Fa dos anys vaig decidir arribar-me a una zona remota i muntanyosa als confins de l’estat d’Hidalgo i Querétaro. Un antic poble miner anomenat Zimapán rodejat d’una espectacular naturalesa, entre cactus espectaculars i barrancs que feien por. La idea era parlar amb els veïns que des de l’any 2004 estaven en peu de guerra contra Befesa, la suposada divisió verda de la multinacional espanyola Abengoa, fundada per una familia de notables franquistes sevillans. Veïns que el 2004 foren entabanats per uns coyotes, o intermediaris, que els van prometre una planta de reciclatge de pneumàtics que al final, i amb total nocturnitat, es va convertir en una planta de tractament de residus tòxics industrials, d’aquestes que els americans no volen en propi territori i que el Districte Federal expulsa lluny dels seus habitants. Resiuds que els genis de Befesa volien col·locar en una muntanya inclinada just sobre el poble de Zimapán, en plena falla sísmica, talment una presa que en cas de fractura deixaria el poble convertit en, literalment, un cementiri. El curiós del cas és que Abengoa pensava que ometre totes les regles ambientals, constructives i polítiques era possible a les salvatges terres mexicanes, on certament uns feixos de bitllets i unes connexions a les altures permeten coses inimaginables a Europa. Però aquell poble, castigat pels núvols d’arsènic usats durant anys a les mines de plata, va reaccionar d’una forma insòlita. Un moviment ecologista i popular anomenat Todos somos Zimapán que no tan sols va prendre l’alcaldia als corruptíssims polítics del PRI sinó que va armar una batería defensiva en tots els fronts que ha impedit durant tres anys l’inici d’operacions de la planta de residus tòxics. Malgrat totes les trampes, amenaces i reclamacions de la multinacional espanyola, que volia fins i tot l’ús de la força pública per fer-hi arribar els seus tràilers, la cosa no va funcionar. Entre el virrei econòmic i els súbdits valents, la guerra de desgast va acabar minant el poder no tan absolut dels sevillans i al final l’executiu federal, valorant potser els insostenibles costos d’una intervenció armada contra la gent de Zimapán, va decidir rentar-se’n les mans i desestimar el projecte d’Abengoa. Una bona notícia, certament.
Mèxic s’ha convertit en l’estrella mundial, o almenys americana, de la catàstrofe permanent. Entre els càrtels i els 22.000 morts de la guerra de tots contra tots la meva segona pàtria s’ha convertit en un lloc on cada dia broten notícies d’horror. Dijous a la nit, per si faltava algun nou desastre, va esclatar el primer cotxe bomba a Ciudad Juárez, que ja és avui mateix més perillosa que Bagdad o Kabul. Tot i que la meva família ja no em truca cada vegada que veu un munt de decapitats o l’enèsima matança de civils, de vegades resolc la manca de context o informació amb un “aquí, al DF, no hi passa res”. El problema és que, precisament perquè no hi passa res, no sé per què a tantes regions de la república passen coses brutals, tampoc no sé per què aquí, a la capital, les coses no han sortit de mare.
Lògicament, amable lector, et podries fer la maleïda pregunta: I què hi fa un periodista dient que no sap res? Evidentment, llegeixo, parlo, connecto i intento traçar les pistes que em permetin entendre com és que aquest país on podies deixar la porta oberta al veïnat perquè ningú no entrava a robar-te ha arribat a ser allò que els tecnòcrates del terror anomenen un “Estat fallit”. Però com que aquesta columna no dóna per a tant, potser més que una hipòtesi faré una pinzellada intuïtiva. La gent aquí és força millor del que ells mateixos creuen. Si tots els que viuen en la pobresa es dediquessin al robatori o al narcotràfic, literalment ningú no podria sortir de casa, així que en lloc de mirar a sota jo giraria els ulls a les elits mexicanes, les mateixes que fa quatre dècades van decidir que no acceptarien mai controls del govern, del poble, ni de ningú i que ells manejarien el país com els donés literalment la gana. Al preu que fos. Ara que el president és un pobre home, els oligarques fan i desfan i l’Estat viu l’assalt reeixit dels interessos especials que han desarticulat tots els nivells d’administració, les cent famílies del poder asteca descobreixen que han deixat, gràcies al seu èxit, un país en runes on les rates del narcotràfic comencen a devorar els llops de les finances. Brutal, trista i real metàfora que potser no explica res però indica per on van les coses. I perdó per la ironia involuntària…
Jo sóc català i per tant espanyol. Estimo la pàtria catalana i la nació espanyola com una sola cosa. L’actual règim polític i social que impera a Espanya no correspon amb allò que desitjo per a la meva nació. Tinc, doncs, per enemics directes del meu país el rei, els seus descendents i tota l’estructura politicoeconòmica sorgida del genocidi franquista. Enemics que inclouen el sobiranisme català en totes les expressions. Personatges com Joan Laporta, Salvador Sostres o Jordi Pujol comparteixen amb Jiménez Losantos, Albert Boadella o Arcadi Espada la cultura reaccionària, ultradretana i assassina del franquisme. Extrems, tots ells, del mateix alzamiento contra la idea republicana, els ideals del front popular i els valors patriòtics, esquerrans i universals que van definir-se per sempre més en la prodigiosa i terrible dècada de 1930. Perquè sóc espanyol defensaré una relació federal, igualitària i justa entre tots els pobles fundacionals d’Espanya, des dels andalusos als bascos, amb estricte respecte als estatus que s’han donat sobiranament. Perquè sóc espanyol no acceptaré mai les tendències racistes i classistes que les respectives burgesies pretenen fomentar com un instrument de divisió i enfrontament entre els treballadors peninsulars. Perquè sóc espanyol sé que totes les sectes separades, o separatistes, segueixen la ruta esquizofrènica del sionisme que va derivar el 1948 en el primer Estat autista i criminal sobre la terra i no vull el mateix per a la meva pàtria catalana. Sento una terrible pena de veure com tants catalans cauen en aquest univers malaltís de l’independentisme on persones valuoses desapareixen en una tristíssim esperit grupuscular, estúpid i autodestructiu. Perquè sóc espanyol mantinc tot el que vaig escriure el juliol del 2006 contra els falangistes taxidermistes i tota la morralla neofranquista. Espero que avui Espanya doni una gran lliçó de futbol i puguem celebrar una victòria que a tots honora. Confio que algun dia recuperem una idea d’Espanya capaç d’unir-nos a tots. Perquè arribi també la veritable i pendent victòria dels pobles peninsulars contra la tirania que segueix dominant aquesta nació subjugada que porta per nom Espanya.
El primer que em va sorprendre en arribar a Mèxic és que el carnet de conduir l’expedeixen els ajuntaments, costa 500 pesos, uns 30 euros al canvi, i, déu meu!, no toca passar ni examen teòric ni pràctic. És a dir, els pares o els amics t’ensenyen les regles bàsiques i la resta corre de la teva part. Em direu que és la fi del món o l’apocalipsi però resulta que exactament igual que a Espanya l’única forma que la gent condueixi bé no és el sistema d’autoescoles, sinó la por a l’autoritat. Des que en aquesta ciutat on visc s’han implantat els controls d’alcoholèmia amb presó immediata en cas d’anar passat de copes la sinistralitat del Districte Federal resulta no ser gaire diferent a la de Barcelona.
Considerant, si voleu, patrons de primer món, als veïns Estats Units el carnet costa poc més de 20 dòlars i un examen fast food que passen fins i tot els ànecs. Per què caram doncs al regne d’Espanya un càrtel d’empreses privades concessionades per l’Estat des del franquisme pot assaltar la población civil amb dispendis obligatoris d’entre 1.000 i 3.000 euros sense provocar almenys una insurreció brutal? El negoci de les autoescoles és una de les més increïbles herències del franquisme ja que aquest esquema pervers fou part del sistema de prebendes feudals que els guanyadors de la guerra es van atorgar a si mateixos en gasolineres, estancs, farmàcies i fins i tot cases de cites. Aquestes xarxes falangistes van apoderar-se del desarrollismo automobílistic i en aliança perfecta amb la tecnocràcia estatal, o la DGT, van imposar les peculiars regles que tiranitzen l’adquisició del carnet de conduir impedint que un ciutadà pugui de forma lliure i independent demostrar a l’administració que sap portar un cotxe. I malgrat l’emprenyada permanent que tots portem a sobre impera la santa resignació i ningú es qüestiona seriosamente per què coi hem de permetre aquesta extorsió massiva. En realitat tots sabem que només el carnet per punts, els controls sistemàtics i altres amenaces legals acostumen els conductors a la bona conducció. LLavors, ara que aquesta necessària repressió ja funciona, per què no ens lliurem dels bandits consorciats que ens va deixar en herència el Caudillo por la gracia de dios?
