Oriol Malló

Deia aquesta setmana Vicenç Navarro que el debat identitari o la qüestió nacional està sent utilitzada per les dretes catalanes i espa-nyoles com una cortina de fum per amagar la cada cop més injusta distribució de la riquesa, i l’atac directe al ja de per si escàs Estat del benestar. No hi puc estar més d’acord, però fruit, potser, del meu tarannà humorístic-apocalíptic m’agradaria anar més enllà. Des de la distància –gens objectiva– tinc una sensació de creixent al·lucinació. Arran de la manifestació de l’11 de juliol, i les bor­ratxeres independentistes posteriors, que ja han parit un nou partit, Solidaritat Catalana, l’habitual decalatge entre la realitat social i l’univers catalanista s’ha tornat francament insuportable. La dèria monotemàtica de la independència no ha fet més que generar incontinències de freaky i levitacions al desert i la seva divisió, natural en aquest pensament sectari, no és més que el senyal definitiu de l’arribada del veritable patriarca d’aquesta rauxa messiànica: la burgesia catalana i els seus executius-executors de CiU que sobre l’onada antimadrile-nya, la desintegració del tripartit i el ressentiment de les empobrides classes mitjanes, ja està celebrant el seu imminent retorn a la plaça Sant Jaume.
El problema d’aquesta deriva cap a la separació mental i cultural (o l’esquizofrènia completa de força gent) és que presos d’aquest camí manicomial, els addictes a la ceba radical són immunes a la realitat i als devastadors efectes que té sobre les seves vides i el seu futur. No els importa que els seus líders morals vulguin reduir a les ruïnes la seguretat social i privatitzar encara més el pati. No els importa que CiU i tots els seus satèl·lits sobiranistes defensin i ens apliquin l’acomiadament quasi lliure. No els importa que la pitjor crisi des del 1929 s’estigui convertint en un assalt directe als seus drets laborals i socials. Les al·lucinacions de la independència, que no arriba mai, els tornen tan còmplices com víctimes dels seus padrins, catalans de bé, llestos i cínics, que xuclen l’economia real i ens envien a la misèria, mentre els indepes feliçment col·locats continuen en aquesta fumada general que els impedeix veure què passa realment a Catalunya.

Un matí de dijous, 24 hores abans de les vacances d’agost, la comissió de treball del Congrés de Diputats va decidir inventar-se una llei que reforma el mercat laboral sense ni tan sols passar pel plenari. Un assalt tan brutal contra els drets dels treballadors que ni el generalísimo en la refotuda post­guerra s’hagués atrevit a concebre’l. I amb aquest procediment feixista, inventant una “competència legislativa plena”, s’han saltat fins i tot el debat parlamentari a la llum pública. I per què? Senzill i clar. Espanya ha instaurat l’acomiadament lliure, o el “comiat objectiu per causes econòmiques”, que gràcies als cervells del PNB, veritable submarí del neoliberalisme, serà llei des del setembre. Cada cop que l’empresari decideix que té pèrdues o potser en tindrà podrà fotre al carrer tants treballadors com vulgui amb una ridícula indemnització de vint dies per any treballat.
Perduts entre absurdes baralles identitàries, sembla que no ens adonem del que ens han clavat en una sessió que passarà a la història del colpisme empresarial. Des d’aquest 29 de juliol un segle de proteccions, legislacions i avenços en matèries de dret laboral i protecció als treballadors han passat a millor vida i tots els contractes fixos queden a la mercè del capital, que ja té finalment la versió espanyola del comiat lliure, o com deia Ignacio Escolar, en lúcida definició, “el comiat preventiu”, la forma més refinada i cruel de generar un atur que arribi al 30% de la població activa. Aquesta és la bala amb la qual ens volen afusellar a tots, però la resta de salvatjades no són menys letals. Les baixes laborals es retallen tant que en qualsevol moment vas al carrer si et deprimeixes dos dies. La cirereta del pastís és que aquestes mesures d’excepció també s’aplicaran als funcionaris, que podran ser acomiadats si l’administració necessita “reestructurar-se”, talment com si fos una empresa privada. Fins i tot, compte, si han passat oposicions. Amb el suport directe dels nacionalistes, fanàtics gerents del capital, i el simulat vot en contra del PP, ha arribat la mare de totes les ofensives contra el treball. Si callem, si ens deixem, estarem acabats. Toca respondre perquè aquest cop sí que la cosa és de vida o mort. Tal com sona.