Els meus efluvis patriòtics són més aviat escassos. Com que escric sovint la nova onada sobiranista em posa els pèls de punta i tot aquest discurs que es filtra arreu –el sionisme neoliberal– m’angunieja perquè a sobre no veig un contrapès seriós contra aquestes tendències, però el cert és que estic força lluny de l’epicentre històric i l’avantatge de viure fora és que també et pots plantejar les coses com et vinguin de gust. Vull dir que en segons quins assumptes prefereixo considerar-me un neoexiliat. Ergo, algú que ni vol ni pot viure en un país, per extensió Espanya, on al cap i a la fi sempre et recordaran qui va guanyar la guerra. De forma tan rotunda que si furgues en les fosses comunes, els oblits del passat o l’actual cúpula del poder econòmic, per exemple, acabes descobrint que les xarxes nascudes del genocidi ibèric porten la batuta sense preocupar-se, en plena crisi sistèmica, que el poble pugui arribar a organitzar-se contra aquest estat de coses tot i que potser la bandera del republicanisme canviï aquest desastrós balanç històric.
Això, per una banda. Altres cops, en canvi, imagino Catalunya amb una altra mirada. Cas d’aquest 23 d’abril que vaig despertar-me recordant les parades de llibres, els venedors de roses i tota la gent que pren els carrers de la meva ciutat i gaudeixen l’estrany privilegi de viure Barcelona d’una manera tan civilitzada i agradable que un toc de nostàlgia sobtada em va sorprendre i commoure. Finalment d’això es tracta. Marxar lluny de la pàtria és de vegades un pas necessari per aprendre a viure, pensar i actuar més enllà dels clixés i les rutines que hem mamat des de petits. A la vegada, aquesta migració real també et deixa un pòsit curiós. Una forma nova de mirar el país que vas deixar on lluny i fora del bosc hom se sent capaç de dir coses que no podria ni tan sols concebre des de la ciutat on va formar-se. Suposo que les fílies i les fòbies s’incrementen però deslligat de les inevitables complicitats amb el poder local, certes coses prenen un camí directe al cor: cançons, poemes, llibres, records i percepcions que t’arriben amb infinita potència i et trasbalsen prou per fer-te rodolar llàgrimes traïdores. M’emociona fins i tot una dolça sardana del mestre Ventura que s’anomena Per tu ploro. Coses de l’exili, suposo.
Quan Garzón va decidir obrir les fosses comunes de la Guerra Civil on encara descansen, en l’anonimat, milers de republicans vaig publicar un article en què deia que, malgrat el nefast expedient d’aquest jutge, era una oportunitat històrica de trencar el pacte de silenci de la transició. Tot i que la seva deficient instrucció va concloure en un bloqueig institucional en tota la regla, aquella cavalcada en els territoris prohibits del genocidi que es va iniciar el 1936 ha tingut la indubtable virtut de crear un camp de força impressionant on moltes corrents, persones i sensibilitats han fet bandera del jutge ara que el Tribunal Suprem el busca per prevaricació. Com feia anys que no es veia, una munió d’actes, assemblees i manifestacions sacsegen la pell de brau mentre la imatge de la democràcia espanyola, mirall de seduccions i mitges veritats, es troba per primer cop amb problemes de fons. És del tot cert que aquest fou el jutge que no va voler creure’m quan li explicava les tortures que em va aplicar la guàrdia civil el 1992 mentre executava la inflada i repugnant inquisició contra les restes de Terra Lliure, i és el mateix senyor que va inventar la totalitària doctrina de la xarxa ETA gràcies a la qual va néixer la nefasta Llei de partits, el tancament de mitjans de comunicació i la criminalització de l’esquerra basca, i aquest és també l’home que per vergonya de la moral pública va liquidar abans d’hora el cas BBVA o la trama de corrupció d’aquest banc a l’Amèrica Llatina per salvar els interessos dels oligarques i del govern conservador. Ara Garzón és víctima dels mateixos mètodes dictatorials que ell va avalar en totes les tramoies antiterroristes, però el cert és que està imputat per haver-se atrevit a trencar la complicitat amb els victimaris que van guanyar la guerra i que avui en dia dominen les trames del poder real. I és per això que aquest cas podria ser un punt i apart que impulsi el final de la simulació monàrquica i generi un nou projecte polítc, social i fins i tot ètic que sota bandera republicana permeti finalment recuperar un esperit de lluita que estava somort i gairebé extingit. Que al final aquest personatge, contradictori i insofrible, pugui convertir-se en el desencadenant d’aquesta revolució ja no tan silenciosa és realment una divine surprise.
Ara que els principals temes del debat intel·lectual català giren al voltant de l’eix neocon -defensa del neoliberalisme, democràcia oligàrquica i fantasies sionistes-, molts se sorprenen que un dels més exaltats separatistes de dreta, Salvador Sostres, sigui tan amic de l’espanyolista Arcadi Espada. Doncs bé: el separatisme racista català, des d’Agustí Pons, Jaume Renyer, Enric Vila, Francesc Marc-Alvaro, fins als seus poderosos mentors, Pilar Rahola, Joan B. Culla o l’inefable Salvador Cardús, segueix velles pautes. Els seus avis rebien la protecció de la Lliga Regionalista i dels confrares d’UDC pe carregar contra el traïdor Macià i exaltar Cambó, l’home providencial que hauria evitat que Franco ens castigués per seguir la falsa ruta de l’esquerranisme. Els exaltats discursos de Salvador Sostres reviscolen el pensament de la reacció tal com fou aplicat pels colpistes del 1936: calia matar molts catalans, prohoms republicans i fins presidents del govern, com Lluís Companys, per salvar Catalunya del comunisme o el front popular. Discurs assassí promogut tant pels servidors intel·lectuals del catalanisme conservador com per l’esquadra falangista i carlista. Avui en dia, els sequaços del pujolisme i els sequaços de l’aznarisme actuen igual. Tots sospiren per una nova unió sagrada. Sostres i Espada, també. Tots dos defensen l’ordre burgès des de les seves trinxeres de la zona nacional de Barcelona. Ergo, el fet que Sostres i Espada siguin tan bons amics no por estranyar ningú. La partitocràcia catalana, els nostres plutòcrates, com els Godó, i la plèiade d’intel·lectuals que viuen d’aquestes menjadores defensen un status quo nascut de la pau dels cementiris. Si realment hi hagués una alternativa d’esquerres a Catalunya, tots ells s’unirien de nou contra la conjura islamista-populista-comunista. Perduts en el laberint dels fronts patriòtics i les aliances mefistofèliques, milers de catalans no poden extreure la millor lliçó del passat: que valencians i asturians, extremenys i andalusos van acabar per igual en fosses comunes, batallons d’execució i exilis mexicans. I que Sostres & Espada representen la mateixa brigada criminal que va obrir la via del genocidi dels pobles ibèrics. I que ja tocaria plantar-los cara. Quan abans millor.
Fa uns dies i de casualitat, picotejant vídeos a la xarxa, vaig fixar-me en un capítol no sé si gaire recent de Comando Actualidad, un d’aquests programes que seguint l’estela de Ciutadans, Callejeros o Reporte Exprés ens mostra la vida de la gent en el seu medi ambient, sense retocs ni massa edició. Una fórmula barata i efectiva que realment té moments impactants. Em refereixo sobretot a un episodi concret. No se me caen los anillos, on l’equip del programa seguia sis persones que han perdut una bona feina i ara fan literalment el que calgui per sobreviure. Res com la primera història d’una família de Cadis que recupera l’hàbit, que tots crèiem desterrat, d’anar-se’n de jornalers a França per buscar una entrada de diners que amb l’enfonsament de la construcció ja era quasi impossible d’aconseguir al seu terròs. Tenint en compte que fa quaranta anys el servei domèstic a París era format per milers de noies espanyoles i que els veremadors del país d’Oc eren també compatriotes, hom té la sensació que la història és circular i la prosperitat hispànica no ha estat més que un miratge, una borratxera i en essència un engany o estafa piramidal de proporcions gegantines. Però després acabes descobrint que les àmplies classes mitjanes, el nirvana de la doctrina neoliberal, han caigut pel pendent del deute i ara, com mostrava un cas del programa, toca fer d’escombriaire per pagar la hipoteca que un dia algú va firmar com a personal tècnic d’aeroport. Històries de senyores que passen pels menjadors col·lectius a veure si així poden ficar-se quelcom a la boca, i empresaris que avui fan de cambrers i viuen de l’escàs sou i les bones propines del clients estrangers, americans a ser possible. Alguns dèiem fa quatre anys que Espanya era el Mèxic d’Europa i que la nostra dependència, desindustrialització i subordinació imperial ens deixarien tocats i quasi enfonsats en cas de crisi sistèmica però realment pensàvem, almenys jo, que quan el rei quedés nu i els súbdits es convertissin en hostatges dels senyors de les financeres i els oligarques de sempre començaria potser el camí de la reflexió i el canvi social. Després de veure Comando Actualidad, a penes si capto fatalisme i resignació. I penso, i potser m’equivoco, que tantes guerres perdudes ens han fet, potser, un punt massa mesells.
