Èxtasi climàtic
Diuen que aquest hivern han passat coses ben estranyes. Que aquelles masses fredes que normalment es quedaven per les inclements terres de Groenlàndia van decidir saltar-se les seves fronteres naturals i d’aquesta manera la invasió d’aires gèlids ha fet que Barcelona hagi estat sota congelació forçosa des de desembre i que la sempre temperada Ciutat de Mèxic hagi sofert temperatures properes als 3 o 4 graus que pels barems usuals vol dir fred pelat i desgraciat. En terra de volcans, hem viscut pluges intenses i extenses que han provocat que alguns rius-clavegueres de la perifèria metropolitana es desbordessin i provoquessin un autèntic desastre humà amb milers de damnificats que per més inri han descobert que la seva ruina era deguda que les turbines del gran emissor subterrani que vehicula les aigües negres no funcionava per manca d’energia des que el govern mexicà va decidir tancar la companyia pública d’electricitat de la ciutat i rodàlies, deixar sense feina 40.000 treballadors i convertir una àrea urbana de 22 milions d’habitants en un festival d’emocionants apagades.
Però des de fa cert temps als governs incompetents no se’ls ocorre altra cosa que acusar dels desastres el consabut canvi climàtic. I resulta que fa riure perquè això és aprofitar-se de l’inconscient col·lectiu que funciona a base d’impactes immediats i desmemòria permanent. Els problemes d’inundacions a l’antany paradisíaca vall de Mèxic són cosa sabuda des que els homes d’Hernán Cortés van trencar l’impressionant sistema de llacs i canals que regulaven els asteques amb saviesa hidràulica. Igual que la pertinaç sequera que va assolar Barcelona fins fa dos anys havia tingut cicles igualment terribles com la que va quasi col·lapsar les indústries de la dura postguerra fins ben entrats els anys cinquanta. Per desgràcia el temps té tendència sistemàtica a la irregularitat i el caos, especialment en aquests climes imprevisibles que es gasten a la vella i la nova Espanya. Però les decisions polítiques amplifiquen, a base de bé, els desastres naturals. Només que ara la patuleia política assegura, cínica i prepotent, que tot plegat és culpa del canvi climàtic… I nosaltres, feliços, perquè en aquest cas ja no pot ser culpa de ningú sinó dels pecats de la humanitat!
