Oriol Malló

Tot va començar aquest dijous, cap al vespre. Fent zàping vaig fixar l’atenció en una entrevista de Canal 22, una mena de Canal 33 a la mexicana. Entrevistaven Luce López Balart, una acadèmica de la Universitat de Puerto Rico que per motius que desconec és una de les poques expertes en el món cultural dels moriscos espanyols. En primer terme, em va sorprendre la passió d’aquesta investigadora boricua que davant la colossal evidència –no es pot imaginar, construir o relatar una història d’Espanya sense topar-se arreu i sempre amb la presència àrab– va decidir fer un pas endavant i enfocar-se a estudiar la imbricació del llegat oriental espa­nyol en la pròpia història cultural ibèrica. I encara que és normal fer gala d’orgullós analfabetisme a l’hora de tractar amb els temes veritablement importants, penso que l’esforç d’aquesta rigorosa professora caribenya obre portes que molts ni tan sols imaginaven.
López Baralt ha estudiat la peculiar, extraordinària i exemplar relació d’alguns escriptors mossàrabs amb el sexe que permetia resar, cardar i recitar Lope de Vega simultàniament com una forma sublim d’apropar-se al paradís que posa en evidència la salvatge herència visigoda del nord peninsular. Però aquesta dona d’empenta també ha seguit el rastre de la secta sufí i les seves elaborades metàfores exàtiques com el precedent més versemblant d’alguns heterodoxos del segle d’or espanyol, com Santa Teresa de Jesús. O les pistes que ens porten a un Cervantes que no és precisament l’enemic del gran turc que ens presentaven els seus apologetes. Pistes tremendes, pistes vertaderes que desxifrant els complicats codis moriscos de l’exili, dialecte castellà amb grafia àrab, ens permeten entendre millor la frase que el poeta de poetes, Federico García Lorca, va deixar escrita com a clau del tresor que ens pot dur a entendre Al-Andalus: “Els sepulcres del reis catòlics no han evitat que la mitja lluna sorgeixi en els pits dels fills més fins de Granada. La lluita segueix viva (…) Sobre el roig turó de la ciutat, hi ha dos palaus ambdós morts: l’Alhambra i el palau de Carles V que sostenen un duel a mort que travessa la consciència de tot granadí actual.” La clau és ben a la vora…