Classe contra classe?
Warren Buffett, ancià patró del capitalisme mundial, no ho podia resumir millor: “Hi ha classes i lluita de classes i la meva classe està guanyant aquesta lluita.” Curiós. Dues dècades intoxicats amb el final de les ideològies i el capitalisme popular que a tots donaria casa i feina i dos anys després de l’inici de la gran depressió del segle XXI som al cap del carrer: el capital i el treball no viuen en feliç harmonia. Ans al contrari. Buffett dixit. Això és una guerra i per protegir els beneficis i la plusvàlua, els posseïdors del capital, ergo els monopolis, les corporacions i la banca, fan allò que han fet sempre des que el segle XIX es va consolidar l’estat burgès. Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, que és el que van fer el 2008 amb el major programa de rescat bancari de la història universal gràcies al qual el capital financer va poder obrir una nova i espectacular bombolla anomenada deute públic seguint les velles pautes de la crisi llatinoamericana del 1982. Només que a diferència dels enganys dels setanta on Wall Street fotia els seus amics petroliers tot reciclant els seus dòlars i obrint-los simultàniament línies de crèdit a interès variable i curt termini, aquest cop els gerents del casino després de globalitzar aquest mateix esquema de Ponzi, o piràmide mundial, van haver de recórrer als governs que financen i promocionen perquè els donessin, via expropiació ciudadana, allò que malgrat robatoris, usura i derivats havien perdut per sempre: els calés dels altres. I malgrat els mea culpa de la desregulació, el capital va obtenir el que volia. En aquesta guerra final, per tant, aquests nous feudals volen seguir acumulant les joies de la corona estatal amb la vella i apocalíptica fórmula de la teràpia de xoc. Però la resistència del poble grec, mobilitzat com un sol home, és tot el contrari del que esperaven aquests criminals de coll blanc: si Grècia entra en default, com va fer Argentina el 2001, vindrà un veritable canvi i el xantatge dels creditors es desplomarà com una més de les seves piràmides. Són, per tant, hores decisives que decidiran si com deia el senyor Buffett la meva classe està guanyant tan fàcilment la lluita. Perquè del desenllaç de l’affaire Atenes en depèn gairebé la humanitat sencera. Que no és poca cosa…
