Mohamed Bouaziz
Fou un jove desocupat de 26 anys que es va cremar com una teia humana el 17 de desembre, després que la policia li confisqués la seva parada de mercader ambulant de fruites i verdures perquè no tenia el permís necessari al poble de Sidi Bouzid. Cacicisme i corrupció, xarxes de poderosos que abusen fins al final de l’últim dels miserables. Doncs bé, per un cop es trenca la cadena fatal. Les protestes i enfrontaments amb les forces de seguretat que van començar en aquella regió s’estenen a diverses ciutats del país fins arribar a la capital. Un detonador, un moment clau i una imatge que crema en la memòria de tots genera una bandera col·lectiva. La humiliació, de cop, es reverteix contra els usurpadors del tron. La vella coneguda història de l’abús de poder que molts podrien explicar amb pèls i senyals té finalment qui la vindiqui. I així, de cop, aquesta taca d’oli es torna imparable i els sistemes habituals per detectar la ràbia del poble simplement no funcionen. I sense que ningú s’ho esperi ve una marea que es desencadena como un tsunami. I el consuetudinari dictador, Ben Ali, acaba agafant un vol qualsevol divendres de gener i desapareix per no acabar on mereixia, penjat a la plaça pública.
En tot cas, un d’aquests dictatorets que les velles potències europees posaven al Magreb per assegurar-se el control de les places nord-africanes ha desaparegut del mapa i passarà la resta dels seus dies allà on els déus condemnen els malvats. En l’oblit del món. Malgrat els tirotejos, els motins i les manifestacions i tota la repressió l’insalvable era insalvable. L’home que va iniciar la seva carrera de padre padrone amb l’assassinat polític del fundador de l’Estat independent, Habib Burguiba, ha acabat demonitzat pels seus mateixos protectors. Però en fi no cal argumentar les coses fins a extrems obvis. Només recordar que de vegades una metxa en un jardí assedegat de raó, veritat i justícia encén una foguera colossal. I quan malgrat tots els intents d’aplacar la gent, dividir-la i embrutir-la de vegades el miracle es torna viable. I del silenci passem a l’exili del tirà. Diuen que tan bona recepta podríem aplicar-la a Europa. Comencen, doncs?
