresa anomenada Endesa l’exemple màxim. Vegin què ha passat amb Iberia i descobriran que la ruta de les privatitzacions només ha fet que reduir Espanya a la miserable condició que ostentava a final del segle XIX, abans que els capitals de Cuba comencessin a birlar les concessions públiques als habituals inversionistes estrangers que se’n fotien de la trista península. I per augmentar la burla d’aquest sainet fusional resulta que la Sexta de Mediapro i el rei Mides Jaume Roures s’ajunta amb el bastió de la dreta espanyola comme Il faut que és Antena 3 i el senyor Gordó, de manera que el soci asteca de Mediapro, l’imperi ultradretà de Televisa, ja pot estar content que si alguna passió populista-chavista-demoníaca podia quedar en aquest grup que pretenia ser l’esquerra de la dreta no tan dreta haurà quedat en no res. Col·legues mexicans i amos italians en un territori de deliri, bombolla i cocaïna que cau enmig de la burla universal dels veritables amos del negoci. Com aquella poderosa companyia de la usura hidràulica anomenada Aigües de Barcelona que aquest any ha tonat als propietaris originals, francesos, és clar. Cent anys després, seguim sent una broma tercermundista.
Cada cop sóc més fan de la història circular que no passa de tragèdia a comèdia, sinó que de vegades fins i tot repeteix registre mentre seguim enmig del laberint mundial que va començar a complicar-se el 1492, el primer any de la globalitzacio. I és així que la nova visió bel·licista d’Obama que barreja cinisme i ampul·lositat en dosis verinoses ens recorda que els EUA ja no poden encarrilar-se cap a les vies reformistes que per exemple van moure les aigües americanes entre 1890 i 1945. Franklin Delano Roosevelt fou potser l’últim intent seriós de conciliar la promesa americana, els grans monopolis, la democràcia i el treball per evitar que la balança del poder es decantés definitivament del costat de Wall Street i els tycons que van forjar el capitalisme americà.
Però sis anys després d’iniciar el Nou Tracte, després de la seva segona victòria amb ubèrrima majoria al legislatiu i tot el poder a les seves mans, el president més popular del veí país descobria, el 1938, el marasme produït en el seu projecte pels cacics del nord, els oligarques del sud, la premsa, Wall Street, les martingales parlamentàries i el gran bloc conservador que dominava els ressorts d’aquella nació. I d’aquells dubtes i aquell atzucac sorgeix l’imperi com avui el coneixem. La frase és del seu biògraf James Mac Gregor Burns: “Hi ha una gran diferència entre el polític que és simplement un tàctic hàbil i el polític que és un dirigent creador. El primer accepta les condicions polítiques tal com es presenten i prepara una campanya i una sèrie de directrius polítiques al més adequades a les condicions existents. El segon intenta conscientment canviar el motlle de les forces polítiques entre les quals opera, a fi de poder dirigir millor el poble en la direcció que ell vol anar. El primer actua dins de marges molt reduïts; el segon, a força de voluntat i convicció, així com d’habilitat política, procura ampliar els marges dins dels quals treballa. Busca no només aconseguir vots, sinó modificar deliberadament les forces polítiques bàsiques com ara l’opinió pública, el poder del partit, la pressió dels grups amb interessos, el sistema governamental”.
Tres mesos de monacal recolliment per escriure un llibre que surt el proper març del 2010 m’han exhaurit les neurones, però el resultat de les meves investigacions sobre el càrtel espanyol, o el grup d’empreses de serveis públics, financeres i hoteleres que van iniciar el 1992 la reconquesta econòmica d’Amèrica Llatina ha quedat, penso, prou bé. El problema deu ser que quan arribi a les llibreries, l’efecte sorpresa ja no hi serà. Una de les repercussions col·laterals d’aquesta crisi és la guerrilla intel·lectual per la medalla del jo-si-vaig-advertir-que-venia-la crisi, que és realment una curiosa baralla. Així com a escala global, qualsevol que googlejava “world economic crash” a mitjan del 2007 tenia una àmplia llista de textos digitals que, des de l’escola austríaca fins al sempre reviscolant marxismes, advertien de la combinada explosió de la bombolla immobiliària que després, i en cadena, provocaria l’enfonsament de la tramoia financera i després l’aturada de l’economia real, a Espanya aquests textos eren més aviat escassos. Tot i que el meu projecte de llibre neix a final del 2006 i allà ja insinuava que la combinació de bancs, totxo, desindustrialització i dependència estrangera seria la tomba del miracle espanyol ara de fet ja ho diu tothom i per tant no puc aspirar al pòdium. He fet tard… Així que em queda intercanviar des del meu refugi mexicà, tertúlies amb eventuals viatgers catalans que, com el Pep i l’Isidre, assessors mèdics de la Federació Asteca de Rem, vaig conèixer fa pocs mesos al canal de canotatge de Xochimilco, al sud de la ciutat. Junt al seu amic Ricardo, un argentí que assessora també l’equip de rem en la part esportiva, aquest dijous vam parlar gairebé quatre hores de les experiènces maleïdes i finalment tristes de tantes crisis recurrents i gairebé mai resoltes, de la gent que s’ha picat els dits en compres de cases que no vendran mai a preus tan inflats i de com la gent ja ni pensa al nostre país on els treballadors, depauperats i endeutats, diuen que són classe mitjana i on la paraula oligarca es confon amb un nou polo de Frigo. Coses generalment tristes que com deia l’amic argentí demostren que a Espanya no hi ha a aquestes altures capacitat per esbrinar o preguntar-se realment com caram hem arribat aquí.
