Oriol Malló

Aquest 2010 totes les nacions d’Amèrica Llatina celebren l’inici dels respectius processos d’independència que van començar gràcies a la invasió napoleònica i el posterior desgavell. El 9 de desembre del 1824, a la batalla d’Ayacucho, Espanya perdia les últimes possessions americanes i posava fi al domini continental que iniciava l’agost del 1521 amb la conquesta de la gran Tenotxit­lan, l’actual ciutat de Mèxic, obra d’un aventurer extremeny anomenat Hernán Cortés. Fa pocs dies al seu poble natal, Medellín, un grup anomenat Ciutadanos Anónimos va empastifar amb pintura vermella la seva estàtua, “glorificació cruel i arrogant del genocidi i un insult al poble de Mèxic”. En plena canícula, el tema haurà passat desapercebut, però reflecteix dues visions sobre la història de la conquesta que a Espanya continuen en litigi. Mentre una minoria il·lustrada i compromesa sosté que la història d’aquesta aventura imperial fou un crim en tota regla que va instaurar un règim de tirania i expropiació, causa primigènia dels mals actuals d’Amèrica Llatina, hi ha també un corrent historiogràfic i polític, que contra qualsevol llegenda negra segueix exaltant les virtuts de la hispanitat o la religió i els valors que va exportar la mare pàtria en aquell encuentro de dos mundos. Un sector influent gràcies al qual molts creuen que l’imperi es va perdre el 1898, amb el desastre de Cuba, quan fou Ayacucho la derrota essencial. Fora d’aquest tenaç enfrontament simbòlic, la majoria de la gent s’ha desentès sempre de l’expedient americà. Amèrica era i continua sent la terra ignota del poder, l’abús i la depredació. Qui feia les Amèriques podia tornar com a indiano o convertir-se mar enllà en senyor de grans hisendes, però ningú volia saber les raons de tan sospitoses riqueses. D’aquell colossal imperi el país només en va treure ruïna i misèria. I tan mal record acaba per generar indiferència. A ningú li importa, doncs, que avui en dia pintin de vermell la fatxa de Don Hernán, però tampoc preocupa gaire que els seus descendents continuïn el saqueig de les Amèriques. I el nostre autisme ens condemna a no saber tampoc les arrels del propi, permanent i no tan insondable desastre espanyol.