Ferides del passat
Dimecres passat, tot preparant un llibre sobre el llegat de l’exili a la societat mexicana, vaig tenir una llarga conversa amb Carlos Imaz, nét d’un afamat filòsof basc mort el 1951. Ell fou un dels líders de la vaga estudiantil de l’UNAM del 1986 que el va catapultar a l’esfera política, fins que un escàndol orquestrat pels poders fàctics el 2004 va portar-lo a l’altar dels sacrificis. Primer de tot em va sorprendre l’enteresa, l’honestedat i la coherència de Carlos Imaz. Aquest professor universitari ha sobreviscut als seus linxadors i s’ha mantingut, al meu entendre, com una de les persones més notables d’aquest país que ara és el meu. Sense les renúncies, les simulacions i les trampes de la classe política que jo he conegut, l’extensa tertúlia amb Carlos Imaz i la seva dona, Claudia Sheinbaum, una acadèmica i política realment brillant, fou un esdeveniment difícil d’oblidar. Així que tot xerrant va sorgir el vell assumpte del 92 quan, torturat per la guàrdia civil i llençat a la presó de Carabanchel, vaig avortar una vaga de fam a canvi que el govern espanyol m’alliberés després dels Jocs Olímpics i arxivés el meu inflat expedient de terrorista. Imaz em va dir que en lloc de sentir-me culpable per no haver desafiat els meus botxins i creure que havia pactat amb el diable en callar el meu cas davant la comunitat periodística internacional podia pensar un altra cosa: que no tan sols vaig negociar amb els meus carcellers, sinó que l’Estat va complir la seva paraula i en tres mesos jo era un home lliure sense rèmores de cap mena. Que pitjor hauria estat que després d’aquell pacte verbal m’haguessin deixat podrir a la presó quan l’interès mundial havia desaparegut. Com em deia Imaz, narrador de la gran tragèdia de la guerrilla llatinoamericana, la transferència de la culpa del victimari a la víctima és el mecanisme clàssic del torturador per destrossar l’ànima de les víctimes. Les seves paraules van tenir el curiós efecte de curar l’últim plec d’una vella ferida. Mentre la majoria dels qui he conegut repeteixen còndols clixé, fugen d’estudi o aprofiten les teves culpes per augmentar el seu poder sectari, Imaz fou per un moment l’amic que troba la paraula exacta. Ara em toca narrar la seva vida en aquest nou llibre però no puc deixar de dir allò que és de justícia: gràcies Carlos, te debo una.
