De fet, preparant un asaig sobre els descendents de l’exili espanyol a Mèxic he pogut conèixer personatges que m’han impactat. Per exemple, Julia Con, una dona que combina bellesa, simpatia i entusiasme i que a través del dolor –la mort accidental d’un fill, ara fa deu anys– ha estat capaç de reinventar-se i de deixar testimoni de la bellesa del món a través de la fotografía, ofici que va aprendre ja en una edat madura però amb un esperit sempre jove. I en poc temps ha aconseguit que el seus treballs facin forat en el competitiu món de la fotografia profesional. Aquest divendres passat, xerrant amb ella al cafè La Selva, una terrassa ubicada al cor de Tlalpan, barri enyoradís, virreinal i romàntic, vaig descobir la seva història familiar, que la va dur a buscar la tomba de Jesús Con, el germà adolescent del seu pare, estudiant de medicina, que el 12 de febrer de 1938 fou afusellat per les tropes franquistes. Ella mateixa, filla de refugiat asturià que va arribar a Mèxic amb 14 anys, ha fet un llarg camí cap a la recerca de la veritat històrica que a casa el seu pare sempre va preservar. Nascut a Cangas de Onís, un poble certament idíl·lic però ben reaccionari, Julio Con mai no va perdonar la complicitat de tants veïns en l’assassinat de Pepín, però va poder acomiadar el seu germà set dècades després. Gràcies a les xarxes de la memòria històrica va seguir el rastre del familiar mort. Fou tasca d’herois que mereixen ser recordats: el veterà lluitador antifranquista de Gijón Marcelo Laurelo, els historiadors Pedro de la Rubia i Enriqueta Ortega, i el metge forense Francisco Echeverría, que ha examinat des de les restes de Víctor Jara fins a centenars de cadàvers desperdigats pels grans cementiris sota la lluna de Franco. Artesans de la memòria històrica que han documentat la història, entre d’altres, de la fossa comuna de Valdediós, on foren forçats a cavar la seva tomba els treballadors de l’hospital psiquiàtric de La Cadellada, alguns dels quals, com Jesús Con, van anar a raure al cementiri d’El Suco, als afores de Gijon, on hi ha la fossa comuna més gran d’Astúries, amb 1.934 noms perfectament identificats que finalment tenen el seu monument amb cada llinatge gravat en pedra. El viatge dels Con a Astúries, el retorn a la pàtria americana i el dolor que es transforma en memòria, orgull i esperit indomable. Un matí amb Julia Con.
És una frase que sona bé però finalment és discutible. El meu institut, el Sants-Les Corts, va ser tota una experiència, i com la majoria dels adolescents vaig viure temps feliços en aquell casalot de la Maternitat que feia cantonada amb el camp del Barça. Però el maleït Comitè Olímpic va apropiar-se de l’edifici a final dels vuitanta i l’insti va traslladar-se al costat de la Travessera de les Corts. Fa temps, mort de curiositat vaig voler rememorar els llargs passadissos, els misteriosos soterranis, tan tenebrosos que s’hi rodaven pel·lícules de terror, i aquella curiosa biblioteca dels temps de la Mancomunitat, sempre tancada, on vam entrar una vegada. Volia posar a prova els records d’aquella gran escala del pati central on un dia, vestit de punk postmodern, vaig fer la passarel·la del segle i tantes altres coses que buscaba repescar. Però resulta que l’edifici, després de la pesta olímpica, era una vulgar oficina burocràtica, trossejada fins a tal extrem que era impossible imaginar que allò fou in ille tempora un meravellós escenari on jugàvem a fer-nos grans sense perdre l’esperit burleta i naïf dels nanos que continuen sent nanos. Així que el meu venerat espai de la memòria fou arruïnat pels déus olímpics que em recordaven de nou que el 1992 vaig perdre tota innocència però al damunt no tinc quasi ningú amb qui recordar aquells temps perquè tots hem canviat tant que pràcticament som estranys, excepte potser el Jordi Fexas, que ara es fa dir Feixas, o la Ceneta, a qui envio records de passada. Així que vivint ara mateix en terres americanes, em dic que segurament també som del país on ens casem i potser algun dia criem els fills i de vegades som una mica d’arreu i d’enlloc perquè portem al cap una Ítaca que realment hem perdut fins i tot abans de néixer. Així que de vegades els humans acabem fent de moltes petites pàtries una pàtria nova on hi caben fantasmes del passat i promeses del futur. Un lloc semblant a un tros de cel solcat pels àngels de l’amor i l’humor. Així que quan tots siguem al port amb la desconeguda, que deia J. V. Foix, el vaixell amarrat a l’espigó ens assenyalarà el rumb cap a la pàtria eterna. Sona fort però creguin-me que m’agradaria trobar passatge i tornar al meu immortal institut. Amb permís dels olímpics, és clar.
Viatjar a Israel amb quatre vagues idees que podríem definir com quasi sionistes em va provocar temps ha la natural contradicció entre les il·lusions i la realitat. Me’n va quedar la impressió d’una mena de club d’esplai ple de prepotents jovenets, fusell en mà, que se sentien tocats pels déus i tractaven tots els goims, o no-jueus, com a menyspreables inferiors. D’altra banda la visió de ciutats caòtiques, lletges i absurdes, comTel Aviv, on només els pocs carrers de l’antic port de Jaffa respiraven vida mediterrània, em va deixar la impressió de ser un lloc que no era un país, sinó un rusc col·lectiu, separat del món. Sensació desoladora que explica, suposo, el sistema d’apartheid que és l’essència mateixa d’Israel. I curiosament fou Max Aub, l’escriptor valencià de nissaga jueva i cosmopolites arrels, qui abocà impressions similars en els seus excel·lents Diarios. Resulta que en la dècada del 1960 Aub va decidir, des del seu exili mexicà, arribar-se a Israel per discernir les claus del seu possible judaisme, però com escriu un 20 de desembre del 1966, “mai havia vist portar el nacionalisme a aquests excessos i, el que és potser pitjor, dient el contrari. Volen la pau, però la seva pau. (…) L’odi cap als àrabs és inaudit (…). I el trist és que aquest odi cap als àrabs ha estat fabricat per la guerra freda. Potser desaparegui un dia. No ho veuré”. No s’ha vist mai perquè tal com assenyalava el mateix Aub “l’únic poble teocràtic que sobreviu sobre la terra” havia creat un complex religiós que legitimava totes les conductes xenòfobes, racistes i integristes. Fins al punt que el 17 de novembre del 1966 pren partit sobre el “poble” que un dia va imaginar seu: “si hagués de triar entre uns i altres -per lluitar-, decidir pels jueus em donaria la impressió d’estar en la nostra guerra lluitant a favor de Franco”. Descobreix que si creia que tenia quelcom de jueu ni rastre en queda. “Ho sento, però no puc plorar, em són estranys, tant o més que els noruecs o els turcs”. I se’n va per sempre d’aquest infern tal com dècades després vaig fer jo mateix. Però els nous franquistes continuen, autistes i prepotents, al cau d’Israel. I la indiferència ens fa còmplices d’un règim que no ens podem permetre si ens queda, encara, una resta d’humanitat.
Warren Buffett, ancià patró del capitalisme mundial, no ho podia resumir millor: “Hi ha classes i lluita de classes i la meva classe està guanyant aquesta lluita.” Curiós. Dues dècades intoxicats amb el final de les ideològies i el capitalisme popular que a tots donaria casa i feina i dos anys després de l’inici de la gran depressió del segle XXI som al cap del carrer: el capital i el treball no viuen en feliç harmonia. Ans al contrari. Buffett dixit. Això és una guerra i per protegir els beneficis i la plusvàlua, els posseïdors del capital, ergo els monopolis, les corporacions i la banca, fan allò que han fet sempre des que el segle XIX es va consolidar l’estat burgès. Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, que és el que van fer el 2008 amb el major programa de rescat bancari de la història universal gràcies al qual el capital financer va poder obrir una nova i espectacular bombolla anomenada deute públic seguint les velles pautes de la crisi llatinoamericana del 1982. Només que a diferència dels enganys dels setanta on Wall Street fotia els seus amics petroliers tot reciclant els seus dòlars i obrint-los simultàniament línies de crèdit a interès variable i curt termini, aquest cop els gerents del casino després de globalitzar aquest mateix esquema de Ponzi, o piràmide mundial, van haver de recórrer als governs que financen i promocionen perquè els donessin, via expropiació ciudadana, allò que malgrat robatoris, usura i derivats havien perdut per sempre: els calés dels altres. I malgrat els mea culpa de la desregulació, el capital va obtenir el que volia. En aquesta guerra final, per tant, aquests nous feudals volen seguir acumulant les joies de la corona estatal amb la vella i apocalíptica fórmula de la teràpia de xoc. Però la resistència del poble grec, mobilitzat com un sol home, és tot el contrari del que esperaven aquests criminals de coll blanc: si Grècia entra en default, com va fer Argentina el 2001, vindrà un veritable canvi i el xantatge dels creditors es desplomarà com una més de les seves piràmides. Són, per tant, hores decisives que decidiran si com deia el senyor Buffett la meva classe està guanyant tan fàcilment la lluita. Perquè del desenllaç de l’affaire Atenes en depèn gairebé la humanitat sencera. Que no és poca cosa…
