S’anomena el model Barcelona i és objecte de recerca i estudi. O com una administració pública, l’ajuntament de la capital catalana, va endegar un procés de reforma urbanística que sobre el pivot dels Jocs Olímpics, la recuperació del litoral i l’esponjament i millora del nucli antic va canviar per sempre la fesomia, els hàbits i la mateixa mentalitat dels barcelonins. De l’èxit d’aquesta reconversió en ciutat de tercera generació, pol de serveis, cultura i turisme, ningú no en pot dubtar. La ciutat que coneixíem els qui érem petits els anys setanta va deixar de ser un espai trist, decadent i sòrdid condemnat a l’ostracisme perpetu per convertir-se en una mena de teatre de la globalització, llampant, sofisticat i certament una mica massa buit, impersonal i finalment aliè a la majoria dels seus habitants.
Aquest famós model Barcelona ha arribat, doncs, a la seva conclusió lògica. L’impuls de recuperació dels espais públics, l’ideal de la ciutat compacta i humana, ha desaparegut ja fa força temps immers en la dinàmica del benefici empresarial i les grans operacions immobiliàries camuflades d’aires new age, com les fallides operacions de Diagonal Mar, Fòrum de les Cultures o el 22@, que és una meravella de clúster postmodern al mític Poble Nou però en el qual només pot treballar i viure aquesta burgesia ascendent, escassa i endogàmica que no cau bé a ningú. Així que el consens que un dia vam compartir tots els naturals de Barcelona ha disminuït en la voràgine tecnocràtica i financera que simbolitza la Torre Agbar i els nous hotels de luxe per al grand tourisme que encareix la ciutat mentre el subproletari que ens visita ens recorda la nostra pròpia i sòrdida realitat. El gran projecte que fa tres dècades va encapçalar la coalició socialdemòcrata PSC-PSUC ha arribat a l’esgotament moral i generacional. La màgia funciona fora, i les recents vic-tòries del Barça hi ajuden força, però allò que va començar en l’aguda crisi de principi dels vuitanta està agonitzant en el marasme econòmic del segle XXI. L’única gran diferència és que llavors anàvem sobrats d’esperances i somnis. I ara molts invoquen els genets de l’apocalipsi i la guerra de tots contra tots. Malament doncs.
En temps de crisi econòmica el recurs al patrioterisme i altres intoxicacions emocionals és altament útil. Permet desviar l’atenció de la humanitat cap a una seqüència de baralles fraccionals, territorials, de gènere o de raça, i tota mena de divisions finalment secundàries, les anomenades guerres culturals, que generen gran quantitat d’informació i opinió generalment supèrflua que permeten als mitjans dominants amagar els seus veritables interessos tot creant en els seus hostatges una falsa sensació de llibertat, criteri i opinió que són generalment subproductes reescalfats per la maquinària corporativa occidental.
Des de la sobtada irrupció de la realitat, el setembre negre del 2008, aquests intents de camuflatge, desviament de responsabilitats i erecció de bocs expiatoris només han fet que augmentar. Així mentre les il·lusions naïfs sobre el canvi a Washington deixaven pas al reagrupament dels interessos creats, en les regions secundàries, penso en Espanya i Mèxic, per exemple, repetim bàsicament l’agenda imperial-nihilista i en lloc de mirar amb perspectiva crítica, analítica i fins i tot honesta tots els elements que ens han portat al cap del carrer, preferim la política de l’estigmatizació, la baralla partidista i les rivalitats locals. Mèxic, per exemple, pateix una devastació sense límits que inclou com a màxim exponent la brutal irrupció del narcotràfic i les seves fatals seqüeles, però el seu sistema oligàrquic, rendista i colonial, impedeix a tota costa un canvi real. I pretendre curar les conseqüències sense atacar les causes és també una forma d’accelerar el desastre.
En el cas espanyol, les coses no són tan diferents. Hem substituït la raó econòmica, el socialisme del sentit comú, per una espècie de salvatgisme epidèrmic, on les nostres guerres culturals, de banderes, clans i màfies polítiques, ha substituït la capacitat d’acció col·lectiva davant l’atac real i en tota regla que s’està produint contra tots els treballadors, de Finisterre a Banyoles.
No sé què passarà aquest 29 de setembre, però la vaga general em sembla un dels pocs elements, misèrrim encara, per reconduir aquesta santa ruta de desintegració i absurd.
No sé si algú se n’adona però l’impossible tancament de l’expedient d’ETA és una de les anomalies més tristes de la democràcia orgànica espanyola. Ho dic perquè si observem la història recent i paral·lela d’Europa descobrirem que l’IRA nord-irlandès va iniciar el procés de pau en una època tan llu-nyana com el 1994 i tot i la complexa operació política de la negociació, i el fet que s’allargués per més de deu anys, no va impedir que l’essència del procés –la treva permanent– es mantingués sempre. Tornant al laberint ibèric, el desconcert resulta brutal. Imagino que si al Govern britànic i a certs jutges llampats, com ara monsieur Garzón, se’ls hagués acudit il·legalitzar el Sinn Féin o qualsevol grupuscle susceptible de simpatitzar amb l’exèrcit republicà irlandès, el resultat de la negociació futura hauria resultat tan estèril com el que tenim des de fa tres lustres en l’etern assumpte de la violència al País Basc.
És a dir, no em sembla seriós però tampoc políticament viable exigir a ETA una rendició incondicional, ergo entrega d’armes i petició de perdó a les víctimes dels seus atemptats. Com sap qualsevol en qualsevol procés de pau, l’entrega d’armes és la conclusió final del mateix procés. A ningú se li acut començar la casa per la teulada forçant el teòric enemic a una genuflexió incondicional que és simplement impossible. Si hi ha voluntat política i no voluntat venjativa, les regles són clares i s’han aplicat arreu. Després de l’alto el foc, es produeixen complexes i diverses rondes de negociacions, es prepara un esquema d’amnisties als presoners i es comença a eliminar la legislació que impedeix a l’esquerra abertzale la participació electoral. Si els passos es fan així, el final arriba i s’escenifica la pau mitjançant la dissolució d’ETA i la pública entrega d’armes. El guió sempre segueix aquest vell conegut esquema. Però el Govern espanyol se sent “decebut” i exigeix una impossible petició de perdó mentre per llei el Congrés indemnitzarà qualsevol víctima etarra des del 1960, incloent així la família del torturador Meliton Manzanas o el sempre liberal Carrero Blanco. Així doncs, seguim fent l’hipòcrita o parlem seriosament d’acabar amb ETA?
Els pitjors incendis forestals en dècades han assolat Rússia aquest estiu i resulta que aquest desastre té molt a veure amb un tema tabú per al pensament correcte. La ineficàcia, la descoordinació, la falta de personal tenen un responsable: la implosió de la URSS. Fem, per si de cas, una petita recreació històrica. La lluita contra els incendis forestals en l’època soviètica comença amb un tren eruga tot terreny, anomenat Iaroslvets fabricat el 1930. L’inici de la fabricació de maquinària pesada per a l’extinció d’incendis. Una política estatal que es va complementar amb les primeres unitats militars que van instal·lar xarxes de canonades per bombejar aigua als boscos, inici de l’exèrcit de reserva creat, sí, per un tal Iósif Stalin el 1952.
Tropes que van salvar milers de vides en expedients tan perillosos com la catàstrofe de Txernòbil, el terratrèmol d’Spitak, l’any 1988, o centenars d’incendis de boscos, mines i explotacions petrolieres. És clar que instal·lat Borís Ieltsin al Kremlin aquestes tropes compactes, preparades per intervenir davant tota mena d’emergències, es van anar reduint a unes poques brigades esquàlides segons la nova imatge de les Forces Armades. Al final de la història, és a dir, a començament del segle XXI, aquesta important reserva estratègica era ja un munt de ferralla inútil.
Serveixi la paràbola per comparar: el 1972 es va produir una onada de calor força similar, però aquell estiu els incendis als boscos i les torberes en flames no es van convertir en un cataclisme global. Per extingir aquella cadena del foc es van mobilitzar més de cent mil soldats. Ara, amb prou feines han enviat onze mil soldats que van arribar tard i malament. Fa quatre dècades, tan sols a la regió de Moscou, es van desplegar 300 línies de canonades amb una longitud total de 1.300 quilòmetres. El govern dels oligarques només té en funcionament 170 quilòmetres que han de cobrir quatre regions: Moscou, Nizhegorod, Riazan i Vladimir. El resultat, previsible. Un desastre sense pal·liatius. Però cap analista occidental ens ha volgut recordar aquesta petita lliçó de l’era soviètica. Eren rojos, eren dolents i millor ens estalviem certes veritats que couen, oi?
