Dijous passat, casualment, vaig connectar-me amb la programació de TV3 enmig d’un debat sobre les pensions, hores després que es reedités el pacte de La Moncloa versió “mori l’Estat del benestar”. Mentre els sindicats majoritaris apostaven per burlar-se dels treballadors que encara representen, vaig seguir una estona les preguntes, els comentaris i les interpel·lacions que un públic conformista, fatalista, francament intoxicat i un punt suïcida li feien a un d’aquests capellans de l’economia neoclàssica que repeteixen amb fanàtica convicció els arguments que la banca necessita per privatitzar les pensions. Que TV3 doni cobertura a la secta neocon no té res d’estrany. Vicenç Navarro, un socialdemòcrata autèntic que coneix a fons els números reals i viables del sistema de Seguretat Social, no anirà mai a prime time perquè el pensament rector de la Terribas & Cia segueix la mentalitat ultraliberal de La Caixa i els seus satèl·lits, favorable al monopoli privat irrestricte. Tanmateix, encara més trist la resposta del públic davant la salvatjada que el duopoli sindical, els empresaris-comissionistes i la junta política d’amics d’Emilio Botin van perpetrar als ulls de la nació. Fent que jubilar-se amb una pensió digna sigui des d’ara francament impossible.
Em va impactar realment la santa resignació d’un públic que acceptava les mentides estadístiques i la religió neoclàssica talment fos paraula de Déu. Deia Santiago Niño Becerra que el règim ha optat per una teràpia de xoc basada en la idea que empobrint la població i forçant la pauperització del treball Espanya es bolcarà en l’exportació i podrà pagar fins a l’última factura de l’impagable deute públic i privat. Una cobrança de la qual depèn la banca es- panyola i europea. Toca, doncs, “matar el cos per salvar l’ànima” com pensaven els vells inquisidors. L’estrany és que tants homes es posin en fila per ser cremats en acte de fe esperant que així se salvin almenys la dona o els fills. Doncs em temo que ningú serà salvat, i menys si no cremem abans els inquisidors que ens crucifiquen. Però dubto que aquest miracle el veiem aviat, oi?Això no es Tunísia. Ni Egipte…
La mort tot ho camufla. Els qui marxen solen fer-ho envoltats d’elogis i clixés fúnebres que per norma camuflen la veritable història dels difunts. Així que avui m’agradaria parlar d’un home que sí que mereixia tots els elogis. Aquest divendres, de manera fulminant, moria David Martínez Madero. Tenia 47 anys i ningú no s’ho esperava. Ell fou l’home que amb tenacitat, astúcia i paciència va aconseguir que l’oasi català acceptés un organisme d’investigació de totes les administracions públiques amb atribucions suficients per convertir-se en acusació contra qualsevol funcionari implicat en actes de corrupció. El miracle de l’Oficina Antifrau de Catalunya és degut a David Martínez Madero. Un fiscal que sabia que la perversa conjunció de les finances, el crim organitzat i les forces de seguretat, simbiòtic a un sistema polític capgirat per la dinàmica de la corrupció –engranatge natural del capitalisme–, és la tomba de la democràcia.
David Martínez Madero no era cap ingenu però tampoc un cínic escalador. Home infatigable, de rigorosa formació jurídica i monstruosa capacitat de treball, es va formar en l’estela de Carlos Jiménez Villarejo i aquell grup de fiscals que en el tardofranquisme van creure seriosament que la veritable ruptura passava per capgirar la vulgar connivència entre els poders fàctics i els seus executors judicials. El millor hereu d’aquell pensament fou David Martínez Madero. Durant la instrucció del cas més colossal de la claveguera corporativa hispànica –els comptes secrets del BBVA i les operacions de compra de filials a Colòmbia, Perú i Mèxic– ell fou l’únic, i jo diria que l’últim, bastió davant l’escandalosa, permanent i abjecta rendició de la magistratura a l’omnívor poder de la banca. Si un home es defineix pels fets i no per les paraules, si un home es defineix per la coherència dels seus actes, si un home es defineix per plantar cara al mal, fins i tot en la soledat més atroç, aquest home s’anomena David. David Martínez Madero.
L’únic que em dol és que el temps, les emprenyades i la distància no m’hagin permès continuar l’amistat que un dia em va regalar. Espero que al port, amb la desconeguda, tindrem el cafè pendent.
Fou un jove desocupat de 26 anys que es va cremar com una teia humana el 17 de desembre, després que la policia li confisqués la seva parada de mercader ambulant de fruites i verdures perquè no tenia el permís necessari al poble de Sidi Bouzid. Cacicisme i corrupció, xarxes de poderosos que abusen fins al final de l’últim dels miserables. Doncs bé, per un cop es trenca la cadena fatal. Les protestes i enfrontaments amb les forces de seguretat que van començar en aquella regió s’estenen a diverses ciutats del país fins arribar a la capital. Un detonador, un moment clau i una imatge que crema en la memòria de tots genera una bandera col·lectiva. La humiliació, de cop, es reverteix contra els usurpadors del tron. La vella coneguda història de l’abús de poder que molts podrien explicar amb pèls i senyals té finalment qui la vindiqui. I així, de cop, aquesta taca d’oli es torna imparable i els sistemes habituals per detectar la ràbia del poble simplement no funcionen. I sense que ningú s’ho esperi ve una marea que es desencadena como un tsunami. I el consuetudinari dictador, Ben Ali, acaba agafant un vol qualsevol divendres de gener i desapareix per no acabar on mereixia, penjat a la plaça pública.
En tot cas, un d’aquests dictatorets que les velles potències europees posaven al Magreb per assegurar-se el control de les places nord-africanes ha desaparegut del mapa i passarà la resta dels seus dies allà on els déus condemnen els malvats. En l’oblit del món. Malgrat els tirotejos, els motins i les manifestacions i tota la repressió l’insalvable era insalvable. L’home que va iniciar la seva carrera de padre padrone amb l’assassinat polític del fundador de l’Estat independent, Habib Burguiba, ha acabat demonitzat pels seus mateixos protectors. Però en fi no cal argumentar les coses fins a extrems obvis. Només recordar que de vegades una metxa en un jardí assedegat de raó, veritat i justícia encén una foguera colossal. I quan malgrat tots els intents d’aplacar la gent, dividir-la i embrutir-la de vegades el miracle es torna viable. I del silenci passem a l’exili del tirà. Diuen que tan bona recepta podríem aplicar-la a Europa. Comencen, doncs?
De vegades és preferible oblidar certes coses perquè la vida no es torni francament intolerable. El país que jo estimo i on he decidit fer la meva vida pateix de fa massa temps una malaltia psicològica fruit d’un atroç trauma social que va començar el 1982. A la brutal crisi econòmica que llavors va començar, junt al desmantellament de l’administració i les empreses publiques, s’hi ha afegit la cooptació de l’Estat per una peculiar combinació de plutòcrates, financers i velles famílies de l’oligarquia empresarial que a costa del dret de vot i les esperances de milions van prendre el control directe del govern generant una espiral de degradació mafiosa que té un correlatiu directe en el paper criminal de les forces de seguretat, planter del narcotràfic, protectors de càrtels i avui en dia sicaris i víctimes d’aquesta espiral de descomposició pública que al cap de tres dècades encara no ha tocat fons.
I mentre ens acostumem a xifres diàries d’entre 20 i 50 morts, la por s’instal·la arreu. Una paraula de més, un error de confiança, un mal dia poden ser suficients per caure en tota mena de malsons recurrents. L’extorsió telefònica, el segrest, l’atracament a mà armada i fora de la capital els controls irregulars dels narco, el foc creuat entre delinqüents i militars i totes les formes inimaginables de crueltat que millor m’estalvio perquè tampoc és qüestió de fer patir la família.
No vol dir que aquestes brutalitats passin cada dia ni que el risc sigui absolut però l’evident impunitat que corrou l’ànima del país i la permanent llei de la selva fan que la paranoia es torni real. Com deia la publicitat d’una pel·lícula de Will Smith, Public Enemy, “no és paranoia si et persegueixen”. Quan massa gent que estimo ha vist la pistola al cap o els amics més propers víctimes d’aquesta espiral inhumana, la ferida no pot curar i la vida es converteix massa sovint en una successió de muralles, impostures i simulacions que mentre pretenen evitar la perillosa proximitat de la bèstia destrueixen la possibilitat de gaudir els carrers, les places i les relacions en tot el seu esplendor. Fins i tot la llibertat d’existir a la llum pública s’ha privatitzat. Trist però real. Massa real.
