Oriol Malló

De vegades és preferible oblidar certes coses perquè la vida no es torni francament intolerable. El país que jo estimo i on he decidit fer la meva vida pateix de fa massa temps una malaltia psicològica fruit d’un atroç trauma social que va començar el 1982. A la brutal crisi econòmica que llavors va començar, junt al desmantellament de l’administració i les empreses publiques, s’hi ha afegit la cooptació de l’Estat per una peculiar combinació de plutòcrates, financers i velles famílies de l’oligarquia empresarial que a costa del dret de vot i les esperances de milions van prendre el control directe del govern generant una espiral de degradació mafiosa que té un correlatiu directe en el paper criminal de les forces de seguretat, planter del narcotràfic, protectors de càrtels i avui en dia sicaris i víctimes d’aquesta espiral de descomposició pública que al cap de tres dècades encara no ha tocat fons.
I mentre ens acostumem a xifres diàries d’entre 20 i 50 morts, la por s’instal·la ar­reu. Una paraula de més, un error de confiança, un mal dia poden ser suficients per caure en tota mena de malsons recurrents. L’extorsió telefònica, el segrest, l’atracament a mà armada i fora de la capital els controls irregulars dels narco, el foc creuat entre delinqüents i militars i totes les formes inimaginables de crueltat que millor m’estalvio perquè tampoc és qüestió de fer patir la família.
No vol dir que aquestes brutalitats passin cada dia ni que el risc sigui absolut però l’evident impunitat que cor­rou l’ànima del país i la permanent llei de la selva fan que la paranoia es torni real. Com deia la publicitat d’una pel·lícula de Will Smith, Public Enemy, “no és paranoia si et persegueixen”. Quan massa gent que estimo ha vist la pistola al cap o els amics més propers víctimes d’aquesta espiral inhumana, la ferida no pot curar i la vida es converteix massa sovint en una successió de muralles, impostures i simulacions que mentre pretenen evitar la perillosa proximitat de la bèstia destrueixen la possibilitat de gaudir els car­rers, les places i les relacions en tot el seu esplendor. Fins i tot la llibertat d’existir a la llum pública s’ha privatitzat. Trist però real. Massa real.