Ho diu la meva dona per fer-me emprenyar. Que sóc un vell remugador. Tot i que en general he après la millor tècnica per repel·lir tals atacs. Sense teràpies de riure ni coses per l’estil, fent com els bons còmics de Hollywood, que s’apliquen sempre certes dosis de befa. Allò que se’n diu riure’s de les pròpies misèries. Així doncs, no sense degustar la comparació amb una vella amiga, feminista radical, que a tot arreu veia signes de patriarcat encobert, diu la Claudia que cada cop que hi ha notícies, o una nova sèrie de televisió, o qualsevol cosa que surti en pantalla remugo alguna crítica, vingui a tomb o no. I com que ara m’he tornat un pobre intel·lectual crític es tracta de carregar-me tot el que fan per la tele. Allà on la seva amiga veia un masclista repugnant jo hi veig un burgès hipòcrita. Amb la diferència que el gènere i tota la faramalla que hi ha al voltant són un tema de moda permanent des de fa trenta anys mentre que l’odi als maleïts burgesos ha caigut en franca decadència. Fins al punt que a segons quina gent els parles d’oligarquia i pensen que és el nou polo de l’estiu o un videojoc extremament violent. Així doncs, i fent raonable ús de la meva condició d’emprenyat permanent, em toca criticar també aquesta moda dels teenagers vampirs. Juro que vaig intentar llegir el primer llibre de la saga de Crepuscle, i em va caure de les mans. Semblava fet per un ordinador vell, estil Pentium II. Frases de parvulari, pensaments de parvulari, intriga de parvulari, després dels quals els llibres d’Anne Rice i la seva Entrevista amb el vampir són Kafka en estat pur. Finalment, allò que en els meus temps feia dels vampirs un tema de sociologia elegant era la seva condició de casta malèfica i poderosa que tan bé combinava amb les confraries de Wall Street i els brokers usurers. Fins a la justeta però encara impactant saga de Blade va durar aquest aspecte de lluita de classes i poder secret que sempre ha estat present en tota la bona tradició vampírica, però arribat a l’onada crepuscular tot és cosa de testosterona, nenes impactades pel guapo però dolent i altres tonteries que no val la pena ni comentar. Mentre que a escala mundial el vampirisme real viu dies de glòria, a la pantalla ens hem tornar borderliners…
Va ser perquè la meva dona estima el circ, amb veritable bogeria, cal dir-ho, i ja que tot just havia passat el seu examen de postgrau vaig decidir que valia la pena regalar-li el seu més preuat desig. Prop de casa, en un verd descampat, i des de Nadal, un envelat brillant, polit i ple de camells, cavalls i d’altres animals feia de reclam als cotxes que passaven a la vora, i cal dir que em picava una mica la curiositat saber com seria anar a un circ. Des dels temps infantils, que gairebé ni recordo, quan ma mare ens portava als circs que s’instal·laven a la Monumental o les Arenes, no havia tingut més contactes amb el món del circ, i confesso que a poc a poc m’havia quedat un regust a cosa tronada i decadent, entre Dumbo, la dona barbuda i coses de freakies. Talment un passat que no em pertanyia i que havia esborrat gairebé completament, però suposo que aquesta limitada escassetat de curiositat i l’obligatori present de graduació de la Claudia van facilitar les coses. Dimecres, aprofitant aquest dos per un que també s’aplica als cinemes, vaig entrar a la vela i toca dir que en dues hores vaig viure una completa felicitat. De veritat que el circ és màgic i que nens i grans se senten transportats a un territori de meravelles on no és que tot sigui possible, sinó que tot és extraordinari i genial. De fet, la meva capacitat de sorprendre’m amb els números del circ dels Hermanos Vázquez, un empori familiar nascut a final dels seixanta que ara s’emplaça a Mèxic i als Estats Units, fou continua i impressionant. Esquadres de pallassos punyents i accelerats, a mitges entre la xarlotada i la ironia postmoderna que literalment em van partir de riure desmentint per sempre més el tòpic del pallasso trist i estrany que Charlie Rivel ens va deixar dissortadament durant dècades. Però en realitat tot em va deixar literalment astorat. Gatets casolans convertits en malabaristes professionals, felins impressionants gronxant-se plàcidament amb el seu domador, genets del Caucas forçant els límits de l’impossible i un mico que disfressat d’osset de peluix va convertir Barrio Sésamo en realitat… Juro que no m’he recuperat de tanta meravella. Enmig de tragèdies i fatalitats aquesta anada al circ em va descobrir la grandesa sempre real de l’acció humana!
Davant les grans tragèdies, com el terràtremol que ha assolat Haití, les reaccions humanes són de compassió i ajuda. A Mèxic, on el record del gran sisme del 1985 és present en qualsevol persona de més de 30 anys, la reacció és encara més càlida i directa. Molts senten fins als ossos la sensació de desemparança apocalíptica que fa ja tres dècades va fer creure al món que literalment la Ciutat de Mèxic havia estat esborrada del mapa. No es pot negar que aquest humanitarisme de primer nivell és per definició reconfortant però alguns tenim la inhumana tendència de veure més enllà del discursos sentimentals. De tant en tant, no estem sols en aquest exercici de situar les catàstrofes humanes en un context històric i polític que ens permeti entendre les coses: per què es diu tan tranquil·lament que Haití és una tragèdia permanent o què caram fan tropes de l’ONU en un país sobirà que sobre el paper no està en guerra ni externa ni civil. Per això aquest fragment d’un bon article d’un dels millors assagistes d’Amèrica Llatina, Eduardo Galeano, marca, al meu entendre, el punt d’arrencada de la veritable tragèdia antillana: “El 1803 els negres d’Haití van clavar una tremenda pallissa a les tropes de Napoleó Bonaparte, i Europa no va perdonar mai aquesta humiliació infligida a la raça blanca. Haití va ser el primer país lliure de les Amèriques. (…) La bandera dels lliures es va alçar sobre les ruïnes. La terra haitiana havia estat devastada pel monocultiu del sucre i arrasada per les calamitats de la guerra contra França, i una tercera part de la població havia caigut en el combat. Llavors va començar el bloqueig. La nació acabada de néixer va ser condemnada a la solitud. Ningú li comprava, ningú li venia, ningú la reconeixia”. La realitat d’aquesta porció occidental de La Española és complexa i difícil però té molt a veure amb la ingerència de les grans potències occidentals que en una espècie de jurament de sang sempre van intentar enfonsar el potencial revolucionari d’aquest primer estat sobirà del continent que els EUA van decidir convertir en una mena de colònia sotmesa per l’expedient de l’ocupació directa, el cacic de torn o la dinastia dels Duvalier i l’acció subtil o directa contra el nou líder, Jean-Bertrand Aristide. Les tragèdies, excepte les naturals, mai no arriben soles…
Des que visc a terres mexicanes he anat a Barcelona tres vegades. L’avantatge de viure fora és que el país pren una tonalitat especial. El veus realment en conjunt, en la seva millor cara però també en les seves pitjors misèries. Segurament no hi ha temps per a les bestieses del dia i a tants quilòmetres de distància el que dius i el que penses ja poc té a veure amb els compatriotes que has deixat. Acabo de llegir que l’ajuntament de Vic ha provocat un bon rebombori en anunciar fa uns dies que exigirà, per poder empadronar-se a la capital d’Osona, el permís de treball o residència. No m’escandalitzo, però espero que aquesta mesura tan viciosa no passi de males intencions, tot i que suposo que rima amb aquest racisme ambiental que cada cop que torno noto en certs ambients i em produeix bastant fàstic. Sentir una suposada amiga parlant que els moros abusen de la seguretat social, obliguen els nanos a canviar-se a la concertada i copen totes les places de guarderia és, a part de fals, retòrica linxadora, però és clar, llegir al Facebook d’algú ben proper que m’he casat amb “una sense papers” infla literalment els daixonses. A més de patètic, un terme intolerable parlant d’una persona que en educació i respecte dóna mil voltes a tanta genteta que es fa passar per compatriota. I si se m’acut parlar de Vic és perquè algú fa temps fou un bon periodista, Miquel Macià, ara propietari d’una xarxa de premsa on line, i a la vegada il·lustre vigatà, em va reservar una trista anècdota telefònica ara fa uns mesos quan xerràvem de fer algun articlet per a les seves revistes virtuals. Tot comentant-li que a Ciutat de Mèxic hi havia ministres exiliats del govern legítim del president Zelaya, destituït en cop d’estat per l’oligarquia local, em va dir, tan tranquil, que això “eren pallassades del Tercer Món”, que al seu criteri “no tenien cap importància”. És un criteri racista, menyspreador i antiperiodístic d’un home que com tants d’altres em penso que només viu en una bombolla reaccionària. Viatge de tornada a les essències carlistes que si es fan populars acabaran per destruir el somni d’una pàtria sobirana però igualitària. Comentaris de baixa estofa i total ceguesa periodística, que no són tan sols autisme localista, sinó la deriva de cert catalanisme cap a l’apartheid perfecte que s’anomena Israel.
