La pàtria des de lluny
Els meus efluvis patriòtics són més aviat escassos. Com que escric sovint la nova onada sobiranista em posa els pèls de punta i tot aquest discurs que es filtra arreu –el sionisme neoliberal– m’angunieja perquè a sobre no veig un contrapès seriós contra aquestes tendències, però el cert és que estic força lluny de l’epicentre històric i l’avantatge de viure fora és que també et pots plantejar les coses com et vinguin de gust. Vull dir que en segons quins assumptes prefereixo considerar-me un neoexiliat. Ergo, algú que ni vol ni pot viure en un país, per extensió Espanya, on al cap i a la fi sempre et recordaran qui va guanyar la guerra. De forma tan rotunda que si furgues en les fosses comunes, els oblits del passat o l’actual cúpula del poder econòmic, per exemple, acabes descobrint que les xarxes nascudes del genocidi ibèric porten la batuta sense preocupar-se, en plena crisi sistèmica, que el poble pugui arribar a organitzar-se contra aquest estat de coses tot i que potser la bandera del republicanisme canviï aquest desastrós balanç històric.
Això, per una banda. Altres cops, en canvi, imagino Catalunya amb una altra mirada. Cas d’aquest 23 d’abril que vaig despertar-me recordant les parades de llibres, els venedors de roses i tota la gent que pren els carrers de la meva ciutat i gaudeixen l’estrany privilegi de viure Barcelona d’una manera tan civilitzada i agradable que un toc de nostàlgia sobtada em va sorprendre i commoure. Finalment d’això es tracta. Marxar lluny de la pàtria és de vegades un pas necessari per aprendre a viure, pensar i actuar més enllà dels clixés i les rutines que hem mamat des de petits. A la vegada, aquesta migració real també et deixa un pòsit curiós. Una forma nova de mirar el país que vas deixar on lluny i fora del bosc hom se sent capaç de dir coses que no podria ni tan sols concebre des de la ciutat on va formar-se. Suposo que les fílies i les fòbies s’incrementen però deslligat de les inevitables complicitats amb el poder local, certes coses prenen un camí directe al cor: cançons, poemes, llibres, records i percepcions que t’arriben amb infinita potència i et trasbalsen prou per fer-te rodolar llàgrimes traïdores. M’emociona fins i tot una dolça sardana del mestre Ventura que s’anomena Per tu ploro. Coses de l’exili, suposo.
