Huatulco Grooving
Fou un dels desarrollos turísticos que des de la dècada dels setanta han situat Mèxic en l’avantguarda mundial d’aquest sector econòmic. El que va començar amb Cancún el president Echeverría el 1975, ho va concloure De la Madrid el 1988 amb aquestes nou badies de Santa María Huatulco, que van obrir aquest territori de la costa oaxaquenya al món d’una manera que potser és bona i potser no ho és tant. Per una banda, fa goig passejar-se per una petita ciutat dissenyada amb seny i intel·ligència on Fonatur, la megaagència mexicana de turisme, s’encarrega de tot absolutament. Des de la recollida d’escombraries fins a la llum, l’aigua, els parcs i jardins i la completa regulació d’un indret paradísiac on àmplies avingudes, hotels discrets, agradables i de bon preu junt amb un disseny urbanístic realment lloable aconsegueixen que el turista, emperador rei de Huatulco, tingui la sensació d’habitar en una petita Califòrnia tropical. I encara que segurament la corrupció i els negocis il·lícits formen part de la historia d’aquest enclavament turístic, el cert és que la població local treu un cert rendiment d’aquest negoci de masses, com es veu en tants que viuen del taxi, els xiringuitos, els restaurants o els instructors de submarinisme. Huatulco és una oportunitat de sortir del cercle de misèria atroç que generalment conduïa nord enllà. El cert és que altres grans estratègies del govern federal han donat certs fruits, com la conversió de Mazunte i Escobilla, dos platges on fan niu les tortugues marines a gran escala, en santuaris conservacionistes on la població ha après a viure de l’ecoturisme i de tot el que comporta el culte públic i privat a la tortuga. És clar que el dubte queda. Perquè Óscar Velázquez, un guia noble i intel·ligent, fill d’antics caçadors de tortugues, no sap realment si a son pare li anava millor en temps de massacre tortuguera o ara que els habitants donen servei a surfistes americans, jubilats canadencs o fumetes del sud d’Europa, i veient que fora del gran complex turístic la pobresa senyoreja arreu potser tants forats mal tapats no fan estiu. Són preguntes que ens fem els qui tornem del paradís i sabem, per cert, que sol estar molt a prop de l’infern…
