L’agonia apocalíptica
En aquesta agonia final, a punt del triomf total de les dretes peninsulars, no sobra recordar que el PSOE actual va néixer de la traïció i l’acord secret amb Franco. Els homes que van buscar, la primavera del 1939, una “pau honrosa” amb els colpistes que envoltaven la capital van entregar-li a Franco –gratis total i amb la major deshonra– la ciutat de Madrid després de l’infame alçament del coronel Segismundo Casado contra el govern republicà de Negrín. Foren socialistes com Indalecio Prieto, un perfecte canalla que a part de robar-se el tresor republicà del vaixell Vita en arribar a Mèxic, per a benefici dels seus confrares de secta, va buscar el pacte amb els borbons poc després del final de la II Guerra Mundial. Qui comença malament acaba pitjor: Zapatero i els seus social-liberals clavaran l’últim clau del seu taüt polític a la recerca d’una “pau honrosa” amb l’oligarquia financera. Però aquesta última traïció tindrà el mateix destí que el cop del coronel Casado. L’alta burgesia deixarà que Zapatero es cremi fins a l’última flamarada i després enviarà el PSOE a l’ostracisme i l’oblit que ja hem pogut veure en aquestes darreres eleccions. Cap a la tardor del 2011, i a molt estirar el març del 2012, arribaran els populars i seguiran les “reformes estructurals” que han provocat l’actual onada d’indignació popular. Cooptada la classe política, els sindicats, els mitjans i sense instruments de poder alternatiu, l’exèrcit del capital sembla que no té massa oposició tot i la primaveral embranzida del moviment 15-M, que torna a parlar de vaga general i potser la planteja al cost que sigui per després de l’estiu. Abans que arribin noves ofensives, una cosa és clara als ulls de qualsevol: s’acosta una postguerra de fam, exili i autodestrucció si permetem que el colpisme empresarial venci sense cap resistència i instauri el nou feudalisme del segle XXI. Al pas que anem, Europa serà l’Amèrica Llatina dels vuitanta. I quasi ningú discuteix ja l’escenari de la catàstrofe. Estem començant a veure coses que mai vaig imaginar veure i en el suïcidi de la raó els dimonis de la borsa tenen via lliure. Estic massa lluny i em toca bregar amb les guerres americanes, però de veritat espero no tenir raó. Odio per norma els apocalíptics, però sento que s’acosta una nit massa freda. M’equivoco?
Si, t’equivocas.
mollt bones! (abans de tot perdo per la oertografia i gramatica pero es tard i com a explotat de primera estic molt cansat, perdo tmb. per el fet que el comentari no tingui res a veure amb l’article en questio…) l’espai de comentaris es la unica manera que he trobat per comunicar-me amb tu.
Em presento doncs: em dic david ll., vaig estudiar filosofia durant tres anys, soc cambrer treballant 9 hores diaries amb un sol dia de festa per 1000e (lo classic) i estic en una associacio que s’esta constituint a and. (Observatori Critic es diu – no es culpa meva! -).
Com ets del poc que es pot llegir de decent en la prensa burgesa – gracies per el que has escrit sobre Libia, a mes d’altres temes tabu en l’esquerra actual com Venezuela, el “socialisme real” del que tants fugeixen esfereits, i l’exercici de memoria col.lectiva que has exercit, etc. – andorrana vaig començar a visitar el teu blog i a llegir les tribunes per fer un article.
Pero com la cervesa freda i un tal Bukowski m’aixequen l’ego m’agradarie molt entrevistar-te – encara que fos via mail o aixi – per el blog que hem fet o per el fanzine que editarem quant poguem.
el meu mail es paulnatorp@gmail.com, espero sincerament poder establir contacte amb tu.
molt agrait “par avance”, d. ll.
un treballador, estudiant, ciutada (sic!) d’Andorra molt preocupat, fidel lector de Losurdo i Lacroix-Riz, que INTENTE PER TOTS ELS MITJANS AL SEU ABAST PRODUIR UNA MICA D’AGITACIO CULTURAL EN AQUEST FORAT.
salut!