Oriol Malló

Aquestes coses del cap d’any, a part de la inevitable ressaca, solen produir un catàleg de bones intencions i solemnes promeses que tenen curta durada, però en canvi tot i els resums informatius de cap d’any no solem veure en perspectiva els resultats i les tendències d’aquests darrers dotze mesos. Segurament el que més haurem notat –tots en general– són les ganes de deixar enrere aquest túnel de catàstrofe econòmica que ens ha perseguit de mala manera durant tot l’any. Esperar que el 2010 sigui una mica millor forma part del caràcter humà que intenta, fins allà on pot, defugir el fatalisme atàvic i els laberints impossibles. El problema és que un cop el festival pirotècnic i el pensament naïf s’han estavellat contra la realitat que sistemàticament negaven –l’empobriment generalitzat del poble menut– les reaccions solen abocar cap al pensament màgic. Mentre que els genis de la prestidigitació mediaticocorporativa volen que vegem brots verds i recuperacions imminents, la majoria dels humans, i parlo de la població espa­nyola en general, pateix les dramàtiques conseqüències de l’autoengany permanent en forma de ràbia difusa i confusió general. És a dir, no sabem realment per què som en aquest forat de la colossal depressió i no veiem tampoc què podem fer davant de la tragèdia col·lectiva. No hi ha convicció ni imaginació per fer alguna cosa més que repetir els suats tòpics del canvi de model productiu o que el totxo ens ha fet més mal que bé o que això de la crisi financera té lloc perquè els pobres no pagaven les hipòteques allà per Califòrnia. La realitat del capitalisme ibèric i l’Estat que el protegeix, de les forces dominants, el complex oligàrquic que defineix des de la guerra civil els destins de tots els seus súbdits i la victòria cada vegada més completa del capital sobre el treball, així com el nostre paper subsidiari i quasi colonial dins d’Europa, a penes comencen a aparèixer però resulta molt difícil que el comú dels ciutadans vegi, en aquest xafarranxo de baralles identitàries, les claus de la nostra història recent i i així poder fer diagnòstics que ens permetin imaginar un futur viable per a un país que ha escollit la via de la liquidació de tota sobirania i es troba, ara per ara, al cap del carrer.