Catàstrofes humanes
Els pitjors incendis forestals en dècades han assolat Rússia aquest estiu i resulta que aquest desastre té molt a veure amb un tema tabú per al pensament correcte. La ineficàcia, la descoordinació, la falta de personal tenen un responsable: la implosió de la URSS. Fem, per si de cas, una petita recreació històrica. La lluita contra els incendis forestals en l’època soviètica comença amb un tren eruga tot terreny, anomenat Iaroslvets fabricat el 1930. L’inici de la fabricació de maquinària pesada per a l’extinció d’incendis. Una política estatal que es va complementar amb les primeres unitats militars que van instal·lar xarxes de canonades per bombejar aigua als boscos, inici de l’exèrcit de reserva creat, sí, per un tal Iósif Stalin el 1952.
Tropes que van salvar milers de vides en expedients tan perillosos com la catàstrofe de Txernòbil, el terratrèmol d’Spitak, l’any 1988, o centenars d’incendis de boscos, mines i explotacions petrolieres. És clar que instal·lat Borís Ieltsin al Kremlin aquestes tropes compactes, preparades per intervenir davant tota mena d’emergències, es van anar reduint a unes poques brigades esquàlides segons la nova imatge de les Forces Armades. Al final de la història, és a dir, a començament del segle XXI, aquesta important reserva estratègica era ja un munt de ferralla inútil.
Serveixi la paràbola per comparar: el 1972 es va produir una onada de calor força similar, però aquell estiu els incendis als boscos i les torberes en flames no es van convertir en un cataclisme global. Per extingir aquella cadena del foc es van mobilitzar més de cent mil soldats. Ara, amb prou feines han enviat onze mil soldats que van arribar tard i malament. Fa quatre dècades, tan sols a la regió de Moscou, es van desplegar 300 línies de canonades amb una longitud total de 1.300 quilòmetres. El govern dels oligarques només té en funcionament 170 quilòmetres que han de cobrir quatre regions: Moscou, Nizhegorod, Riazan i Vladimir. El resultat, previsible. Un desastre sense pal·liatius. Però cap analista occidental ens ha volgut recordar aquesta petita lliçó de l’era soviètica. Eren rojos, eren dolents i millor ens estalviem certes veritats que couen, oi?
