Oriol Malló

S’anomena el model Barcelona i és objecte de recerca i es­tudi. O com una administració pública, l’ajuntament de la capital catalana, va endegar un procés de reforma urbanística que sobre el pivot dels Jocs Olímpics, la recuperació del litoral i l’esponjament i millora del nucli antic va canviar per sempre la fesomia, els hàbits i la mateixa mentalitat dels barcelonins. De l’èxit d’aquesta reconversió en ciutat de tercera generació, pol de serveis, cultura i turisme, ningú no en pot dubtar. La ciutat que coneixíem els qui érem petits els anys setanta va deixar de ser un espai trist, decadent i sòrdid condemnat a l’ostracisme perpetu per convertir-se en una mena de teatre de la globalització, llampant, sofisticat i certament una mica massa buit, impersonal i finalment aliè a la majoria dels seus habitants.
Aquest famós model Barcelona ha arribat, doncs, a la seva conclusió lògica. L’impuls de recuperació dels espais públics, l’ideal de la ciutat compacta i humana, ha desaparegut ja fa força temps immers en la dinàmica del benefici empresarial i les grans operacions immobiliàries camuflades d’aires new age, com les fallides operacions de Diagonal Mar, Fòrum de les Cultures o el 22@, que és una meravella de clúster postmodern al mític Poble Nou però en el qual només pot treballar i viure aquesta burgesia ascendent, escassa i endogàmica que no cau bé a ningú. Així que el consens que un dia vam compartir tots els naturals de Barcelona ha disminuït en la voràgine tecnocràtica i financera que simbolitza la Torre Agbar i els nous hotels de luxe per al grand tourisme que encareix la ciutat mentre el subproletari que ens visita ens recorda la nostra pròpia i sòrdida realitat. El gran projecte que fa tres dècades va encapçalar la coalició socialdemòcrata PSC-PSUC ha ar­ribat a l’esgotament moral i generacional. La màgia funciona fora, i les recents vic­-tòries del Barça hi ajuden força, però allò que va començar en l’aguda crisi de principi dels vuitanta està agonitzant en el marasme econòmic del segle XXI. L’única gran diferència és que llavors anàvem sobrats d’esperances i somnis. I ara molts invoquen els genets de l’apocalipsi i la guerra de tots contra tots. Malament doncs.