Núvols negres
Finalment la notícia ha arribat a Mèxic: Espanya s’enfonsa. Tots aquells propagandistes del famós miracle espanyol han trigat a xerrar però al final quan els grans taurons de les finances mundials han firmat la sentència fins i tot els apologistes llatinoamericans han canviat el discurs, i ja s’apunten a la cridòria general que la península està acostant-se al default, la temuda bancarrota de les finances públiques, que és sempre un festí per als especuladors internacionals. La gran caiguda de l’IBEX-35 ha estat fruit d’una jugada mediàtica dels mateixos fons d’inversions que esperen que així el Banc d’Espanya aumenti la rendibilitat de les emissions del tresor, però el cert és que estem al cap del carrer i les poques il·lusions que quedaven es van esvaint a marxes forçades.
La imatge de Zapatero, perdut a Davos, perdut a Washington, és la d’un ninot que finalment i a l’hora de la veritat respon als interessos creats i es prepara per carregar el pes del desastre sobre les espatlles populars. La guerra dels 67 anys o la insolència de proposar allò que cap partit hauria de proposar mentre continuen reduint-se els impostos als rics també ens força a recordar la història contemporània. La història de l’inventor de tot aquest projecte de la nova economia i la recolonització d’Espanya pel capitalisme francoalemany (i fins tot italià).
Aquest home és Felipe González Márquez. La seva providencial arribada el novembre del 1982 fou l’inici d’un pla mestre de neoliberalisme a l’europea, o sigui la tercera via de Blair & Cia just abans que es posés de moda als cercles acadèmics. FG va fer la feina que li va encomanar la casta financera hispànica i els grans jugadors d’occident que des de les seves poltrones havien delineat un programa per al nou capitalisme en temps de guerra. I el front hispànic estava en perill de ser guanyat pel comunisme. Quatre dècades després l’herència del triomf físic i espiritual del felipisme o la cínica tecnocràcia que ell va dirigir amb mà de ferro sota la fèrula de la modernització forçosa ha arribat al paroxisme. La crisi terminal d’aquest negociant del totxo, la banca i el treball precari cau a plom i ens toca a tots reaccionar. Toca prendre la paraula i començar a actuar. O no?
