Quan érem Quim Monzó
El pas del temps, diuen, és inclement. Coses, persones o llocs que un dia ens van semblar el cel se’ns revelen vint anys després com fantasmes d’un passat que no podem explicar a ningú sense mofar-nos de les nostres idolatries. Suposo que Quim Monzó, el consagrat ídol de les lletres catalanes, n’és l’exemple més punyent. Durant una llarga temporada, entre 1985 i 1995, fou tot allò que jo admirava des de la meva condició de tartamut natural –si el gran Monzó pot, jo també– i pel fet quasi màgic que ell representava la postmodernitat a la qual, creia jo, havíem d’aspirar els catalans. Fill natural de l’escola activa i dels somnis polítics dels setanta, jo havia descobert ben aviat que el nou món que s’insinuava a cavall dels vuitanta necessitava que el país emprengués la ruta de les noves tendències, la nova estètica, la nova música i la nova literatura que des de Londres emergia com la guia del futur que tot just començava. Quim Monzó, dissenyador, periodista amateur i escriptor d’avantgarde, era la peça clau en aquesta emergència cultural que imaginàvem que col·locaria Catalunya per damunt de la infausta movida madrilenya que ens robava el primer lloc del món en intel·ligència postmoderna.
Així doncs, jo i molts el vam adoptar com el guru. No aguantava cap dels seus llibres i en general els seus contes em semblaven esbossos de coses que no quallaven mai o, en el cas de Benzina, poc més que una apologia de la vacuïtat que sempre ha venerat Monzó, però com sigui que quan treballava a El Temps el vaig entrevistar més d’un cop i compartir alguna nit al Mas&Mas de Marià Cubí amb el seu editor Jaume Vallcorba, un reaccionari no gaire disfressat, i el seu escuder Sergi Pàmies, se’m feia com estar a l’olimp dels escollits. Anys després, malgrat certs moments còmics de gran bufó al programa Persones humanes, l’ídol es va convertir en una còpia d’ell mateix. Entre el burgès emprenyat dels seus articles a La Vanguardia i aquella mena de màquina dadà, absurda i infantiloide, que va culminar en el seu ridícul discurs d’obertura de la Fira de Frankfurt, només veig pura faramalla. Em queda la terrible impressió que Monzó i el seu personatge seran foc d’encenalls mentre la irrellevància de la seva obra pesarà com un llast fatal. Temps al temps…
