Foren 400.000 espanyols, conversos al cristianisme i vells practicants de la religió islàmica, que fou per segles l’hegemònica a la Península. El 22 de setembre del 1609 fou pregonada l’ordre d’expulsió dels moriscos, “heretges, apòstates i traïdors”. Començant per terres valencianes, els donaren tres dies per marxar de les seves cases i els fills menors de set anys van quedar com a ostatges de l’Estat per forçar la seva conversió. Milers d’infortunats foren assassinats pels camins o a les galeres que els transportaven al nord d’Àfrica en una espiral de rapinya sense límits. La major expropiació de l’edat moderna. Molts dels descendents d’aquest genocidi esgarrifós encara viuen a països del Magrib, però a diferència dels sefardites, que des de la dècada dels vuitanta només necessiten dos anys de residència a Espanya per aconseguir el reconeixement de la nacionalitat espanyola, els hereus d’al-Andalus no han aconseguit en el quatre-cents aniversari d’aquell crim fastigós cap modificació legal, ni una sola reparació moral. En altres termes, i malgrat els esforços d’Izquierda Unida i algun diputat socialista, només els jueus tenen l’estatus d’igualtat i reconeixement que mereixeria tot expulsat de l’absolutisme hispànic. Queden il·lustres personatges, Niam Moumen per exemple, descendent d’aquells andalusins expulsats d’Espanya, que ha convertit el reconeixement dels drets dels marroquins d’origen andalusí en una missió de vida. I el que demana, val la pena que ho transcrigui, és allò que tots hauríem d’escoltar i assumir però que per raons un punt sinistres ni tan sols ha merescut l’atenció dels grans mitjans: “En primer lloc disculpes oficials d’Espanya per l’expulsió dels nostres avantpassats, a continuació el passaport espanyol que ens torna el dret pel perjudici sofert, i, finalment, la instauració d’una instància d’equitat i reconciliació que decideixi sobre la reparació.” Res d’això es va aconseguir el 2009 i mentre de forma hipòcrita i interessada, seguint de forma mesella les directrius del lobby sionista, tot el dia lamentem, reparem i arreglem la condició de la comunitat sefardita, callem davant aquells altres fills de Sephard que no tenen ni dret a recordar el genocidi que fa segles van viure. Deixarem que la ignomínia continuï? De tots nosaltres depèn que no guanyi el silenci.
Diuen que aquest hivern han passat coses ben estranyes. Que aquelles masses fredes que normalment es quedaven per les inclements terres de Groenlàndia van decidir saltar-se les seves fronteres naturals i d’aquesta manera la invasió d’aires gèlids ha fet que Barcelona hagi estat sota congelació forçosa des de desembre i que la sempre temperada Ciutat de Mèxic hagi sofert temperatures properes als 3 o 4 graus que pels barems usuals vol dir fred pelat i desgraciat. En terra de volcans, hem viscut pluges intenses i extenses que han provocat que alguns rius-clavegueres de la perifèria metropolitana es desbordessin i provoquessin un autèntic desastre humà amb milers de damnificats que per més inri han descobert que la seva ruina era deguda que les turbines del gran emissor subterrani que vehicula les aigües negres no funcionava per manca d’energia des que el govern mexicà va decidir tancar la companyia pública d’electricitat de la ciutat i rodàlies, deixar sense feina 40.000 treballadors i convertir una àrea urbana de 22 milions d’habitants en un festival d’emocionants apagades.
Però des de fa cert temps als governs incompetents no se’ls ocorre altra cosa que acusar dels desastres el consabut canvi climàtic. I resulta que fa riure perquè això és aprofitar-se de l’inconscient col·lectiu que funciona a base d’impactes immediats i desmemòria permanent. Els problemes d’inundacions a l’antany paradisíaca vall de Mèxic són cosa sabuda des que els homes d’Hernán Cortés van trencar l’impressionant sistema de llacs i canals que regulaven els asteques amb saviesa hidràulica. Igual que la pertinaç sequera que va assolar Barcelona fins fa dos anys havia tingut cicles igualment terribles com la que va quasi col·lapsar les indústries de la dura postguerra fins ben entrats els anys cinquanta. Per desgràcia el temps té tendència sistemàtica a la irregularitat i el caos, especialment en aquests climes imprevisibles que es gasten a la vella i la nova Espanya. Però les decisions polítiques amplifiquen, a base de bé, els desastres naturals. Només que ara la patuleia política assegura, cínica i prepotent, que tot plegat és culpa del canvi climàtic… I nosaltres, feliços, perquè en aquest cas ja no pot ser culpa de ningú sinó dels pecats de la humanitat!
Una curiosa pàgina al Facebook s’anomena, en traducció més o menys literal, Quan veig ‘Españoles por el mundo’ què coi hi faig jo aquí?, i resumeix mig en broma mig seriosament les opinions hispàniques davant els connacionals que surten retratats al programa. A penes fa uns dies el meu bon amic Chui, castellà de Guadalajara, Jalisco, va tenir la seva estona de glòria en el programa i tot Aranda del Duero va felicitar el trasterrat que ja té nacionalitat mexicana. La majoria de comentaris fan burla de l’exhibició de bones cases i bona vida que mostren cada setmana els personatges seleccionats però també corren, més enllà del sarcasme, unes ganes col·lectives d’emprendre el vol. Si no fos per la hipoteca que s’ha de pagar, els fills i altres galindaines molta gent pensaria a repescar l’adagi de fer les amèriques. No és que m’alegri que en ple enfonsament de totes les il·lusions, la mentalitat ibèrica torni a plantejar-se l’emigració, però el cert és que excepte entre el 1978 i el 2008, la tònica natural de moltíssima gent era fotre el camp a buscar allò que se’n diu una vida millor. Potser sí que toca marxar de nou. En Jesús López no fa vida d’indiano i cobra un escàs sou d’una ONG suïssa que a Espanya el situaria en el llindar de la pobresa evangèlica però que a escala mexicana li permet una vida justa però un punt més digna que comparteix amb la seva dona, que ven bijuteria i altres productes en un local propi que van arrendar fa temps. Altres, com jo mateix, vivim de les col·laboracions periodístiques amb mitjans d’aquí i ens apanyem gràcies al diferencial entre l’euro i el peso i també gràcies a la meva dona, que té una feina ben pagada i un pis preciós que realment ajuda a respirar. Suposo que no sóc, com l’amic Jesús, prototipus de triomfador social, però tinc la petita impressió que marxar de la meva terra, ara ja fa quasi cinc anys, em va permetre repensar-ho tot de nou. El que he après de mi, del meu país, del món en general m’ha permès recuperar en majúscules totes les coses que d’adolescent creia importants. És a dir, lluny de les velles rutines i dels laberints del passat, la vida m’ha donat una segona oportunitat. Potser és això el que molts envegen d’Españoles por el mundo, oi?
Finalment la notícia ha arribat a Mèxic: Espanya s’enfonsa. Tots aquells propagandistes del famós miracle espanyol han trigat a xerrar però al final quan els grans taurons de les finances mundials han firmat la sentència fins i tot els apologistes llatinoamericans han canviat el discurs, i ja s’apunten a la cridòria general que la península està acostant-se al default, la temuda bancarrota de les finances públiques, que és sempre un festí per als especuladors internacionals. La gran caiguda de l’IBEX-35 ha estat fruit d’una jugada mediàtica dels mateixos fons d’inversions que esperen que així el Banc d’Espanya aumenti la rendibilitat de les emissions del tresor, però el cert és que estem al cap del carrer i les poques il·lusions que quedaven es van esvaint a marxes forçades.
La imatge de Zapatero, perdut a Davos, perdut a Washington, és la d’un ninot que finalment i a l’hora de la veritat respon als interessos creats i es prepara per carregar el pes del desastre sobre les espatlles populars. La guerra dels 67 anys o la insolència de proposar allò que cap partit hauria de proposar mentre continuen reduint-se els impostos als rics també ens força a recordar la història contemporània. La història de l’inventor de tot aquest projecte de la nova economia i la recolonització d’Espanya pel capitalisme francoalemany (i fins tot italià).
Aquest home és Felipe González Márquez. La seva providencial arribada el novembre del 1982 fou l’inici d’un pla mestre de neoliberalisme a l’europea, o sigui la tercera via de Blair & Cia just abans que es posés de moda als cercles acadèmics. FG va fer la feina que li va encomanar la casta financera hispànica i els grans jugadors d’occident que des de les seves poltrones havien delineat un programa per al nou capitalisme en temps de guerra. I el front hispànic estava en perill de ser guanyat pel comunisme. Quatre dècades després l’herència del triomf físic i espiritual del felipisme o la cínica tecnocràcia que ell va dirigir amb mà de ferro sota la fèrula de la modernització forçosa ha arribat al paroxisme. La crisi terminal d’aquest negociant del totxo, la banca i el treball precari cau a plom i ens toca a tots reaccionar. Toca prendre la paraula i començar a actuar. O no?
