El pas del temps, diuen, és inclement. Coses, persones o llocs que un dia ens van semblar el cel se’ns revelen vint anys després com fantasmes d’un passat que no podem explicar a ningú sense mofar-nos de les nostres idolatries. Suposo que Quim Monzó, el consagrat ídol de les lletres catalanes, n’és l’exemple més punyent. Durant una llarga temporada, entre 1985 i 1995, fou tot allò que jo admirava des de la meva condició de tartamut natural –si el gran Monzó pot, jo també– i pel fet quasi màgic que ell representava la postmodernitat a la qual, creia jo, havíem d’aspirar els catalans. Fill natural de l’escola activa i dels somnis polítics dels setanta, jo havia descobert ben aviat que el nou món que s’insinuava a cavall dels vuitanta necessitava que el país emprengués la ruta de les noves tendències, la nova estètica, la nova música i la nova literatura que des de Londres emergia com la guia del futur que tot just començava. Quim Monzó, dissenyador, periodista amateur i escriptor d’avantgarde, era la peça clau en aquesta emergència cultural que imaginàvem que col·locaria Catalunya per damunt de la infausta movida madrilenya que ens robava el primer lloc del món en intel·ligència postmoderna.
Així doncs, jo i molts el vam adoptar com el guru. No aguantava cap dels seus llibres i en general els seus contes em semblaven esbossos de coses que no quallaven mai o, en el cas de Benzina, poc més que una apologia de la vacuïtat que sempre ha venerat Monzó, però com sigui que quan treballava a El Temps el vaig entrevistar més d’un cop i compartir alguna nit al Mas&Mas de Marià Cubí amb el seu editor Jaume Vallcorba, un reaccionari no gaire disfressat, i el seu escuder Sergi Pàmies, se’m feia com estar a l’olimp dels escollits. Anys després, malgrat certs moments còmics de gran bufó al programa Persones humanes, l’ídol es va convertir en una còpia d’ell mateix. Entre el burgès emprenyat dels seus articles a La Vanguardia i aquella mena de màquina dadà, absurda i infantiloide, que va culminar en el seu ridícul discurs d’obertura de la Fira de Frankfurt, només veig pura faramalla. Em queda la terrible impressió que Monzó i el seu personatge seran foc d’encenalls mentre la irrellevància de la seva obra pesarà com un llast fatal. Temps al temps…
És una sensació tan estranya com persistent. Fa massa temps, alguns lustres per desgràcia, que seguint la pauta general de convertir els ciutadans del primer món en fanàtics de la porra imperial, els corrents profunds de l’opinió catalana van derivant cap a un discurs entre agressiu i idiota que prácticament ha portat l’independentisme, el sobiranisme o el nacionalisme cap a banderes neoliberals. És tan evident aquest reeixit assalt de l’esperit sionista sobre l’opinió pública catalana que ja ningú percep la seva càrrega suïcida. Esdeveniments com el brot racista de Vic, secundat tranquil·lament per tots el partits del consistori, no són més que la pauta del que ja tothom accepta com un fet massa normal. Queixar-se que els immigrants ens obliguen a canviar els fills a la concertada, que no paren d’anar a l’ambulatori per qualsevol fotesa o ja superant tots els llindars, galindaines com que els islàmics mengen el cervell dels paquistanesos del raval i tots són terroristes camuflats o que Israel és l’única democràcia de l’Orient Mitjà i els nens assassinats a Gaza ho eren perquè els posaven d’escuts humans.
Quantitat immensa de salvatjades que la concatenada pressió dels mass media i els intel·lectuals orgànics col·loquen entre milers d’inconscients. La marrada ultra del catalanisme, en la seva obsessió per la sobirania absoluta, és abanderada pels se-nyors del Grup Hayeck i tots els pensadors de la nova dreta americana, coneguts per neocons, àmpliament posicionats a CiU i al voltant de Reagrupament. Sense aturador possible perquè no hi ha discurs realment alternatiu: a penes una tercera via estil Obama-Zapatero que segueix el dictat del capital amb covardia, submissió ideològica i complicitat real. Parlem del PSC, d’ERC i fins i tot d’IC. Mentre l’ideal independentista és hostatge del delirirdel kibutzz i la mentalitat de l’apartheid, estem davant d’un programa real per destruir l’escàs estat del benestar i aprofitant la crisi convertir el nostre país en propietat exclusiva dels oligarques que van guanyar la guerra i la transició. Per això quan de nou i com sempre Fecsa-Endesa ens deixa a les fosques, només quatre gats parlen seriosament d’expropiar-la. De vegades penso que fins el sentit comú ens han privatitzat!
Ha estat la setmana de les presumpcions, els trencaclosques de teranyines i entorns. I dels autos de fe. El jutge Eloy Velasco, antic funcionari del Tribunal d’Ordre Públic espanyol, la reial audiència nacional segons l’anomenaven alguns mitjans, va descobrir que un militant d’ETA deportat a Veneçuela el 1989 per acord secret entre Felipe González i Carlos Andres Pérez era el cervell d’una conspiració high class per assassinar Álvaro Uribe en primer lloc i després l’expresident colombià Andrés Pastrana en estupenda, terrible i sagnant aliança de dos asos majors del terror mundial: les FARC i ETA. Els motius i les justificacions d’aquesta inquisició judicial hispànica fan realment riure. O fàstic. Les reunions entre els directius d’aquestes bandes armandes, suposadament en territori francès, no van tenir mai lloc per problemes de logística i caigudes. L’escassa informació sorgeix de l’ordinador personal de Raúl Reyes, mort en agressió militar colombiana en territori equatorià el març del 2008. Sembla que el seu disc dur contenia més informació vital que l’arca de l’aliança ja que ha servit per acusar qualsevol adversari de Washington de complicitats sinistres i sempre falses. I la clé de voute de la conspiració és aquest basc deportat a Veneçuela que era tan terrible i perillós que el primer que va fer és obrir un bar de copes, l’Oker’s, i mantenir un perfil tan públic que va acabar treballant per al govern del president Chávez.
A veure, repassem millor la història! Des de 1976, començant per Mèxic, desenes de bascos han estat deportats per possibles intercanvis i negociacions i han refet la vida en països d’Amèrica Llatina. Noms prominents de l’alta burgesia mexicana, anticomunistes naturals, han donat feina a aquesta gent però encara no he vist que l’orat Velasco acusi Televisa de conspiració terrorista tot i que el seu estil d’extorsió i engany massiu mereixi el qualificatiu. De periodistes a funcionaris, executius o cooperativistes tothom coneix algun basc plenamente integrat al país que un dia va acceptar el convidat del govern espanyol. Inventar-se la gran conspiració amb aquests tristos elements només demostra el que ja sabem: que la ultradreta cuina el que sigui per fotre els règims que qüestionen els principis feixistes que vam heretar del nostre Caudillo.
