Oriol Malló

Estem a punt d’arribar al tercer aniversari del començament de l’esfondrament econòmic mundial. Mentre els grans mitjans prefereixen l’oblit com a forma d’esquivar una mínima explicació del que ha passat i sobretot del fracàs de tots els recursos per conjurar la crisi o almenys contenir-la, la veritat del moment no l’amaga ningú: cap signe de reversió a la vista. Cap brot verd excepte de marihuana. Amb vistes al que resta del 2010, els pronòstics més autoritzats assenyalen una recaiguda de la producció industrial i noves fallides de bancs. Els detonants del que s’ha anomenat la doble immersió són prou coneguts: les crisis fiscals dels estats de la Unió Europea; deute federal, Estatal i municipal dels Estats Units, junt a l’ensorrament del consum com a conseqüència d’una desocupació accentuada i quasi estructural, més el deute creixent del Japó (200% del PIB), però, per damunt de tot, el factor clau és el persistent enfonsament del mercat hipotecari nord-americà. Dades clares de l’infern que no acabarà aviat. Aquest mercat és el principal focus mundial de deute, amb obligacions que voregen els 9 bilions de dòlars, és a dir, el 65% del PIB dels Estats Units. Una columnista del Financial Times comentava el 12 de juliol que “la capacitat de la construcció d’habitatges per forçar el creixement econòmic dels Estats Units s’ha dissipat, almenys de moment”. Però això no és tot: continua la desvalorització de l’estoc d’habitatges existents, és a dir, la fallida dels seus propietaris i la incapacitat per fer front a les quotes de les hipoteques. L’economista Nouriel Roubini, un dels pocs que va preveure el desastre mundial, ha assenyalat recentment que una caiguda industrial és inevitable després del final de les mesures d’estímul: “Els excessos fonamentals que van crear la crisi no han estat encarats”. O sigui, “l’excessiu endeutament de llars, bancs i altres institucions financeres, així com la major part del sector de les corporacions”. Estaríem, doncs, al cap del carrer. Amb l’agreujant que els estats i bancs centrals van injectar bilions de dòlars en operacions de rescat, que no van ser usats per a reduir l’excessiu endeutament de l’economia real sinó per fer-lo encara més gran.
En l’espiral del desastre, s’ha escamotejat un altre fet: el col·lapse de la zona euro el maig del 2010, similar al que va produir la fallida del banc d’inversió Lehman Brothers i la consegüent bancarrota de l’asseguradora AIG el setembre-octubre del 2008. La recent crisi europea va posar de manifest, per segona vegada, que l’ensorrament mundial no es compon només de recessions, acomiadaments i fallides, sinó també de col·lapses sobtats quan el mecanisme interior del sistema capitalista es paralitza. I no a partir d’un banc d’inversió i una companyia d’assegurances sinó dels estats i unions polítiques i monetàries estatals. I tot i que vam sortir del caos, els efectes es notaran. Igual que la fallida de Lehman Brothers i el rescat d’AIG foren el desencadenant de la fase següent de la crisi mundial, que incorpora justament crisis fiscals gegantines i encara crisis monetàries més grans. Els deutes públics principals superen el 100% del PIB, i les emissions de moneda, recolzades en actius sense valor, han crescut al voltant del 150%, igual que la base monetària als Estats Units va incrementar-se d’1,3 bilions de dòlars a 3,5 bilions entre l’abril del 2007 i març del 2010, mentre el PIB queia en preus constants. Ara, els especuladors internacionals aposten per un enfonsament del dòlar que pot deixar l’euro un punt més tranquil.
De tota manera, l’afirmació que el pla de rescat va salvar Europa és finalment una mitja veritat. Europa només va sortir de teràpia intensiva gràcies a l’oxigen del gegant xinès. També cal dir que en aturar la devaluació de l’euro, la Xina va actuar en defensa dels seus propis interessos comercials, com és frenar l’encariment de les seves exportacions i l’abaratiment de les mercaderies de la competència occidental. El rescat de l’euro a la xinesa forma part d’una disputa que supera el marc del comerç entre nacions i que de mica en mica definirà camps irreconciliables davant l’agudització de la competència desesperada entre nacions. De moment, la Xina ha aconseguit, a canvi del seu auxili a l’euro, que se li permeti comprar empreses a Grècia i en altres països de la perifèria d’Europa. Però el salvament per part de la Xina no impedeix la crisi de l’euro amb vistes al futur. És cert que va obligar a desfer posicions als fons que havien especulat a la baixa de la moneda europea i que això va provocar un gir favorable en la seva cotització. Però aquest viratge s’ha degut també a una depreciació del dòlar, determinada per l’evidència que els Estats Units torna a la recessió i que no té el mateix marge que en anys recents per a executar rescats o estímuls econòmics a gran escala. La situació fiscal i bancària d’Europa segueix més greu que mai. La zona euro té un deute públic combinat de gairebé 8 bilions d’euros, que s’eleva a 12 bilions per a tota la UE. I les retallades als sous, les pensions i l’abaratiment del mercat laboral, efecte de pànic forçat per la doctrina neoliberal, ajudaran a fer d’aquesta llarga crisi un factor de depressió estructural. S’acosten, doncs, temps de garrotades, empobriment generalitzat i exhauriment de receptes màgiques. Benvinguts a la recessió permanent.