Fou un dels desarrollos turísticos que des de la dècada dels setanta han situat Mèxic en l’avantguarda mundial d’aquest sector econòmic. El que va començar amb Cancún el president Echeverría el 1975, ho va concloure De la Madrid el 1988 amb aquestes nou badies de Santa María Huatulco, que van obrir aquest territori de la costa oaxaquenya al món d’una manera que potser és bona i potser no ho és tant. Per una banda, fa goig passejar-se per una petita ciutat dissenyada amb seny i intel·ligència on Fonatur, la megaagència mexicana de turisme, s’encarrega de tot absolutament. Des de la recollida d’escombraries fins a la llum, l’aigua, els parcs i jardins i la completa regulació d’un indret paradísiac on àmplies avingudes, hotels discrets, agradables i de bon preu junt amb un disseny urbanístic realment lloable aconsegueixen que el turista, emperador rei de Huatulco, tingui la sensació d’habitar en una petita Califòrnia tropical. I encara que segurament la corrupció i els negocis il·lícits formen part de la historia d’aquest enclavament turístic, el cert és que la població local treu un cert rendiment d’aquest negoci de masses, com es veu en tants que viuen del taxi, els xiringuitos, els restaurants o els instructors de submarinisme. Huatulco és una oportunitat de sortir del cercle de misèria atroç que generalment conduïa nord enllà. El cert és que altres grans estratègies del govern federal han donat certs fruits, com la conversió de Mazunte i Escobilla, dos platges on fan niu les tortugues marines a gran escala, en santuaris conservacionistes on la població ha après a viure de l’ecoturisme i de tot el que comporta el culte públic i privat a la tortuga. És clar que el dubte queda. Perquè Óscar Velázquez, un guia noble i intel·ligent, fill d’antics caçadors de tortugues, no sap realment si a son pare li anava millor en temps de massacre tortuguera o ara que els habitants donen servei a surfistes americans, jubilats canadencs o fumetes del sud d’Europa, i veient que fora del gran complex turístic la pobresa senyoreja arreu potser tants forats mal tapats no fan estiu. Són preguntes que ens fem els qui tornem del paradís i sabem, per cert, que sol estar molt a prop de l’infern…
Un descomunal crit de gol em va sorprendre mentre treballava i em vaig alegrar d’un triomf que compensa l’actual tragèdia nacional. Ara bé, aquesta insospitada alegria em va fer reflexionar sobre una característica que no és especialment mexicana sinó potser iberoamericana. Una síndrome bipolar que parteix d’una depressió col·lectiva gairebé constant travessada per atacs d’eufòria desmesurada que després ens tornen al forat negre. Fenomen que amb els seus matisos té un clar motlle espanyol. Sobre la base de l’hay que joderse es va construir una fantasia, o una droga de prosperitat, la famosa bombolla immobiliària, de la qual la majoria de ciutadans –encara tinc memòria– no en vam sortir beneficiats amb sous europeus, treballs estables i serveis decents. La bombolla la vivíem des d’una sensació d’abans era pitjor, de poder fer la viu-viu i poca cosa més perquè les esperances de viure en una casa d’almenys 70 metres quadrats a un preu raonable mai no van existir. Així que si descomptem petites grans eufòries, com fotre fora els populars el 2004 després de l’engany sobre l’atemptat d’Atocha, el nostre estat natural ha sigut un cert fatalisme acomodatici controlat durant quasi trenta anys per un calmant publicitari anomenat miracle espanyol, en el qual molts no creien però tampoc en descreien. Ho dic perquè en canvi Mèxic no ha gaudit de la mel de l’autoengany excepte en ràfegues massa breus i des del 1982 la crisi general i la depressió col·lectiva són part ja substancial del país on visc.
D’elements n’hi ha per pintar un desastre que implacablement desfà fins a les últimes il·lusions, però en lloc de mirar les febleses, les lletjors, els decalatges i els mals que ens fem entre nosaltres, faríem bé de mirar una mica més amunt i adonar-nos que el caràcter, les castes, la immigració, la pell, els accents i altres collonades no tenen gaire a veure amb les causes que ens estan portant a aquest cul de sac que Mèxic ha patit per tres dècades i Espanya està començant a viure amb excés de resignació. Faríem bé, penso, de redescobrir mots oblidats, com ara dependència, colonialisme, oligarquia, usura, monopolis, interessos creats i gran banca per començar a entendre que nosaltres som culpables, però només per omissió.
Mentre Ciutat de Mèxic tenia els carrers desèrtics perquè la selecció inaugurava el Mundial de Sud-àfrica, jo em prenia el meu cafè i la meva magdalena com si fos Will Smith en aquella pel·lícula de zombis, en què de dia el deixaven com a rei solitari de Nova York. I en aquest esplèndid isolament matinal vaig entendre que el futbol, deliri de masses i d’exquisits, ja no m’apassiona. Podria assegurar que no perdono el Barça perquè es va convertir en un club triomfal, creatiu i abassegador just quan jo ja era a l’altre cantó de l’Atlàntic i no podia celebrar-ho a Canaletes, però en realitat fa gairebé dues dècades que no trepitjo el Camp Nou i no comparteixo la sagrada religió dels estadis on tot bon futboler sap que es viuen realment els grans jocs de pilota. La meva relació amb els mundials es donava més en termes de mimetisme o de rebel·lió que de veritable fascinació cap als jugadors i els equips. Ja que mon pare ens inculcava l’antigavatxisme vaig ser un temps ferotgement germànic i després, i fins avui, seguidor de França, però pel mateix que al meu món la cosa era anar sempre amb l’equip que jugués contra Espanya, les claus de la meva iniciació futbolística estaven massa mediatitzades per banderes, idees i prejudicis que es ventilaven en el matx però que obeïen a altres dèries de les quals avui dia estic ben allu-nyat. Així que aquests darrers temps algunes sorpreses quasi descomunals, com ara la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, em van deixar impressionat però com que no combrego amb la bandera de Franco ni amb l’himne dels borbons i la meva educació sentimental és independentista, el pes del passat i la visió republicana m’impedeixen compartir les emocions rojigualdas. Així que finalment no tinc escapatòria. Quan descobreixes que has perdut la barra brava, les banderes que inflamen i els odis que fan multitud, queda el partit sense additius ni colorants i realment em fa por, perquè si aquest Mundial no aconsegueix despertar-me d’entre els morts, hauré de tancar la barraca futbolística i reconèixer que fora de la meva passió per la comèdia els déus m’han deixat cec, orfe, sord i mut. Potser no sigui així i en qüestió de tres setmanes descobreixi, per exemple, la meva ànima argentina. Com sigui, és l’hora de la veritat i m’espanta una mica.
Assaltar un vaixell d’ajuda humanitària i disparar a boca de canó contra els seus viatgers sense oblidar que tot plegat passa en aigües internacionals. Això és el que van fer els escamots militars israelians la matinada del dilluns 31 de maig contra el Mavi Marmara. La mena de coses que des de la doctrina de Nuremberg sobre els crims contra la humanitat, el genocidi i la guerra d’agressió –especialitats del nazisme en estat pur– havien quedat si més no acotades per la legalitat. Per cometre actes de guerra innombrable, cas d’EUA a Iraq o Afganistan, el govern de Washington s’encarrega de buscar el plàcet de l’ONU però Israel gaudeix d’un estrany privilegi: cometre crims de lesa humanitat a cara descoberta i esperar que no passi res mentre l’amic americà i els seus mitjans de comunicació intenten vendre l’increïble. Per exemple, que l’agressor és l’agredit i les víctimes els victimaris. No cal dir que malgrat la confiscació d’imatges i la manipulació d’altres gravacions, els morts del Mavi Marmara són els innocents que mata Israel. I el vaixell de bandera turca va sofrir una agressió que a un altre país li hauria costat un bombardeig de càstig.
La impunitat no és cosa nova. Fa un any i mig, les tropes sionistes es van permetre matar 400 nens, destruir edificis de l’ONU i arrasar Gaza amb bombes de fòsfor, entre altres barbaritats que són norma d’aquest Estat fundat, a diferència de qualsevol altre, sobre una base que sempre s’oblida: la colonització i l’expulsió manu militari dels palestins. 900.000 ciutadans que sota terror foren obligats a marxar del seu país a partir del 1948. Des de llavors, més ben dit, des de la seva fundació, Israel és un Estat “jueu i democràtic”, és a dir, una democràcia jueva o un sistema d’apartheid constitucional on només els jueus de religió –sota aprovació del rabinat de Jerusalem– són realment ciutadans de ple dret. La faramalla dels dos estats (un bantustan a Cisjordània i un gueto a Gaza) és propaganda per despistar mentre segueix l’ocupació de les millors terres i el sistema carcerari de Gaza que gràcies als màrtirs del Mavi Marmara està sent suavitzat pels cacis d’Israel, o sigui Egipte. Aquesta és la naturalesa de l’Estat sionista i només un boicot com el que un dia es va aplicar a Sud-àfrica o accions marítimes com la de Free Gaza podran acabar destruint aquest sistema pervers. La resta és pour parle.
