Oriol Malló

Fa dos anys vaig decidir arribar-me a una zona remota i muntanyosa als confins de l’estat d’Hidalgo i Querétaro. Un antic poble miner anomenat Zimapán rodejat d’una espectacular naturalesa, entre cactus espectaculars i barrancs que feien por. La idea era parlar amb els veïns que des de l’any 2004 estaven en peu de guerra contra Befesa, la suposada divisió verda de la multinacional espa­nyola Abengoa, fundada per una familia de notables franquistes sevillans. Veïns que el 2004 foren entabanats per uns coyotes, o intermediaris, que els van prometre una planta de reciclatge de pneumàtics que al final, i amb total nocturnitat, es va convertir en una planta de tractament de residus tòxics industrials, d’aquestes que els americans no volen en propi territori i que el Districte Federal expulsa lluny dels seus habitants. Resiuds que els genis de Befesa volien col·locar en una muntanya in­clinada just sobre el poble de Zimapán, en plena falla sísmica, talment una presa que en cas de fractura deixaria el poble convertit en, literalment, un cementiri. El curiós del cas és que Abengoa pensava que ometre totes les regles ambientals, constructives i polítiques era possible a les salvatges terres mexicanes, on certament uns feixos de bitllets i unes connexions a les altures permeten coses inimaginables a Europa. Però aquell poble, castigat pels núvols d’arsènic usats durant anys a les mines de plata, va reaccionar d’una forma insòlita. Un moviment ecologista i popular anomenat Todos so­mos Zimapán que no tan sols va prendre l’alcaldia als corruptíssims polítics del PRI sinó que va armar una ba­tería defensiva en tots els fronts que ha impedit durant tres anys l’inici d’operacions de la planta de residus tòxics. Malgrat totes les trampes, amenaces i reclamacions de la multinacional espanyola, que volia fins i tot l’ús de la força pública per fer-hi arribar els seus tràilers, la cosa no va funcionar. Entre el vir­rei econòmic i els súbdits valents, la guerra de desgast va acabar minant el poder no tan absolut dels sevillans i al final l’executiu federal, valorant potser els insostenibles costos d’una intervenció armada contra la gent de Zimapán, va decidir rentar-se’n les mans i desestimar el projecte d’Abengoa. Una bona notícia, certament.